Per la forma que Joan Laporta ve al·ludint a l’oposició, sense referir-se a ningú en concret i generalitzant sobre catastrofistes i distorsionadors -que, segons pronostica, hauran d’esforçar-se molt per convèncer al barcelonisme que la seva gestió és deficient- sembla bastant evident que també vol convertir l’assemblea ordinària de l’octubre en una altra batalla que, finalment, pugui reforçar la seva hegemonia i aquest lideratge que continua ostentat mitjançant un estil de gestió franquista, totalitari i dictatorial a força d’atropellar els drets democràtics i estatutaris del FC Barcelona, com ha fet fins ara.
Els tambors que, cada vegada amb més força, apunten a una assemblea telemàtica i no presencial, com li ha exigit la plataforma Som un Clam i fins i tot un editorial de La Vanguardia que no li ha fet ni pessigolles, redoblen ja amb un ressò de guerra i de desafiament per part seva, perquè a més de tancar-los físicament l’accés als compromissaris també ha transcendit el seu presumpte pla de convocar-la en un dia no coincident amb un partit del primer equip. Decisions ambdues que, per al barcelonista que encara quedi dempeus i disposat a bregar pels seus drets democràtics de participació, opinió i vot com a propietari del club, haurien de ser més que suficients per reaccionar d’una vegada per sempre.
La convocatòria, si Laporta decideix finalment riure’s de tot i de tots una altra vegada i fixar-la per al dissabte dia 19 d’octubre pròxim i no per a l’endemà, diumenge 20 -data en la qual es disputarà a Montjuïc el Barça-Sevilla-, això suposarà una doble provocació així com un motiu més de vergonya i de submissió del barcelonisme i de la seva llarga història democràtica a la tirania d’un president que ja no pot acumular més atrocitats i actuacions contràries als drets dels socis reconeguts en els estatuts.
Encara que Laporta, gràcies a una premsa col·laboracionista, muda, cega i sorda a l’hora de fiscalitzar el compliment dels estatuts, el mateix que el seu poderós aparell del control absolutament massiu de les xarxes socials, hagi aconseguit normalitzar el format telemàtic per assegurar-se assemblees controlades i favorables, en les actuals circumstàncies sona a befa i a aixecada de camisa el mer fet de suggerir o de contemplar, si més no, no recuperar l’assemblea amb el funcionament estatutari previst i, a més, saltar-se la normativa i assenyalar-la, contra la norma i l’esperit de la norma que, precisament, cerca afavorir la participació i la presencialitat, expressament per que no coincideixi amb un partit del primer equip.
La decisió definitiva no pot demorar-se molt més enllà d’aquesta setmana, Laporta disposa d’un marge de quinze dies d’antelació per a convocar-la i, en el cas de reafirmar la seva intenció d’encendre aquesta metxa, estimular definitivament un conflicte de calibre social amb un enfocament, des del seu punt de vista, que té més de torcebraç contra l’oposició que qualsevol altra lectura.
Laporta s’imagina, després del soroll que pugui promoure Som un Clam convocant a més d’un miler de socis el dia 17 d’octubre, dos dies abans del dia A, segons les previsions, una assemblea ajustada a aquesta parca participació telemàtica, a penes alterada per algun membre de senat al qual no se li permetrà parlar massa com va fer Enric Masip en l’última amb Jaume Llopis, en pla poli de dictadura bananera, i una reposada sessió de vídeos, discursos convincents, números màgics -els que siguin- embolicats en la versió laportista més optimista i votacions amples a favor de cadascuna de les propostes de l’ordre del dia suggerit per la junta.
Al final de tot, protestes anecdòtiques -les poques que es permetin- i un altre passeig triomfal del president, aquest és el guió previst si es pot repetir el format telemàtic de l’última assemblea que, per cert, es va tancar amb el compromís de Laporta de tornar al presencial assumint, complaent, la proposta de Joan Gaspart i de Jaume Llopis després de registrar-se 441 socis en la votació més participada, una xifra de les més baixes de la història.
Com totes les promeses de Laporta, fum que s’emporta el vent i el temps tret que la derrota de Pamplona, combinada amb l’oportunisme proverbial del laportisme i la prioritat de gestionar el pla mediàtic per sobre de tota la resta, li faci suposar que obrir aquest altre front no és ara mateix el més prudent ni el més aconsellable.
Però això seria anar contra la naturalesa, la conducta i l’instint d’un president que, d’altra banda, a més d’agradar-se en la seva versió més despòtica i antidemocràtica, de la qual el seu cunyat i primer assessor Alejandro Echevarria és el seu fan més entregat, aquesta vegada necessita amagar els resultats econòmics i les preguntes insidioses sobre la trama comptable que, sigui la que sigui, sotmetrà a l’aprovació de l’assemblea. La formulació definitiva dels comptes prevista per a avui, al límit després de tres mesos de conflicte i de batalla campal interna entre Laporta i l’auditor Grant Thornton per la revisió de l’esperpent financer de Barça Studios, sempre estarà condicionada pel veritable valor d’una companyia que, amb 408 milions de avaluació comptable a 30 de juny del 2023, avui està sota la sospita de que, segons experts en la matèria, només existeix en la imaginació de Laporta.
Per descomptat, avui dia Laporta té molt més a amagar que de mostrar orgullosament, si no és que l’escenari assembleari està limitat, manipulat, controlat i ajustat a les necessitats del president. Por és el que Laporta sent davant l’assemblea. En cas contrari, ho seu seria obrir les portes i liderar una exhibició de suport i reconeixement social multitudinari, rotund i indiscutible. Encara és a temps.
