Catalunya, en la seva mil·lenària història, ha conegut victòries i derrotes. La conquesta de Mallorca i València pel rei Jaume I; la victòria a la batalla del coll de Panissars contra els invasors francesos (1285), o la del riu Cefís (1311), que va donar als almogàvers el domini del ducat d’Atenes i de Neopàtria; el regnat aragonès de Sicília i Nàpols… són alguns dels fets d’armes més memorables protagonitzats pels exèrcits quadribarrats.
Però, al costat de les victòries militars, també hi ha hagut doloroses derrotes catalanes. La de la batalla de Muret (1213); la de la Guerra dels Segadors (1640-52), que va significar la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord; la de la Guerra de Successió, amb la caiguda de Barcelona, l’any 1714, o la Guerra Civil espanyola (1936-39), amb la liquidació de la Generalitat republicana, són les més punyents.
(Encara que sense cap víctima mortal, afortunadament, alguns consideren que l’última “derrota” ha estat el procés independentista, culminat amb el referèndum fake de l’1 d’octubre del 2017, i ara es passen la vida llepant-se les ferides).
Malgrat aquesta combinació de derrotes i victòries, el sentiment dominant del catalanisme conscient és el derrotisme patològic. Fins al punt de celebrar la Diada Nacional l’Onze de Setembre, en commemoració de la derrota del 1714. Diria que som un poble massoca, que ens agrada patir i que sempre estem malaltissament angoixats, en espera d’un demà taumatúrgic amb un Messies que mai no arriba.
I si ens deixem de romanços i, en comptes de veure el got mig buit, el veiem mig ple? Tots els països, al llarg dels segles, han patit victòries i derrotes; molts imperis que es creien totpoderosos han desaparegut. Sense anar més lluny, l’exèrcit dels Estats Units va acabar fugint del Vietnam, de l’Iraq, d’Afganistan…
Hem resistit i hem arribat fins avui, superant tota mena d’adversitats geopolítiques. Catalunya existeix i és reconeguda arreu del món. Per què no ens espolsem aquest sentit tràgic de la història que ens turmenta l’esperit?
Catalunya té molts motius per sentir-se orgullosa del seu passat i del seu present, i tenim les eines per poder projectar un futur magnífic i pletòric. Formem part de la Unió Europea, tenim un Estatut d’Autonomia i un Parlament amb amplíssimes facultats legislatives. La Constitució espanyola i els Tractats europeus ens garanteixen les llibertats democràtiques.
L’ensenyament de la llengua catalana és obligatori a totes les escoles del país; tenim potents mitjans audiovisuals públics en català; cada any es publiquen milers de llibres en la nostra llengua; deu diaris i més d’un miler de revistes i publicacions s’editen en català. Es fan meravelloses i premiades pel·lícules que empren la nostra llengua.
Per què aquest alarmisme histèric sobre la suposada extinció del català? Màxim quan s’està gestionant -i no dubto que Pedro Sánchez reeixirà- la seva condició de llengua oficial de la Unió Europea.
Els Mossos d’Esquadra són els encarregats de vetllar per la nostra seguretat. Que hi ha alguns agents que no parlen en català? Ja l’aprendran i, en tot cas, és una anècdota sense més transcendència.
Tenim molt bones connexions per carretera i, després de pagar peatges durant dècades, avui gairebé totes les autopistes són gratuïtes. Les quatre capitals catalanes estan unides per l’alta velocitat ferroviària. El Corredor Mediterrani, entre Almeria i Perpinyà, està pràcticament acabat i, a manca del gran túnel que ha de travessar València, entrarà en servei l’any 2027. Les obres de la gran estació intermodal de la Sagrera, que serà el nou epicentre de Barcelona, estan molt avançades i ja hi passen trens. La millora del servei de Rodalies és incessant i farà un important salt qualitatiu a mesura que la Generalitat es vagi fent càrrec de la seva gestió integral, que comença per la línia del Maresme.
L’aeroport Josep Tarradellas-El Prat ha assolit, aquest passat 2024, el rècord absolut de 55 milions de passatgers i és considerat un dels millors del món, tant pel volum de vols com per la qualitat de les instal·lacions. Un cop es desbloquegi la seva necessària ampliació podrà desplegar tota la seva potencialitat com a hub intercontinental.
Barcelona està en el “top 5” mundial pel nombre de visitants a les fires i congressos que s’hi celebren. Això ajuda perquè sigui la sisena ciutat europea en nombre de pernoctacions internacionals, amb gairebé 20 milions. Catalunya ha encapçalat l’any passat el rànquing de visitants estrangers a les comunitats autònomes espanyoles, amb 20 milions de turistes (més del doble de Madrid). CaixaBank, amb arrels i ADN català, està en el pòdium del sector financer espanyol i ha creat la fundació social, científica i cultural més potent d’Europa.
Les dades són espectaculars i conviden a l’optimisme. Però queda molta feina per fer si volem assolir l’excel·lència col·lectiva. Foment del Treball ha identificat les 10 infraestructures que necessitem enllestir per ser plenament competitius -moltes de les quals ja estan en obres o programades- i el president Salvador Illa ha anunciat un pla d’inversions de 18.500 milions d’euros, d’aquí al 2030, per recuperar el lideratge econòmic d’Espanya i pujar a la primera divisió europea.
Però no som independents, remuga la claca estelada. Però no tenim exèrcit propi, ni passaport propi, ni seient propi a les Nacions Unides, es queixen els irredempts de l’1-O.
La Corona d’Aragó, de la qual formava part Catalunya, va segellar el seu destí amb el regne de Castella l’any 1469, amb el matrimoni dels reis Ferran i Isabel. Sempre podem fer ucronies fantasioses, però, vist en perspectiva històrica, va ser una decisió geoestratègica encertada. Catalunya ha esdevingut, juntament amb Madrid, la zona més desenvolupada de la península Ibèrica i, si ho fem bé, tenim un futur esplendorós.
Per què hem d’embolicar-nos en un traumàtic i dolorós procés de divorci (la independència) que, entre moltes altres conseqüències, provocarà una confrontació civil interna, la fugida d’empreses i una pèrdua irreparable de temps, com ja vam constatar fa vuit anys?
Catalunya ha de refer els ponts i treballar conjuntament i intensa amb els veïns: l’Aragó, la Comunitat Valenciana, les Balears i Occitània. Tenim l’estructura institucional que ens empara, l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, reconeguda per la Unió Europea i a la qual hem de dotar d’ambició i de projectes per arribar a ser allò que érem i que som: 22 milions de ciutadans europeus que vivim, treballem i gaudim en l’arc mediterrani occidental, la millor zona del continent.
Els catalans hem de passar els nostres dies amb el complex de vençuts, desorientats i esmaperduts? Jo vaig néixer i créixer durant el franquisme i sé d’on venim. Per això afirmo que aquests últims 50 anys, amb els seus clarobscurs, són una victòria rotunda de la democràcia, de la llibertat i de Catalunya.
Els catalans hem de fer oïdes sordes als cants de sirena que, com li va passar a Ulisses, ens volen paralitzar, derrotar i empresonar. Estem immersos en un cicle d’èxit històric i hem de treballar, amb intel·ligència i tenacitat, per mantenir-lo i eixamplar-lo. Catalunya no ha estat derrotada. Catalunya està guanyant.
