Amb la dèria de posar etiquetes a la bona de Déu —mai millor dit…—, a Jorge Mario Bergoglio li deien el papa comunista. Comunista? El despropòsit em fa pensar en una ocurrència antediluviana de l’exvicepresident del govern espanyol, Alfonso Guerra, sobre el PP, que encara avui guarda vigència: “El PP fa anys que viatja al centre i encara no han arribat; ¿d’on vindran, que triguen tant?”. El papa Francesc tenia altres virtuts, però etiquetar-lo de comunista em sembla, si més no, agosarat. D’on vindrà la gent que així el definia per trobar comunistes les seves idees? D’un extrem, tirant curt, llunyà. Per exemple, es va mostrar sempre implacable contra l’avortament i l’eutanàsia, i mai va fer prou a favor de la igualtat de la dona a l’Església. Per contra, això no impedeix que hagi estat un dels papes més transgressors que han existit, de manera especial en les causes socials. El papa dels pobres, dels marginats i, sobretot, un papa que ha fet tot el possible per netejar les misèries de l’Església, com ara els abusos sexuals. Destaca igualment la seva lluita en suport als immigrants, denunciant sempre les pràctiques xenòfobes i racistes, i militant en la pau i en el medi ambient.
L’etiqueta de comunista fa pensar, oimés, en el camí que encara ha de recórrer l’Església per arribar a la misericòrdia que predica; entenent la misericòrdia com “la profunda pietat que impulsa a perdonar i a socórrer”. El papa Francesc va disposar d’una dotzena d’anys per atansar-s’hi, i s’hi va atansar, però encara els queda lluny perquè, com els del PP per arribar el centre, l’Església ve de lluny per arribar a la misericòrdia. Plagui a Déu que algun dia hi arribin. Almenys una mica, Bergoglio ho va intentar i cal reconèixer-li els mèrits. El papa Francesc va remar a contracorrent en uns temps poc misericordiosos.
La paradoxa és que l’última visita oficial que el papa Francesc va rebre abans de morir Dilluns de Pasqua, just en la vigília —Diumenge de Resurrecció—, fos el vicepresident dels Estats Units, JD Vance, mà extrema dreta de Donald Trump. Ho va fer a desgrat, se li nota a la cara, però ho va fer. Després, en la benedicció urbi et orbi, a manera de llegat, el pontífex, auxiliat en la lectura, deia: “Quant menyspreu es manifesta de vegades cap als més febles, els marginats, els immigrants! En aquest dia, voldria que tornéssim a tenir esperança i confiança en els altres, fins i tot en els que no ens són propers o venen de terres llunyanes, amb costums, modes de vida, idees i hàbits diferents dels nostres. Perquè tots som fills de Déu”. Amén.
Aquests dies post Sant Jordi, m’estic llegint —com ja vaig confessar en la darrera opinió—, el llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo, on l’ateu, anticlerical, laïcista militant, racionalista contumaç i impiu rigorós, l’escriptor extremeny establert a Girona, descriu al papa Francesc, a qui també defineix com a “anticlerical”. Entre altres coses, Cercas diu del papa Bergoglio: “Dir que és un papa comunista és un disbarat”. Doncs, això, i que descansi en pau.
