La llengua castellana no és enemiga del català. Ambdues són llengües molt semblants que poden i han de conviure en perfecta harmonia. Recordo, en ple franquisme, que la meva mare gairebé no parlava castellà -no el sabia-, però el llegia i l’entenia sense problemes. I viceversa: els seus veïns castellanoparlants entenien la meva mare quan els parlava en català. Sense cap fricció, sense cap imposició ni suspicàcia per part de ningú.
Fruit d’aquesta interacció pacífica i amistosa, molts castellanoparlants del seu entorn feien l’esforç i també acabaven parlant-li en català. L’exemple de la meva mare, nascuda en un món rural on el català era la llengua natural i social, sempre m’ha servit de criteri a l’hora d’abordar la polèmica permanent sobre la salut i el futur de la nostra parla i la seva coexistència amb el castellà, altrament dit espanyol. Sense fer-ne conflicte, sense convertir en obligatori i desagradable el seu aprenentatge, és -en tinc la prova en l’exemple de la meva mare-, com el català avança.
Conèixer i parlar el català ha de ser un repte i una aventura gratificant. És una llengua que ens obre la porta a una cultura (literatura, poesia, cançons, teatre, cinema…) enriquidora. A més, venint del castellà, o d’altres llengües romàniques, és un pas que no requereix moltes hores d’estudi. Només parant l’orella i amb un diccionari per esvair dubtes, bona part de la feina d’aprenentatge està feta.
Dic això arran de l’alarmisme i dels esgarips que ha suscitat l’última Enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya que ha fet pública la Generalitat. Senzillament, constata, negre sobre blanc, el fracàs rotund de les polítiques per normalitzar el català que han implementat, en les últimes dècades, els partits nacionalistes/independentistes que ens han governat.
L’enfocament autoritari que s’ha donat a l’ensenyament del català a les persones castellanoparlants ha estat repulsiu i, objectivament, contraproduent. Al català s’hi ha d’arribar per curiositat, atracció i voluntat de creixement personal. A la vegada, el català, per prosperar, s’ha de despullar de tota connotació patriòtica i partidista, com ha passat fins ara.
Normalitzar en la nostra societat l’ús generalitzat de la nostra llengua és la tasca titànica i històrica que ens concerneix als catalanoparlants del segle XXI. Com? Dolçament i suaument, com ho feia la meva mare. Fent-ho fàcil i generant empatia. Sense encotillar-lo amb certificats reglats que estressen (A2, B1, B2, C1, C2). I, entre moltes altres mesures, generant materials audiovisuals didàctics a les xarxes (YouTube, Instagram, Facebook…) que facilitin l’aprenentatge, partint del castellà, de manera molt planera i pràctica.
El gran objectiu sociolingüístic ha de ser que la població immigrant d’origen llatinoamericà que ha vingut a viure i a treballar en massa a Catalunya assumeixi que és important conèixer i practicar la nostra llengua. Tenen predisposició a fer-ho, però cal activar els mecanismes escaients per posar-lo al seu abast.
En aquest sentit, la col·laboració de les institucions catalanes (Generalitat, ajuntaments…) amb les seves associacions autoorganitzades és essencial per crear una xarxa capil·lar i de confiança. També els sindicats i les organitzacions empresarials poden tenir un rol molt important, a partir d’una premissa molt senzilla: entendre i saber parlar català ofereix més oportunitats de feina.
El Govern espanyol de Pedro Sánchez, amb el ple suport dels partits catalans, està fent intensos esforços i s’està mullant a fons per a aconseguir l’oficialitat del català, del basc i del gallec a les institucions europees. La paradoxa és que, en proporció a la nostra demografia, l’ús del català està reculant a Catalunya i aquesta no és una bona carta de presentació a Brussel·les. Per què donar l’oficialitat a una llengua que parlen només una desena mal comptada d’eurodiputats dels 720 que té el Parlament europeu i que està en franca decadència en el país de procedència?
Després de la dictadura franquista, el català va sortir amb una forta empenta. Totes les institucions i les principals entitats del país el van adoptar com a llengua pròpia i es va aprovar la immersió lingüística a les escoles.
Fa 50 anys, el català “estava de moda” i emprar-lo era un signe de defensa i adhesió als nous valors democràtics. És d’aquesta manera que bona part de l’emigració castellanoparlant resident a Catalunya es va obrir a aprendre’l -en la majoria dels casos, de manera autodidacta-, i a parlar-lo, encara que fos amb dificultats.
Però aquell miraculós i meravellós impuls inicial de recuperació i normalització del català durant la Transició postfranquista avui s’ha esvaït. L’última Enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya certifica que, malgrat TV3 i la immersió educativa, les polítiques lingüístiques desplegades des del restabliment de la Generalitat no han funcionat. Ras i curt.
I la culpa d’aquest retrocés és molt clara: el “segrest” de la llengua catalana per part dels nacionalistes i dels independentistes, que l’han volguda convertir en un símbol d’identitat patriòtica excloent, com la senyera o “Els Segadors”, en contraposició a Espanya i als espanyols, provocant, de retop, rebuig i hostilitat.
La llengua no és un símbol d’identitat nacional. Heus aquí el gran i catastròfic error: als Estats Units parlen majoritàriament l’anglès, com a Irlanda; i a l’Argentina o a Cuba, l’espanyol. El català és la parla antiga i natural del territori català i el seu ús hauria de ser tan senzill i, a la vegada, vivificant com l’aire que respirem, sense cap mena de connotació afegida: ètnica, identitària o política.
Necessitem una gran campanya de rellançament del català adreçat al conjunt de la societat i, en especial, a tots aquells que el saben, però que, per múltiples raons, no l’empren habitualment. Amb amor i en positiu. Sense cap mena de competició ni confrontació ni exclusió amb les altres llengües, singularment amb l’espanyol.
Parlar en català ens fa més rics com a persones. Estem donant suport i vida a una llengua minoritària que va tenir un passat esplendorós i que, després, va patir llargs períodes de repressió. És un patrimoni cultural valuosíssim que ens toca a nosaltres, precisament a nosaltres, preservar i salvar de l’extinció.
En aquesta missió no necessitem “talibans” de la llengua, acostumats a matar mosques a canonades. Necessitem, en primera línia d’aquesta gran operació de socors, a tots aquells castellanoparlants que, a l’època dels anys 60, 70 i 80, van fer l’admirable i impagable esforç de renunciar a la comoditat de l’herència familiar rebuda i fer el pas al català. El seu exemple valent ens il·lumina el camí que cal fer perquè el català no mori.
Ho aconseguirem, n’estic segur. Com passa sempre quan els catalans anem units en un objectiu noble i comú, segons el mestratge que ens va llegar el president Josep Tarradellas.
