Periodista feminista. Col·labora en diferents mitjans, coordina el màster de Gènere i Comunicació, i imparteix diferents assignatures a la UAB. Premi de l’Ajuntament de Barcelona amb Dones valentes. Per una nova informació sobre les violències sexuals, treball elaborat amb Violeta García. També és autora de Palestina feminista. Ara publica, amb Blanca Coll-Vinent, Ets una exagerada. Biaix de gènere i sexe en salut (Raig Verd Editorial).
Qui, per què, això de “No siguis una exagerada”?
El títol reflecteix una realitat. Moltíssimes vegades, les dones ens sentim, a les consultes mèdiques i en molts altres llocs, com unes exagerades, perquè això és el que es diu. No es té en compte el que patim, el que diem. Se’ns considera que som unes exagerades. Encara que no es digui exactament així en les consultes mèdiques, és una expressió que deixa en les pacients la sensació que són unes exagerades. Una cosa que, al final, va en detriment de la salut de les dones.
La pràctica mèdica està envoltada d’un halo sacralitzat, per sobre del bé i del mal?
La medicina és fonamental per a la vida i el bon estat de les persones. Sí que és cert que els metges i les metgesses tenen una autoritat, com la tenen altres professions. El pacient arriba a una consulta pensant que la persona que té al davant sap de què parla, i que entendrà el que se li vol dir, amb la finalitat de resoldre el problema. Però quan et trobes al davant a algú que no té en compte el teu gènere, el teu sexe, la teva situació econòmica, la teva edat, el teu origen…, alguna cosa falla, perquè totes aquestes qüestions són determinants i poden ser causa de discriminació si no es tenen en compte.
Paradoxalment, la pràctica mèdica sembla un àmbit molt feminitzat…
Sí, però les dones hem estat instal·lades en el masclisme… En la judicatura, la majoria són també dones, i fins ara no havíem tingut cap presidenta del Consell General del Poder Judicial. La societat és masclista i androcèntrica. D’això no se n’escapa cap professió, per moltes dones que hi hagi. Més enllà del nombre (que, per descomptat, és important), la formació, la recerca, els protocols… continuen estant masculinitzats; les coses no canvien. No es pot demanar als professionals que siguin herois i que modifiquin tot això sols. Si no hi ha un canvi a la base, les coses són difícils de moure.
És potser la formació un dels àmbits on més es reprodueixen la visió i la pràctica masculinitzades de la medicina?
Sí, però no sols en la medicina. En la formació de dret, periodisme… existeix aquest biaix de gènere. No pots demanar a la gent que, individualment, d’un dia per l’altre i en solitari canviï les coses. Es necessiten fins i tot lleis que es compleixin, dotades de pressupost. En la recerca, és cert que ara es requereix perspectiva de gènere. Però, què vol dir això? Qui avalua, i com, els projectes? Si no hi ha una base educativa general, no sols específica de la sanitat, i polítiques públiques feministes, dirigides a implementar aquesta transversalitat, serà difícil que les coses canviïn.
En moltes professions s’ha anat desenvolupant una superespecialització, en detriment de qüestions rellevants, com la relació amb les persones, que es considera secundària. Una cosa així també passa en l’exercici de la medicina?
Sí, per descomptat. Crec que els professionals de la medicina necessiten saber escoltar, tenint en compte la diversitat. En cada cas, sempre es té al davant una persona diferent, i és necessària una mirada holística per poder entendre què li està passant. Però també és cert que si vas al centre d’atenció primària i la metgessa té sis minuts per atendre’t, difícilment et podrà escoltar, entendre, conèixer…, per saber què et passa. Un dels casos del llibre és el d’una noia que tenia isquèmia coronària i portava cinc anys amb el diagnòstic d’ansietat. L’ansietat era el símptoma, i no s’anava al problema. Condicionats per tots els estereotips de gènere, es dedueix que les dones, que som unes exagerades, són propenses a l’ansietat, i se la medica per a això. No per al que patia. Si al meu marit li hagués passat el mateix, diu l’entrevistada, s’hauria vist molt abans que allò no era ansietat. Una altra pacient amb problemes mentals diu que encara se’ns etiqueta d’histèriques…
Prejudicis que es fan extensibles a qüestions de classe, origen…?
