A vegades, la veu popular, sense obviar la periodística, té tendència a culpar de tot al Turisme, com si Barcelona no tingués més problemes, si bé és cert que el tema calent de tots els estius té molts elements nefastos per a ser el dolent de la pel·lícula.
De totes maneres no deixa de ser curiós com la premsa posa l’accent molts cops en tonteries, quelcom propi de l’època. La imatge de dues noies amb pistoles d’aigua ha provocat una onada de recriminacions bastant absurda perquè l’acció era un moment d’una manifestació amb milers de persones.
Les problemàtiques, més enllà de les maniobres de distracció, són força més greus. La principal es relaciona amb el preu de la vivenda i l’anunci de l’alcalde Collboni de deixar caure les llicències de pisos turístics, escampats arreu de la capital catalana i causants en part d’una inflació desproporcionada del lloguer.
En aquest sentit l’actual màxim responsable de la ciutat amaga les cartes. Quan no hi hagi aquest apartaments la cosa es voldrà canviar amb hotels, que inflaran la seva oferta i així potser si s’acaba amb el boom d’Airbnb, però com a contrapartida es privarà a molts treballadors de l’oportunitat de passar uns dies de sol i platja a casa nostra.
Venen per això? Alguns sí, d’altres no pas. Una certesa és com, més o menys des del Fòrum de les Cultures, la marca BCN no ha fet res per a dignificar el seu propi entorn. Els que arriben a transcórrer unes jornades solen associar l’espai barceloní com un indret fantàstic per a emborratxar-se, fer el que els hi dóna la gana i perdre qualsevol noció cívica.
No és bo generalitzar. Jo mateix, per la dèria de passejar, a vegades trobo forasters a racons insòlits com Can Baró o la Guineueta, però són anomalies perquè la majoria té focalitzats pocs llocs, ben concrets i decidits per la publicitat institucional i el boca a orella global.
La Sagrada Família, el Park Güell i la Rambla són la trilogia perfecta d’aquesta equació. Enlloc de ser pels ciutadans s’han convertit en zones d’exclusió, prova de com l’interès municipal no té gaire dificultats a l’hora d’establir parcs temàtics que, com són tan sols pels hostes, no contemplen un futur de millora mentre obstaculitzen la viabilitat urbana, a més de la integració entre barris.
Això a la Sagrada Família comporta tenir un tortell on tu i jo, per posar un exemple, no hi pintem res, com a la Rambla, on d’altra banda les tendes de souvenirs exhibeixen sense cap tipus de vergonya quin és el turisme d’aquí mitjançant inscripcions samarrateres repletes de sexe vulgar i tots els vicis imaginables, metàfora d’una percepció.
A Roma des de fa ben poc ofereixen fer-se rastes al carrer. La diferència entre ells i nosaltres és que els habitants de la Ciutat Eterna duen mil·lennis fent d’amfitrions i es queixen amb resignació mentre prenen el pel als americans amb un somriure rotund. Accepten la desgràcia i en treuen profit, com quan morí Joan Pau II i el plat de pasta, parlo de 2005, costava 30 euros a la vora del Vaticà.
A Barcelona un greuge no assumit es pot comprendre millor a partir de la dèria socialista pels grans esdeveniments. Colau acceptà la necessitat de les fires i els congressos porciolistes com a dinàmica econòmica constant. Per a Collboni la clau radica a fondre’s amb grans actes de tota mena relacionats amb potències indiscutibles de la nostra era, per això apostà com a tinent d’alcalde per la Copa Amèrica i ara ho fa pel Tour de França o desfilades de Louis Vuitton.
Tot això, si comprenem com no som ni al 1888 ni molt menys al famós estiu de 1992, és com l’enèsima corroboració del desgavell polític i la manca de respecte al votant, que en cap instant rep benefici monetari per tota aquest publicitat de BCN per a menystenir Barcelona, que és la urbs de les persones que hi viuen, les mateixes obligades a pagar un mínim de 1200 euros cada mes per a poder viure entre quatre parets.
La marca vol efectivitat i expandeix manca d’autoestima. Viatjo molt i quan torno no m’és gaire difícil visualitzar esperpents. Un d’ells és un anunci d’una cadena d’alimentació: Barcelona és la ciutat on una hamburguesa, no recordo el producte exacte, es diu Kevin Bacon.
Ah si? Doncs molt bé, felicitats. El segle neoliberal té la sort d’haver forjat un ésser humà passiu, com a molt revolucionari de sofà. La imatge barcelonina a Europa és la d’un circ amb aires d’escorxador. Es mata a l’habitant mentre el guiri es recrea al parc temàtic, sempre més provincià, a més d’inaccessible per a qui paga els seus impostos. Fa poc vaig veure una possibilitat immobiliària on es ponderava al drama de viure a Barcelona. Potser aquest és el futur, marxar, deixar buit el pati per a continuar la festa. No dubteu que uns pocs en trauran gran profit.
