El procés ha tocat fons. El desastre de l’independentisme ha patit dues grans derrotes en les últimes setmanes: les agòniques eleccions al Consell de la República (CdR) per elegir nova direcció i l’aprovació, encara més agònica, del nou full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Els dos grans objectius de Carles Puigdemont, que aspirava a controlar aquestes dues organitzacions, han quedat en foc d’encenalls.
La minsa participació en totes dues consultes demostra que als ciutadans del carrer els importen molt poc les batalles de monopoly a les quals un grup d’exacerbats sobiranistes els van conduir durant l’última dècada. L’enfonsament del procés significa, a més, una altra cosa: el desmantellament del clan de Puigdemont, un grup de triats a dit pel líder de Junts perquè l’acompanyessin en la gloriosa travessia cap a la independència i que han estat copant les decisions polítiques des d’abans del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.
“L’ANC havia de ser i va ser el pal de paller del moviment hereu de les consultes populars i el que havia d’aglutinar la societat sense mirar ideologies i amb un objectiu molt clar, treballar i fer pressió des de la mobilització per arribar a la independència, una mena de lobby de la ciutadania per arribar a un objectiu i desaparèixer. (…) Ara, qualsevol discurs balla entre les baralles miserables pel poder i per fulls de ruta de difícil credibilitat”, escrivia Albert Cortès al seu blog de Vilaweb després del desastre que va suposar l’abandó de Josep Costa de la reunió del secretariat el dissabte 8 de febrer. Aquesta reflexió resumeix el desemparament i el desconcert en què ha quedat l’activisme sobiranista després de la gran crisi interna de les dues organitzacions assaltades pels de Puigdemont.
Josep Costa va fer rebentar la crisi dins de la cúpula de l’ANC per llançar un avís a navegants que les baixes són constants i el poder de convocatòria molt curt. Denuncia que tant a l’ANC com al Consell de la República hi ha una grollera lluita pel poder que ha dinamitat les dues organitzacions, mentre que a ell l’acusen de voler derrocar Lluís Llach com a president de l’ANC per ocupar el seu lloc. És a dir, una pura lluita pel poder, no per la independència. És el que molts activistes diuen ja en veu alta i comenten en els fòrums sobiranistes en els quals participen.
El clan dels escollits
Tant Josep Costa com Lluís Llach (president de l’ANC) o Toni Comín (fins ara, vicepresident del CdR) formaven part fa no gaire de la guàrdia pretoriana de Carles Puigdemont. Aquí hi havia també Gonzalo Boye, Antoni Castellà, Josep Lluís Alay, Aleix Sarri, els germans Matamala, Agustí Colomines, Neus Torbisco, Teresa Vallverdú o Lluís Puig, per posar alguns exemples. Si viatgem una mica més enrere en el temps, hi trobaríem noms com Quim Torra, Joan Canadell, Víctor Terradellas o Sergi Miquel.
Les desavinences entre ells han provocat la crisi més gran de l’independentisme. Lluís Puig, per exemple, va apostar per Jordi Domingo com a nou president del Consell de la República, menyscabant la candidatura de Toni Comín. Jami Matamala feia el mateix, injuriant el que va ser eurodiputat al costat de Carles Puigdemont, mentre que aquest i Antoni Castellà havien sol·licitat al seu company d’aventures que no es presentés. “Toni Comín ha de viure d’alguna cosa. Se li ha acabat la bicoca de cobrar un gran sou com a eurodiputat, i ara no té res. Ell confiava a posar-se un sou al Consell”, explica a EL TRIANGLE una font de Junts x Catalunya.
Una carta del raper Valtònyc acusant Comín de ficar la mà a la caixa va ser el cop de gràcia. Aquesta carta va ser la que va acabar de trencar la confiança que els seus mateixos companys tenien en ell, com Matamala. “És un vividor i un rancuniós. El vaig conèixer fa anys i des del primer moment em va caure malament. Les acusacions que li fan són molt fortes i ha de rendir comptes. Però reconec que és un polític hàbil que va saber guanyar-se la confiança de Puigdemont desbancant els autèntics independentistes i la gent que provenia de Convergència”, acusa un antic dirigent que va estar al costat de Puigdemont durant els anys durs de la fugida.
El clan de Puigdemont va començar a tenir problemes fa un parell d’anys. El 2023, Comín ja havia partit peres amb Sergi Miquel, que com a gerent del Consell s’oposava a pagar-li despeses suposadament personals que carregava a l’entitat. El nucli dur de Puigdemont començava a trencar-se. Les diferències, per tant, no han estat ideològiques, encara que hi hagi hagut diferents sensibilitats. “Comín era partidari d’una línia més flexible de negociació, mentre que Puigdemont apostava per la línia dura, però mai va haver-hi tensió interna per aquesta qüestió a l’exili. Comín sempre acabava acceptant el que es decidia i no posava objeccions ni maniobrava per imposar les seves tesis. En aquest sentit, sempre va ser lleial a Puigdemont”, explica una font independentista que va viure de prop la situació.
No va ser lleial, no obstant això, als seus companys. “Es va valer de la seva proximitat a Puigdemont per emprendre una guerra contra tot aquell que li feia ombra. De fet, va ser el controlador màxim de l’exili. Puigdemont és un gandul que sempre deixa en mans d’uns altres el treball intern. Això és el que va aprofitar Comín per apoderar-se del control del Consell de la República i dels canals de finançament. Per fer-ho, va tallar les ales a tots els seus rivals. Si algú li feia ombra, maniobrava fins a apartar-lo del nucli de decisió”, relata el dirigent esmentat, que tot i així tenia línia directa amb Puigdemont.
