Maquiavel va deixar escrit que les forces mercenàries són inútils i perilloses i que si un príncep recolza el seu estat en elles no es trobarà mai ferm i segur, perquè estan mancades d’unió i són ambicioses, indisciplinades i infidels. Vladimir Putin ho va descobrir per les males el 24 de juny passat, quan el propietari del grup Wagner, Yevgeny Prigozhin, es va amotinar a conseqüència de la seva disputa amb el ministre de defensa, Sergei Shoigú.
La decisió de Prigozhin d’atacar Bakhmut pel seu compte, més atret pel valor de les seves mines que per la importància estratègica de la ciutat, va escalar una disputa amb l’exèrcit regular a la que Shoigú va respondre retallant les municions i els subministraments destinats als mercenaris. El propietari de Wagner va replicar amb un vídeo escandalós on acusava la cúpula militar, i molt especialment al ministre de defensa i al cap de l’estat major, Valeri Guerasimov, de la mort dels seus homes, però també de la de milers de soldats de les forces regulars.
La tensió arriba al seu punt culminant a primers de juny, quan el ministeri de defensa emet un decret que obliga als membres de qualsevol força mercenària a signar un contracte que les subordina a l’exèrcit regular. Progozhin es va negar. Un acord com aquest podia fer perillar els seus suculents interessos miners a Àfrica.
Els fets es precipiten el 23 de juny, quan Prigozhin acusa l’exèrcit de bombardejar la seva rereguarda. Algunes fonts indiquen que el van intentar assassinar.
La resposta és immediata. Les forces de Wagner ocupen Rostov i una columna de mercenaris avança cap a Moscou per aturar-se a 200 quilòmetres de la capital, després d’aconseguir la immunitat dels revoltats i garantir la llibertat de Prigozhin amb un exili a Bielorrússia que li permet seguir controlant l’activitat dels seus homes i les seves mines africanes.
Ara és el moment de les preguntes. La primera, com va ser possible que els homes de Progozhin avancessin 800 quilòmetres sense que ningú fos capaç d’aturar-los ni oferís cap oposició seriosa? Alguns bloggers afirmen que unitats regulars de l’exèrcit es van unir als revoltats. A Telegram, els soldats russos no s’estaven d’expressar la seva admiració per l’home que ha acabat per esdevenir l’únic heroi d’una guerra que havia de durar tres dies i que gairebé un any i mig després no té cap pinta d’acabar. L’home que ha estat capaç de dir el que pensa una bona part de la soldadesca i denunciar la inutilitat i corrupció d’un ministeri de defensa a qui l’importen ben poc les vides dels seus homes.
La segona, quins són els suports de Progozhin entre les elits del país i quin ha estat el seu paper en l’aixecament. Es conegut el suport dels germans Kovalchuk, propietaris de National Media Group, el holding que controla les principals televisions i xarxes socials del país, i a través seu, tot allò que veuen i escolten els russos. També són conegudes les seves bones relacions amb Ramzam Kadyrov, per molt que va ser l’únic que es va posar en marxa per expulsar-lo de Rostov. Es parla de la proximitat amb el portaveu del Kremlin, Dimitri Peskov; el general Sergei Surovikin; el governador de la regió de Kursk, Roman Starovit, o l’escriptor Zahar Prilepin. Se sap també que té un bon nombre de seguidors i simpatitzants entre aquells generals de l’exèrcit i oficials de les diferents agències de seguretat que veuen perspectives d’ascens professional en cas que algú escolti les peticions de destituir l’actual cúpula del ministeri de defensa.
La tercera, si Putin serà capaç de sobreviure a un crisi que ha acabat amb la sensació de seguretat dels oligarques russos. De fet, a mesura que Prigozhin s’acostava a Moscou es multiplicaven les sortides cap a l’estranger d’avions privats. Per a major humiliació, qui li va solucionar la papereta va ser Alexander Lukashenko, president de l’estat titella de Bielorússia, a qui el sàtrapa del Kremlin mai no ha vist com un igual.
Rússia mai no ha perdonat cap mostra de feblesa als seus líders. I deixar que surti pràcticament impune un home oficialment acusat de traïció, que en la seva aventura es va emportar per endavant la vida de 15 militars, a més de destruir un avió i sis helicòpters, demostra una debilitat extrema. És probable que els fets del 24 de junt només hagin estat el primer pas d’una crisi encara més gran.
