Periodista, dedicat sobretot a informació sobre medi ambient a La Vanguardia. Ha cobert les conferències del clima de l’ONU. Premi Nacional de Medi Ambient. Entre els seus llibres hi ha Emergencia climática. Ara publica El mapa de la crisis ambiental en España, amb articles de 16 periodistes (editorial Icària).
Per què El mapa de la crisi ambiental a Espanya?
Respon a la necessitat de concretar quins són els grans conflictes, molt rellevants, que són els millors exemples de les contradiccions que suposa un desenvolupament a vegades insostenible, que entra en col·lisió amb la conservació del medi ambient. A Espanya, un dels problemes transversals que es tracten al llibre és constatar com el dret ambiental europeu s’ha obert pas en els últims 20 anys. Això significa que un model de desenvolupament en l’àmbit de les infraestructures, de l’extracció minera, del desenvolupament urbà…, moltes vegades no té en consideració totes les noves legislacions sobre medi ambient. Entenem molt de dret contenciós, laboral…, però no entenem bé el de medi ambient. Tot això es tradueix en una sèrie de conflictes enquistats, on s’està fent indigerible aquesta contradicció. Ho hem anomenat “mapa” perquè hem situat una vintena de conflictes, que són els més representatius des d’aquest punt de vista.
És potser la contradicció entre mercat capitalista i medi ambient el que determina molts dels problemes que abordeu en el vostre llibre?
Això potser no està explicitat en el llibre, però es pot entendre fàcilment en molts capítols que el mercat mal entès està en l’origen dels conflictes. Per exemple, queda molt clar en el capítol que dediquem a l’extracció minera. Tenim una economia d’escala, mundial, que busca minerals barats, i posa per damunt de tot aquest criteri hipereconomicista. El resultat és que molts d’aquests projectes no tenen prou en compte l’impacte ambiental, la prevenció o la necessitat de protegir les aigües, o les condicions laborals. Efectivament, hi ha molts elements que subratllen com el mercat, entès com una gran ànsia pel benefici, és una font de conflictivitat ambiental. Una cosa que s’estén a la superproductivitat agrícola, que no té en compte la protecció dels ocells, els espais naturals…, i ens porta a un atzucac. No hi ha un equilibri, i el mercat tracta d’aprofitar-ho per obtenir beneficis, a vegades injustificats.
Darrere de tot això no hi ha una clau cultural, profunda, que continua considerant-nos als humans els reis de la creació, amb tot el que això comporta de domini sobre els éssers vius?
Això també subjau en l’esperit, la filosofia del llibre. D’alguna manera, pot interpretar-se que la intervenció humana i el paper que desenvolupen els humans sigui més compatible amb la protecció dels espais naturals, les aigües, l’aire, els sòls… Ja fa més de 2.000 anys que els déus van deixar de ser la natura i vam passar a adorar un únic Déu, cristià, i es va començar a considerar per damunt de tot. També la ciència va anar per aquí. Descartes n’és el millor exemple: la natura és una cosa que ha de dominar, d’explotar, l’home… Tot això té a veure amb la percepció més global de la nostra cultura. Afortunadament, cada vegada hi ha més corrents de pensament que consideren que som part d’un tot que estem posant en risc.
Doñana, el Mar Menor, el Delta de l’Ebre… L’aigua és un dels grans desafiaments, gairebé transversal, de bastants dels problemes mediambientals que estem patint?
Dels vint capítols del llibre, l’aigua apareix en uns quants. Quan parlem d’aigua, la situació és molt diferent segons els territoris. Per això, és molt important referir-se a àmbits geogràfics concrets per fer diagnòstics ajustats. El problema fonamental és que ens enfrontem a una oferta que no es conté. La nostra política hidràulica tendeix a incrementar l’oferta, de manera sistemàtica, continuada, sense tenir en compte la demanda i, per descomptat, la mateixa conservació del recurs. També és necessari contenir el consum, racionalitzar-lo, perquè el contrari ens porta a la sobreexplotació. Un model industrial de producció d’aliments, sobretot d’origen animal, ha convertit Espanya en una gran factoria, a costa de l’aigua. Es considera, és clar, que es tracta d’un recurs il·limitat. El risc enorme és el d’una gran insolidaritat, com s’ha vist amb la sequera a Catalunya. Perquè, quan els recursos s’han de repartir entre els que volen obtenir-ne un benefici i els que els necessiten amb altres fins, sorgeix una gran conflictivitat. L’exemple més extrem d’això és el Mar Menor, on la contaminació per abocaments agraris està posant en risc la indústria turística.