Al Consell s’ha arribat a una situació límit amb les eleccions celebrades aquest mes de febrer. Els successius responsables i treballadors de l’organització van marxar després de conflictes interns per una qüestió o altra, però sempre hi havia la llarga mà de Toni Comín al darrere: des de Sergi Miquel fins a Jaume Cabaní, que va ser el comptable i el que va muntar l’enginyeria del finançament. Cabaní va arribar a utilitzar els seus comptes personals per ajudar a canalitzar els diners i, al final, hi va haver problemes per aquest motiu.
A Valtònyc li van oferir feina al Consell perquè pogués sobreviure a Bèlgica: controlava les donacions. Després de diversos mesos sense pagar-li, va descobrir que Comín, mentre era eurodiputat (és a dir, amb un inflat salari) desviava quantitats de diners del Consell cap als seus comptes. I quan li va demanar explicacions i li va reclamar els salaris endarrerits, Comín li va parlar de ser pare de família i del que era la solidaritat: “Quan vaig reclamar el pagament, em va dir que els ingressos eren per a altres proveïdors amb més necessitats, com els que eren pares de família, i que no s’havia de ser tan insolidari. Aquell dia vaig tornar a viure el que havia vist durant anys: el seu ús reiterat del xantatge emocional (…) La seva justificació va ser que els diners eren seus, ja que una part pertanyien als exiliats, i que de fet la caixa de resistència li devia diners. Tanmateix, jo sabia que cap altre exiliat n’havia fet ús i molt menys d’aquesta manera. Més tard, va intentar justificar-se amb el cost del funeral de la seva mare, una afirmació que vaig descobrir que era falsa, ja que aquest havia estat cobert per una altra associació”, va denunciar el raper.
Ferran Revilla, responsable de les eines informàtiques del Consell, va sortir també per la porta de darrere. Revilla va ser testimoni de les tensions entre Comín i Sergi Miquel. Després d’aconseguir que aquest últim dimitís, Comín va assumir el comandament. “El vicepresident va reorganitzar el Consell prioritzant la lleialtat personal, creant un equip de fidels i mostrant-se refractari a ser qüestionat. Els processos participatius es van limitar a ratificar o rebutjar decisions, sense permetre alternatives. Qui qüestionava el vicepresident acabava apartat del Consell. Podria parlar llargament sobre la manipulació que el vicepresident va exercir sobre l’equip tècnic en contra de Catglobal”, va denunciar Revilla. Catglobal, l’entitat que cobreix jurídicament el Consell a Bèlgica, va denunciar irregularitats en la gestió i el desviament de 15.530 euros cap als comptes personals de Comín.
El vicepresident va ordenar que Revilla havia de “desviar una part de les donacions que rebia el Consell cap a un compte d’una organització controlada per ell”, i li va subratllar que no se n’havia d’assabentar Catglobal. “Com que era una instrucció manifestament il·legal, vaig parlar amb Catglobal i la vaig refusar. Des d’aquell moment, el vicepresident em va considerar un enemic i va maniobrar per girar l’equip tècnic en contra meu”, explica.
A l’ANC, les coses no han anat molt millor. Els dos dirigents més votats en les últimes eleccions de l’organització cívica van ser Lluís Llach i Josep Costa, tots dos molt pròxims a Puigdemont i del seu cercle de confiança. Costa va servir els interessos de Puigdemont des de la vicepresidència del Parlament. Ara els separa un abisme. Llach continua tenint vincles amb Puigdemont, que el va premiar nomenant-lo membre del govern del Consell de la República. Al mateix temps, és amic de Toni Comín, a qui va ajudar (encara que no públicament, malgrat les acusacions de desviament de fons i d’assetjament sexual) en els comicis del Consell de la República, malgrat les acusacions que pesaven sobre ell; per alguna cosa havien estat companys de govern del Consell a Waterloo.
Dos dels nostres
La degradació del clan ha arribat a tal punt que, en aquests moments, Costa i Llach, dos dels nostres, estan a matadegolla a la cúpula de l’ANC, protagonitzant espectacles grotescos cada setmana. Han passat de ser fidels escuders de Puigdemont a senyors feudals amb taifa pròpia. La tensió entre ells ha arribat a tal punt que ni tan sols es parlen.
El clan de Puigdemont està completament liquidat dins de l’independentisme. Qui més qui menys recela del seu company d’armes. Els últims esdeveniments certifiquen que el grup de sobiranistes que va pilotar el procés durant els últims anys, apinyats entorn del fugitiu Carles Puigdemont, ha perdut tot el poder que tenia. Desacreditat i desbordat pels esdeveniments, cada membre del clan intenta sobreviure en la seva respectiva trinxera. De tenir el poder absolut han passat a ser qüestionats permanentment.
Puigdemont s’ha retirat al seu nou càrrec, aferrant-se a Junts per Catalunya per a la seva salvació política. Han quedat enrere les promeses que es retiraria de la política si no aconseguia ser president de la Generalitat. Però no és res de nou que digui una cosa i en faci una altra: altres vegades havia promès presentar-se al Parlament, malgrat l’ordre de crida i cerca que pesa sobre ell; havia promès la independència; havia promès transparència en el seu Consell de la República…
*Pots llegir l’article sencer al número 1610 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
