El dimecres 24 d’abril, 24 hores abans de començar la campanya electoral del 12-M, l’expresident Jordi Pujol assistia a un sopar al centre El Progrés, de Martorell, amb la militància de Junts per Catalunya (JxCat). En un discurs als presents, Pujol va arengar la ciutadania a apostar pels postconvergents. “Votaré Junts. Rotundament, votaré Junts. Ara toca Junts. I votaré en Puigdemont”, va clamar des del faristol el que va ser president durant 23 anys. “Votaré en Puigdemont, sobretot, perquè ha donat i dona un suport molt fidel i molt generós a la causa de Catalunya, pagant-ne un preu. Per tant, us recomano que no us deixeu animar pel desànim (sic)… No ens en sortim, això no va bé, aquests tiren per aquí, els altres tiren per allà… Nosaltres hem de votar Junts, i entenem que això vol dir també, d’una manera clara, sense discussió, votar Puigdemont”.
Possiblement suports com aquest són benvinguts a les files de Carles Puigdemont, que necessita mobilitzar als seus possibles votants per evitar que els sufragis se li escapin cap als radicals d’Aliança Catalana, amb Sílvia Orriols al capdavant, o cap a l’ERC del seu rival/enemic Pere Aragonès. Però no deixa de ser un risc que personatges com Jordi Pujol declarin públicament el seu amor al líder de Junts. La truculenta història familiar de Jordi Pujol l’ha condemnat a l’ostracisme des que fa gairebé 10 anys va admetre públicament que tots els seus fills i la seva esposa, Marta Ferrusola, tenien comptes secrets a Andorra. Uns mesos més tard, en la compareixença davant el Parlament, Marta Ferrusola va riure dels diputats afirmant que “no en tenim ni cinc” i el mateix Pujol va dir que els parlamentaris tenien una actitud infantil i poca moralitat en acusar els Pujol de tenir diners a l’estranger. “Si vas segant la branca d’un arbre, al final cau tota la branca, tots els nius que hi ha”, va advertir als representants dels ciutadans.
Si a la qüestió econòmica hi afegim la ideològica, al potatge de la postconvergència no li falta cap ingredient: Jordi Pujol havia arribat a escriure aberracions racistes sobre la resta dels espanyols. “L’andalús no és un home coherent. És un home anàrquic. És un home destruït. És, generalment, un home poc fet, un home que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. D’entrada, constitueix la mostra de menor valor social i espiritual d’Espanya. […] Si per la força del nombre arribés a dominar sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya”, va deixar escrit el patriarca dels Pujol. Curiosament, un andalús va arribar a presidir Catalunya i no la va destruir, malgrat que la mateixa Marta Ferrusola es va esquinçar les vestidures per aquest fet.
A ningú se li escapa que la família Pujol no és el tipus de suport que qualsevol escolliria per fer camí electoral. L’escàndol que van suposar els foscos negocis del primogènit, cobrant comissions a canvi d’adjudicacions públiques d’un Govern presidit pel seu pare, està pendent de judici. S’havia previst que podia ser a finals del 2024 la data en què es podria dirimir judicialment la responsabilitat dels membres del clan Pujol Ferrusola, però encara no hi ha data fixada. Tot i així, l’ombra del dubte plana no només sobre els seus fills, sinó sobre el patriarca del clan, Jordi Pujol i Soley, a qui es va descobrir que va tenir, fins a l’any 2010, un compte al seu nom a l’entitat Andbank.
L’Agència Tributària acusa l’expresident de la Generalitat d’haver deixat de tributar 885.651 euros pels diners que tenia en aquest compte a l’Andbank, que era gestionat pel seu primogènit i en el qual es van registrar ingressos milionaris d’origen desconegut. El fisc, no obstant això, considera que el delicte ja hauria prescrit. La família, a més, va ocultar els seus diners en cinc fundacions (Kopeland Foundation, Doneran Foundation, Kamala Foundation, Clipperland Foundation i Doral International Foundation) de Panamà i Belize, dos paradisos fiscals, on van traslladar els diners dels comptes que tenien a la Banca Privada d’Andorra (BPA).