En el llibre no hem pogut abordar la qüestió de la diversitat de gènere, perquè si no hi ha recerca sobre dones, imagina’t en qüestions de gènere o altres, on és més difícil. Es necessiten més persones, diners, temps… dedicats a això. Hem abordat algunes altres desigualtats. Per exemple, la d’una dona migrant que, per falta de xarxes de suport, pel fet que la seva manera de comunicar-se és diferent, pel biaix socioeconòmic… és desatesa.
Per on els estreny especialment la sabata als professionals de la sanitat en el seu tracte amb les i els pacients: autoritarisme, paternalisme, menyspreu, ignorància…?
Crec que els pacients es queixen sobretot que no se’ls entén. Què hi ha darrere d’això? Un problema de formació, temps, inèrcia… Una cosa que no és tant individual com sistèmica. És el sistema. Per solucionar això és molt important la formació, la recerca, la renovació dels protocols. I, per descomptat, que les i els professionals tinguin el temps suficient per poder fer una atenció adequada a cada persona, en la seva individualitat i de manera holística. Algú pot patir d’ansietat perquè, per exemple, no té documentació, no pot treballar, o ho fa de mala manera, viu en condicions deplorables… I això no es cura només amb medicació…
Com es manifesta tot això en la recerca, que has citat diverses vegades?
En les recerques predominen els estudis basats en models masculins, en els quals predomina l’estereotip de l’home blanc, de classe mitjana, d’una determinada edat… Només s’investiguen homes adults, no joves. És aquesta mirada masculinitzada, on l’“home” és el subjecte. Si no s’estudia com afecta una determinada malaltia a homes i dones, i dins d’aquests, a altres variants, s’acaben establint protocols que, per exemple, contemplen la dosificació dels fàrmacs en funció de prototips que no es corresponen amb el perfil de les persones… Les farmacèutiques també tenen aquesta mirada masculinitzada. I no parlem de malalties pròpies de dones, sinó del biaix femení en totes les malalties.
En l’àmbit de les pacients, què és el que més crida l’atenció de les entrevistes que heu dut a terme?
Cal felicitar-se de l’actitud de les persones entrevistades, que, sense excepció, han explicat les seves experiències amb gran franquesa. I gairebé totes han dit que ho han fet per ajudar altres dones que es troben en la seva situació. Una cosa que també ha passat amb totes les professionals que han col·laborat en el llibre. Moltes de les pacients han viscut els seus sofriments amb culpa, i també han acabat adonant-se que el problema no estava tant en elles com en el sistema.
Aquest estat de coses és similar en el nostre entorn de països europeus?
No he estudiat la qüestió ni tinc dades fefaents, però la impressió és que, en línies generals, ens trobem igual. Això es pot veure amb les subvencions que es concedeixen a recerques mèdiques i farmacèutiques. Sí que és obligatori tenir perspectiva de gènere, però això no se soluciona incorporant dones en l’equip de recerca. Han de ser dones que tinguin aquesta perspectiva igual que les persones que evaluen els projectes. Sí que és cert que, per descomptat, s’està avançant. El que passa és que hauria de ser més ràpid. Sobretot en uns temps en què els discursos d’odi, antifeministes, estan calant. Ara estic fent classes de comunicació feminista, una cosa impensable quan jo estudiava periodisme…
Perceps, d’alguna manera, que les dones, el feminisme, més enllà d’altres fòbies, és la pedra angular de les extremes dretes actuals?
Sí, i és molt preocupant. No som prou conscients del mal que estan fent aquests discursos. És clar que el canvi en la perspectiva de gènere comporta la pèrdua de privilegis entre els homes. Tots ens resistim a la pèrdua de privilegis, com a Amèrica els blancs respecte als negres. I també és cert que en els últims anys el feminisme anava de pujada, impregnant la societat, canviant lleis… Ara tot això s’està parant. Hi ha molta gent jove que no s’està deixant arrossegar per l’antifeminisme, cosa que és una esperança de futur. Les coses són cícliques i, previsiblement, el que ara amenaça de desbordar-se, acabarà tornant al seu curs. Cal continuar promovent canvis, obrir consciències…, encara que no resulti fàcil.
