La nit de diumenge a dilluns, la de just després del gol fantasma escatimat a Lamine Yamal, l’amerenc Carles Puigdemont va somiar que era Imanol Pradales (PNB). Pere Aragonès, malgrat haver recolzat Bildu, també va tenir el mateix somni, i fins i tot Salvador Illa. Contra tot pronòstic (almenys, el de les darreres enquestes), el candidat del PNB guanyava les eleccions basques imposant-se in extremis i en vots, i empatant en escons (27), a Pello Otxandiano (EH Bildu), qui, malgrat experimentar un notable ascens, li va sobrar, si més no, una entrevista a la SER. Qui va dormir pla aquella nit, a més de Pradales, és el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que tornava a abusar de la seva coneguda bona sort; el que li falta a Pradales per arribar a la majoria absoluta (38) li prestarà el PSE (12), i a Euskadi tots contents, els uns perquè s’han salvat, els altres perquè han pujat molt i els socialistes perquè poden mantenir els seus equilibris a Madrid, facilitant al més votat el govern basc.
A Catalunya, Esquerra Republicana va apostar per Bildu i Junts pel PNB, l’esquerra amb l’esquerra i el centredreta amb el centredreta, molt ordenat tot. L’endemà, tothom havia guanyat, també; els uns perquè havien apostat pels qui més van créixer, i els altres per apostar pels guanyadors. Però, si ho traslladem a Catalunya, el 12-M tothom vol ocupar el lloc de Pradales, que, segons les enquestes, ara ocupa Illa, exposat aquests dies al pseudojudici de les comissions del cas Koldo del Congrés i del Senat, una sobreexposició que veurem quin desgast pot provocar-li.
En clau catalana, pot cridar l’atenció que a Euskadi ningú reclami un pacte de govern independentista; el PNB i Bildu sumen, sobrats, una amplíssima majoria absoluta (54 de 38). Si allò fos Catalunya, Bildu rebria totes les pressions del món per pactar amb el PNB. D’altra banda, el pacte que tothom accepta amb esbalaïdora naturalitat, el dels nacionalistes del PNB amb els socialistes, aquí seria vist poc menys que una traïció, i de les grosses. Clar que a Euskadi, malgrat aquesta aclaparadora majoria independentista, ningú parla d’independència, perquè els bascos són gent d’ordre, i en aquesta disposició, ara no toca. Som als catalans a qui, com ha quedat prou clar, ens agrada posar el carro davant dels bous.
Celebrades les eleccions basques, ara toquen les catalanes. Igual ens aniria bé prendre alguna nota del que passa més enllà del nostre melic…