El ‘trumpista’ Canadell
L’ombra de la corrupció, doncs, segueix Jordi Pujol i enfosqueix qui se li acosti. Els especialistes en política auguren sempre que la corrupció no castiga els polítics a les urnes, encara que és cert que contribueix a l’allunyament entre polític i ciutadà. A Catalunya això s’ha vist quan, després de l’escàndol de Pujol, els seus hereus del PDECat i JxCat van seguir recollint vots i controlant els ressorts del poder. Per tant, no és que l’independentisme tingui poca memòria: el que té és la consciència desviada.
Aquest suport total i incondicional del patriarca pujolista a Carles Puigdemont li suposarà la vergonya de molts independentistes, però també l’adscripció d’un altre sector acrític que s’encoratja amb gestos com el de Pujol, encara que el tuf de corrupció l’acompanyi. Un dels integrants de la mateixa llista de Puigdemont, Joan Canadell, va arribar a lloar l’actitud de Pujol. “Per les compareixences a la comissió, no he vist ni un sol indici que els Pujol hagin ficat mà a la caixa. En canvi, molt joc brut del PPSOE”, va comentar Canadell després de la compareixença de l’expresident a la comissió parlamentària d’investigació. Es va mostrar “molt orgullós del MHP Jordi Pujol, i ara un gran respecte per Jordi Pujol Ferrusola”. La seva tesi és que “mentre no s’investigui l’origen de la fortuna del rei Joan Carles (1.800 milions) no vull sentir parlar del cas Pujol. Ja el jutjarem quan siguem un Estat”. I va piular en un altre moment: “El Rei s’enriqueix amb 2.300 milions i no passa res. En Pujol reconeix que no tributa pels estalvis del pare i ens volem autoflagel·lar. Va, home, va”.
Joan Canadell és un altre suport perillós de Carles Puigdemont. Aquest divendres passat va penjar un seguit de fotos de l’inici de campanya. “Penjant els primers cartells de Puigdemont. Catalunya necessita a Carles Puigdemont president per liderar el ressorgiment del país i que ens porti cap a la independència”, va tuitejar l’encara diputat de Junts. Però en el seu currículum té altres frases no tan asèptiques. “Entre els Estats Units que ha visualitzat Trump i Catalunya hi ha molts més punts d’acord que amb Espanya. El potencial no és de dretes o d’esquerres, només persones”, deia el 2016. Automàticament, alertava els seus companys indepes: “Demanaria prudència, que el món indepe no se situï en contra de Trump”. El també expresident de la Cambra de Comerç de Barcelona és un dels defensors a ultrança de les teories dels historiadors friquis de l’Institut Nova Història (INH). Els historiadors seriosos van alertar, a través d’un article a Sàpiens, sobre la falsificació històrica de l’INH. Però Canadell anava a la seva: “Sapiens, quan us fareu ressò de l’espoli històric que patim? Colom, Cervantes, Lazarillo de Tormes, Da Vinci, Marco Polo… en volem saber més!”, va dir, abans de proposar la creació d’un ministeri de Recuperació de Memòria Històrica al capdavant del qual proposava Jordi Bilbeny, el director de l’INH.
L’univers paral·lel de Canadell és similar al d’un altre dels suports polèmics que recull el candidat de JxCat: el de Laura Borràs, la condemnada presidenta del partit. El TSJC la va condemnar a 4,5 anys de presó i a 13 d’inhabilitació per prevaricació i falsedat documental. “Treballem per fer possible que el president torni per tornar a ser president. Perquè amb el nostre vot tenim l’oportunitat de fer justícia poètica, justícia política i justícia històrica”, va dir en el seu discurs d’inici de campanya. En la campanya del 2017, Borràs advertia: “Espoli fiscal, espoli cultural, espoli polític i espoli social. Hi haurem d’afegir també el lingüístic i l’educatiu aviat? Que tothom ho tingui present el dia 21-D”. A la premsa sortia llavors posant al costat d’un luxós Jaguar, un dels dos vehicles de què disposava. Després de les crítiques per l’ostentació, el Jaguar no va tornar a sortir del garatge o, almenys, la premsa no el va captar més, encara que en les eleccions posteriors el cotxe va figurar a la seva declaració de béns.