Cites la qüestió de la producció d’animals per a alimentació com una de les qüestions crítiques per al medi ambient. A més del fet, en si mateix bastant qüestionable, quins problemes afegits implica?
Hi ha hagut intents de tapar el problema de la producció industrialitzada de bestiar negant la mateixa denominació de “macrogranges”, que és molt encertada. Es diuen així perquè simbolitzen un problema que, per exemple, és greu a Catalunya: l’excés de producció ramadera, que comporta un volum de residus que han contaminat moltes reserves d’aigua subterrànies. Ara hi ha moltíssimes àrees contaminades per nitrats, una cosa que es concentra i s’agreuja a l’Espanya despoblada. Existeix tota una estratègia per a situar macrogranges en llocs on aparentment passen inadvertides. Per poder fer un desenvolupament de la ramaderia intensiva una mica acurat es necessita que al costat de les granges hi hagi una important quantitat de terres que puguin absorbir els residus. A Holanda, que no disposen d’aquest recurs, han tendit a deslocalitzar-se. Per regular tot això, hi ha una legalitat europea, teòrica. El problema és que la legalitat va per una banda i la realitat per una altra. La qüestió s’agreuja quan, per exemple, la cria de porcs no està pensada per a un proveïment racional, sinó que és una indústria global. En l’imaginari segueix present la idea de l’àmbit rural com un paradís, i a vegades resulta més contaminant que la indústria convencional.
Què es pot dir dels incendis, gairebé sempre catastròfics, que destrueixen els boscos, a vegades en llocs aparentment tan poc propicis com ara Galícia?
El problema general, bastant comú a Espanya, està en l’abandó del món rural, des dels anys 60-70. Les àrees de cultiu s’han desforestat, de manera natural, i han donat com a resultat una gran biomassa, que acaba sent un polvorí per als incendis. Quan hi ha una gran massa de bosc, que no està quarterat amb cultius de separació o tallafocs, es propicien els incendis. Aquest problema només té com a solució un equilibri territorial, i un manteniment dels boscos. A Catalunya, sabem ara que l’excés de bosc ha contribuït a retenir aigua.
El plàstic, que tan atractiu ens semblava en els seus orígens, ens envaeix, sense remei?
L’article dedicat al problema dels plàstics, es basa, com gairebé tots els altres, en el marc legal. Espanya, si no formés part de la UE, tindria un aire, una aigua i un sòl més contaminats, amb plàstics entre altres coses. El problema dels plàstics, globalment, és també un problema d’excés d’embolcalls, envasos d’un sol ús… El món del petroli ha derivat part del seu negoci cap al plàstic. I, sobretot, cal destacar un gran marge de maniobra de la indústria per esquivar les normatives.
L’aire que respirem, particularment a les ciutats, respon a estàndards de qualitat mínimament acceptables?
La Llei de canvi climàtic inclou l’obligació dels municipis d’establir zones de baixes emissions, amb menys vehicles, més zones per als vianants…, que s’està desobeint. En la qualitat de l’aire, també tenim un paraigua europeu. Estableix un llindar d’emissions que a Madrid i a Barcelona s’ha superat durant anys. Cosa que miraculosament no es va produir el 2023 passat. Encara estem molt lluny del que ens diu l’OMS.
En el llibre, a més de problemes, citeu alguns casos d’èxit. On, com?
Seguint amb la contaminació atmosfèrica, parlem de l’exemple de Vitòria, on des de fa més de 40 anys hi ha un gran consens en la planificació urbanística. Amb la idea també d’introduir la natura a la ciutat. Citem també els transports a Pontevedra i el fre als intents d’unir les estacions d’esquí al Pirineu aragonès.
