Al llarg de la història els éssers humans hem provat diferents maneres d’organitzar la vida en comunitat. Finalment, i després de segles de molts canvis, hem vist que el sistema democràtic és el que millor garanteix la participació i la representació política del conjunt de la ciutadania, els drets fonamentals, una premsa lliure, el respecte a les minories, el progrés econòmic i social, i la convivència entre diferents. És molt possible que qualsevol lector que estigui llegint aquestes ratlles pensi que en algunes ocasions aquests elements es veuen més assegurats en el terreny teòric que en el pràctic. I, en certa manera, és veritat. Amb tot, soc dels que pensa que sovint es passa per alt o s’explica poc des de l’esfera pública o mediàtica que les democràcies liberals exigeixen sacrificis, renúncies i escolta activa per tal que aquestes funcionin. Així mateix, la convivència democràtica reclama la necessitat contínua de diàleg, entesa i transacció si es vol preservar aquest model.
Assenyalo tot això perquè des de fa un temps -potser cal retrocedir fins al 15M-, i a la vista dels resultats dels successius processos electorals, la desafecció política s’ha instal·lat a la vida pública espanyola. Potser el símptoma més evident (i més angoixant) d’aquesta deriva és l’augment de formacions polítiques extremistes i nacional-populistes que fan una esmena a la totalitat als consensos democràtics de les darreres dècades i que anhelen el retorn a sistemes autoritaris del passat; l’auge, promogut per aquestes opcions, de l’insult i la desqualificació cap al qui pensa diferent i de notícies falses que busquen que el sistema salti pels aires; la sensació que els partits més tradicionals no ofereixen resposta als reptes actuals; i l’aprofitament, per part de les forces de dreta i extrema dreta, del desencís i de la sensació d’abandonament per aprofundir encara més en l’actual dinàmica de polarització política i convertir el debat públic, que hauria de ser una àgora de contraposició d’arguments, en un espai que s’assembla més a un ring de boxa o un camp de futbol.
Un altre dels indicis, en aquest cas positiu, de la nova situació és l’increment de l’oferta política i, en conseqüència, un major pluralisme, fet que a la pràctica dificulta la governabilitat a la majoria d’administracions públiques, però que, al mateix temps, obliga les diferents formacions democràtiques a harmonitzar postures i a arribar a un mínim d’acords.
En aquest context, des de fa uns anys algunes veus intel·lectuals defensen la necessitat de renovar el contracte polític i social forjat amb el retorn de la democràcia. Un nou gran acord, certament, que s’ha de construir sobre la base d’un consens entre les forces polítiques, la ciutadania, els agents econòmics i socials i la societat civil, i que ha de buscar tornar a unir una part important de la població amb les institucions públiques.
La devastació que ha provocat la DANA a la província de València és el darrer gran exemple de la necessitat imperiosa que es forgi aquest gran consens. Una de les potes d’aquest contracte hauria de ser reforçar i consolidar el paper de les institucions públiques. Com s’ha vist, per exemple, en la gestió de la crisi dels aiguats a València, és important el paper de la ciutadania, però qui té la legitimitat i el deure de liderar, coordinar i dirigir les accions a dur a terme són les administracions.
Per altra banda, i no està de més recordar-ho, una de les grandeses i fortaleses de la democràcia és que els líders polítics se sotmeten periòdicament a l’avaluació pública, motiu pel qual la ciutadania sempre pot mostrar la seva conformitat o disconformitat envers la seva gestió o propostes en uns comicis.
Són vàries les potes que hauria de tenir aquest pacte, però n’hi ha dues d’imprescindibles: el reforçament i la millora dels serveis públics (amb la pandèmia i la DANA ha quedat palès que sense ells no som res) i la lluita contra el canvi climàtic (ens hi va el present i el futur, com es pot veure amb els darrers fenòmens meteorològics).
Soc conscient de la dificultat de l’empresa, vista la crispació existent i les majories parlamentàries al Congrés, però les forces polítiques democràtiques, especialment les progressistes, tenen el deure de liderar canvis ordenats i transformadors si no volen que l’antipolítica ho enfangui tot.
