Quan arriba el 23 d’abril toca revisar les lectures fetes o pendents. Lògicament, sempre tenim més llibres per llegir que llegits. Us faig un resum dels que m’han cridat l’atenció en la perspectiva de convertir el fet i el plaer de llegir en un pas cap a la comprensió del món en què vivim i el coneixement de denúncies pel seu mal funcionament i propostes per millorar-lo. Sense oblidar, clar, que, de tant en quan, és bo llegir per llegir, per entretenir-se, riure o emocionar-se.
El darrer llibre que m’ha arribat és Homo ludens (El viejo topo), on Josep Burgaya analitza la passió pel turisme que fa temps que afecta la ciutadania i les seves conseqüències. Si el llegiu sabreu perquè aquest professor universitari i assagista considereu que el “turisme sostenible” no existeix. Qui sí que existeix i que sigui per molt temps és Joan Manuel Serrat. El periodista Jaume Collell li ha dedicat La música d’una vida (Rosa dels Vents i Debate), on retrata la vida del cantant i, de pas, també una mica la de tots els que l’hem seguit i aplaudit.
Qui ja no és entre nosaltres és el periodista Josep Cabayol. Ens va deixar el llegat de la seva lluita pel periodisme crític i, darrerament, el seu combat contra l’emergència climàtica i els brètols que la infravaloraven. Va estar En guerra per la vida (Montaber) i així va titular el llibre que faríem bé de repassar ara. Sobre l’emergència climàtica apunto un parell de llibres: Piel blanca, combustible negro (Capitán Swing), on el suec Andreas Malm denuncia els perills del feixisme fòssil, i Regénesis (Capitán Swing), on el periodista britànic George Monbiot ens explica com alimentar el món sense devorar el planeta.
El capitalisme és l’enemic a batre en tots aquests llibres. L’escriptora italiana Jennifer Guerra ens planteja una opció original: El capital amoroso (Akal). I ho fa en forma de Manifest per un eros polític i revolucionari. Contra el capitalisme també aixeca la veu M.E.O’Brien a L’abolició de la família, que defensa una societat diferent basada en la “comunització de les cures”.
Apunto dues històries amb origen africà però que van més enllà d’aquest continent. Ishmael Beah ens relata a Un largo camino (Big Sur) les seves memòries de nen soldat a Serra Lleona des dels Estats Units on s’hi va instal·lar després de fugir d’aquella horrible experiència. I també des dels Estats Units, Siddharth Kara ens avergonyeix recordant-nos a Cobalto rojo (Capitán Swing) que la República Democrática del Congo es dessagna perquè nosaltres connectem els nostres mòbils i ordinadors.
Els periodistes tenen cita obligada amb Periodismo y democracia en la era de las emociones (Edicions UB), on Josep Carles Rius passa revista a l’estat de la professió; Matar el director (Navona), una novel·la de Bru Rovira que cal llegir entre línies i on una colla de professionals surten retratats, alguns bé i d’altres no gaire, i El último periodista, on Antoni Vidal ens parla de la lluita actual als mitjans de comunicació entre les persones i la intel·ligència artificial.
Per gent com jo no és fàcil endinsar-se en el món trans. Per això és bo que llegim Adolescents en transició, de Miquel Missé i Noemi Parra (Bellaterra Edicions). Subtitulen el llibre “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Ho hem de fer, crec. Com crec que també és bo mirar una altra cara de la moneda: Cancelado (Círculo de Tiza), de Carmen Domingo.
És d’agrair la valentia de Roger de Gràcia en oferir-nos a Digue’m boig (Columna) el que descriu com “una història de salut mental en primera persona”. Estic convençut que molts lectors s’identificaran amb el seu patiment i els serà de molta utilitat, goso dir terapèutica.
El periodista i professor universitari Carlos Ruiz reconstrueix els inicis de la guerra civil espanyola a Les Canàries a través de com la van viure i patir avantpassats seus a Retrato del fin del mundo (Alba). Ja és ben curiós que la revolta franquista tingui les arrels en aquelles illes i se n’hagi escrit tan poc d’aquest fet.
De Carles Puigdemont se n’han escrit unes quantes coses. Algunes de lamentables, com les memòries fetes a quatre mans entre el biografiat i el seu amic Xevi Xirgo que mai no us recomanaré, clar, i d’altres de sarcàstiques i saludables com El retorn del Vivales (Sagesse), d’Albert Soler. Si voleu que us en firmi un exemplar, no aneu a Girona, d’on és ell, perquè no el trobareu. Les llibreries gironines l’han cancel·lat. Catalunya és així.
I Catalunya podria ser part d’una Espanya federal si es seguissin les idees incloses a Federalisme fàcil (EL TRIANGLE i CLUB CÒRTUM), una iniciativa que haurien de llegir els que diuen que els federalistes no existim. No existim per TV3 o pel senyor Partal, però la major part de la humanitat viu en estats federals. Existim i llegim. Així de fàcil.
No tot han de ser lectures compromeses i de batalla. Eduardo Mendoza està en plena forma, als vuitanta anys. Regaleu-vos Tres enigmas para la Organización (Seix Barral). Una bogeria genial.