El 2017, Borràs escrivia: “Volem deixar d’estar en una situació d’opressió, discriminació i maltractament continuat. I ho saben”. En aquell moment, el seu salari era de 92.000 euros, com a directora de la Institució de les Lletres Catalans (ILC), càrrec que li reportaria la seva condemna per corrupció per haver desviat més de 330.000 euros públics cap als comptes d’un amic. Aquest salari era molt més alt que el del mateix president del Govern espanyol.
Borràs i Puigdemont gaudeixen d’un curiós paral·lelisme: el president té la seva esposa, Marcela Topor, cobrant 6.000 euros mensuals per fer un programa setmanal a la XAL. El sou surt dels fons de la Diputació de Barcelona. Borràs també va tenir la seva filla adolescent primer a Catalunya Ràdio, al programa Clicka’t, amb Rosa Gordillo, i després amb Ricard Ustrell a El Suplement. Més tard, va passar a Betevé, on feia una entrevistava setmanal per al programa Terrícoles, mentre la mateixa Borràs li feia publicitat a les xarxes. La feina dels familiars de tots dos en empreses públiques els va comportar dures crítiques i acusacions de nepotisme.
Les polèmiques d’Anna Erra
Anna Erra, número 4 de la llista de Puigdemont, fins ara presidenta del Parlament en substitució de Borràs i exalcaldessa de Vic, també ha aixecat polseguera: quan era alcaldessa, va prohibir a PP i Ciutadans, així com a la plataforma Escola de Tots, posar carpes informatives per donar a conèixer als ciutadans les seves peticions d’una escola bilingüe. Va argumentar que pertorbaven la pau social. En canvi, va encoratjar que la xarxa de megafonia del municipi repetís durant setmanes incansablement consignes a favor dels presos i els exiliats i que els independentistes sembressin la plaça Major de la ciutat amb 2.500 creus grogues. El curiós concepte de democràcia d’Erra es complementa amb polèmiques declaracions, com quan va assegurar que “com a alcaldessa de Vic, sempre he treballat i treballaré per la integració i la cohesió social”. Això sí, sempre que no hi hagi constitucionalistes pel mig. A més, en una altra ocasió, va encoratjar “els catalans autòctons” a mantenir el català en una conversa “amb persones que pel seu accent o pel seu aspecte no semblin catalanes”. Es referia als immigrants, però les seves paraules denotaven una alarmant discriminació racial.
Un altre dels personatges polèmics que donen suport a Puigdemont és Antoni Castellà, president de Demòcrates, el mini-partit que es presenta en coalició amb Junts. Castellà, que també està a la cúpula del Consell de la República, va de número 16 a les llistes, i en el seu moment va arribar a dir que, si Espanya no estigués a la UE, hauria afusellat els membres del Govern que van fer el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Són declaracions no només exagerades, sinó també malintencionades i mancades de tota argumentació seriosa, que delaten qui les fa. Fa poc més de dos anys, la Fundació DemòcratesCat va lliurar a Puigdemont la Medalla Carrasco i Formiguera, el màxim guardó del partit.
L’excantautor Lluís Llach és un altre seguidor acèrrim de l’expresident. Sovint li rendeix homenatge, i en l’actualitat prepara el seu assalt a la cúpula de l’ANC per dirigir aquesta entitat. Els sectors crítics amb les maniobres de Puigdemont asseguren que aquesta operació, que compta amb l’ajuda de la CUP, servirà perquè l’entitat cívica es converteixi en la corretja de transmissió de les vel·leïtats del mateix Puigdemont (ni tan sols de Junts). Lluís Llach va arribar a acusar fa poc PSUC i PSC d’haver deixat que el franquisme matés Salvador Puig Antich. De fet, en el moment de la seva mort, el PSUC vivia en la clandestinitat (mentre que Llach no tenia problemes per fer recitals per tot arreu i fins i tot aparèixer a la televisió del règim franquista) i el PSC encara no existia. Dins de l’univers paral·lel en què viu un sector de l’independentisme, no obstant això, tot és possible.
*Pots llegir l’article sencer al número 1574 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
