La casualitat deixa de ser-ho quan, sempre que les circumstàncies coincidents d’una final, la que sigui, estant una junta de Laporta pel mig, aboquen a la majoria dels socis a quedar-se sense entrades com ha succeït de nou, aquesta vegada amb motiu de la disputa de la Champions Femenina a San Mamés, la quarta consecutiva del Barça en aquest cicle gloriós de la secció.
Ahir dimarts es va produir la repetició d’una situació amb massa precedents, ja que a l’hora de posar telemàticament a la venda les localitats de preferència per als socis del FC Barcelona, prèvia informació que es tractava d’una opció exclusiva i reservada als seus afiliats, va resultar que la pràctica totalitat de les ofertes, 9.625 en total, va anar a parar no se sap a on. En cap cas van poder fer-se amb elles barcelonistes legalment acreditats com a socis.
Com és lògic, al cap de poques hores ja es podien adquirir aquestes entrades a través de diferents canals i webs especialitzats, la qual cosa fa sospitar que la seqüència d’errors que finalment van provocar aquesta situació no es va deure tant a la negligència dels qui administraven aquest procés com a altres factors que, per desgràcia, són indemostrables, doncs continua sent desconcertant -o és una pista- el fet que havent-se anunciat la limitació d’aquest pack de localitats a socis del Barça, fossin milers els no socis que es ‘van berenar’ les entrades en tot just mitja hora. D’alguna forma, van intuir que aquest tallafocs no anava a estar operatiu.
Poques hores després, quan les xarxes socials van començar a treure fum per culpa d’aquesta anomalia del tot injustificable, la directiva blaugrana va emetre un comunicat admetent els fets, lamentant-los -massa tard- i donant una pueril explicació. Segons aquesta versió, des del club no es podien comercialitzar aquestes entrades, sinó que les gestionava la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) per delegació de la UEFA en jugar-se el partit en el seu territori, concretament en l’estadi de San Mamés de Bilbao el pròxim 25 de maig. La Federació, per part seva, va explicar que havia ofert als clubs finalistes un enllaç per a accedir a la compra dels tiquets, però que, en qualsevol cas, havien de ser cadascun d’ells el responsable d’aplicar les condicions d’accés.
Ni és creïble ni és excusa, perquè al final va ser el FC Barcelona qui va orientar i va dirigir als seus socis cap a un determinant link de pas, prèvia comunicació expressa per e-mail. Si l’error va ser, per part de l’àrea de ticketing blaugrana, suposar que l’RFEF ja havia protocol·litzat la forma d’identificació dels socis mitjançant el seu número i pin personal és clar que, juntament amb el comunicat posterior, la directiva hagués degut informar als socis de l’única mesura aplicable enfront d’aquest oblit, és a dir l’acomiadament immediat i fulminant dels responsables del departament per incompetència, desídia i absoluta falta de professionalitat.
No va anar així. Des de la junta, l’abast i conseqüències d’un error tan gruixut com aquest es va contemplar sense fer res, igual que la temporada en blanc de Xavi, pendent de programar dia i hora la rua per a la seva celebració. El Barça de Laporta ha protagonitzat precedents tan escandalosos o més quan es tracta de fer desaparèixer, o el contrari, entrades amb un valor tan atractiu i segur en el mercat fraudulent de la revenda.
El més recent, el de les 50.000 localitats que van anar a parar als aficionats de l’Eintracht Frankurt amb motiu del partit de tornada dels quarts de final l’Europa League al Camp Nou, la totalitat de les quals van sortir i van ser distribuïdes il·legalment des del mateix departament de ticketing. La directiva només va advertir lleument a un dels seus agents oficials quan, com és notori, la trama va requerir la participació i complicitat del 100% d’aquesta àrea de negoci. Algú que no va ser, per descomptat, el mateix FC Barcelona es va emportar un botí net de diversos milions d’euros.
Res que no haguès succeït anteriorment en altres finals de Champions, com les de París i Roma, sota el control de l’aparell laportista. A París 2006, milers de socis van fer cua endebades a les portes de les agències de viatges esperant la distribució d’entrades que mai no van arribar, mentre per d’altres canals milers de seguidors de l’Arsenal les aconseguien fàcilment per una dinerada, el mateix que altres milers de barcelonistes no socis amb ‘contactes’ dins de la junta feien el mateix, centenars d’ells de manera gratuïta i, fins i tot, amb el viatge i l’hotel pagats pel Barça.
El truc emprat en la final de Roma del 2009 va vulnerar directament la normativa mitjançant l’abús del poder i la corrupció interna, ja que poques hores abans del final del període de sol·licitud d’entrades, la directiva va canviar les regles, va ampliar el termini unes hores inesperadament i en el sorteig va resultar que van obtenir una localitat els milers de peticions ‘colades’ en aquesta última hora extra. El Síndic del Soci en aquell moment va detectar, va denunciar i va admetre el frau, encara que va dir no disposar de mecanismes, recursos ni temps per a repetir el procés.
I no fa falta mirar massa enrere per a comprovar que la línia d’actuació de la junta de Laporta és la del clientelisme contra el servei degut als socis i de respecte als seus drets, com ho demostren les pèssimes condicions i tracte donat als socis a l’hora d’administrar l’aforament de Montjuïc aquesta temporada. Un escàndol més que afegir a la llarga llista de greuges als socis del FC Barcelona.
