De forma menys improvisada i casual del que sembla, Joan Laporta es va deixar aclamar i deïficar pel tumultuari efecte de la diada de Sant Jordi, al centre de Barcelona, l’endemà que l’equip fes un altre pas gegant a la Lliga, guanyant el Mallorca, un cop superada la Setmana Santa de glòria en la qual, després de tancar el pas a les semifinals de la Champions, també va exhibir capacitat de reacció davant del Celta. Laporta venia d’experimentar aquest mateix efecte d’ídol de masses, encara que sense la massificació i espontaneïtat dels carrers, més aviat amb el buscat i interessat acostament de les classes altes i riques del Godó, on, per unes hores, es va convertir en el rei del village de Pedralbes competint de tu a tu amb el tennista Carlos Alcaraz.
Ell mateix i els seus assessors han decidit que ara ja és hora de sortir i gaudir a la superfície després de romandre callat, ocult i invisible durant les crisis que ha deixat enrere a còpia d’amagar-se. Res a veure amb el Laporta del primer mandat que, segons recalquen els seus historiadors, destacava per no tenir-li por a cap escenari mediàtic ni tampoc als socis, fins i tot en els pitjors moments.
En tot cas, malgrat aquesta fama de valent i desinhibit, cal recordar aquell “he hagut de fer-me el mort per sobreviure” amb què va reaparèixer mesos després de falsejar el vot de censura que va perdre contra Oriol Giralt a les urnes i va acabar de guanyar amb trampes.
Molts anys després, en aquests últims mesos del seu segon mandat, el focus i la pressió van posar-los la premsa i l’oposició a parts iguals quan l’equip va travessar la pitjor ratxa de la temporada i, anant cap al final d’any, s’endevinava que el president s’havia tornat a adormir en els assumptes econòmics. Llavors es va veure en la tessitura d’aprovar a correcuita el contracte amb Nike, el mateix que uns mesos abans havia rebutjat amb supèrbia, donant a entendre que ell no es deixaria intimidar ni pressionar per la manca de fair play financer, que ningú el mouria de la seva ferma posició de resistència a l’espera d’una contraoferta de Nike més satisfactòria i amb millors condicions. Era una altra bravata de les seves.
A cuitacorrents, el dia 21 de desembre va haver de convocar una assemblea extraordinària al límit perquè LaLiga, que li havia admès ingressos extra de Nike als pressupostos a falta del visat assembleari per tractar-se d’un acord per 14 anys, va amenaçar de restar-li gairebé 40 milions si no refermava el contracte abans del 31 de desembre. Aquesta maniobra d’urgència, però, tampoc li va servir per poder inscriure Dani Olmo. Per això, un cop més tard i malament, va haver d’inventar-se una altra operació d’economia-ficció, tipus Barça Studios, amb els seients VIP que finalment no s’ha cregut ni el seu auditor.
Va ser el Consell Superior d’Esports (CSD), instrumentalitzat per Florentino Pérez a favor de Laporta en la seva guerra contra Javier Tebas, el que el va salvar provisionalment d’una gran catàstrofe, el més clar exemple de l’enorme poder de la llotja del Bernabéu que Laporta va celebrar com a propi amb una botifarra dedicada sobretot a la premsa.
Però no va ser fins setmanes després de guanyar la Supercopa, un cop confirmada la reacció positiva de l’equip de Lamine Yamal a la Lliga, quan va sortir a donar la cara i envestir amb la seva espasa els periodistes que havien dubtat de la seva eficiència en la gestió. “Les mentides, amb patates”, els va dir, venjatiu, si bé ara no ha sortit a disculpar-se quan la veritat s’ha imposat a una altra de les seves boles i s’ha demostrat que la venda dels seients VIP tenia truc, i que sense el gir polític i mafiós del CSD a aquestes altures Dani Olmo podria estar jugant fins i tot al Madrid amb el Barça encara més arruïnat.
Tampoc va voler, al contrari, donar la cara després de declarar com a investigat en un dels casos d’estafa agreujada denunciat per inversors que, en el seu moment, van apostar pel futur del Reus. Laporta va jugar aquell dia a ser aquell déu mediàtic en què, monstruosament, s’ha convertit, sortint dels jutjats cridant que al Barça els àrbitres li havien robat al camp del Getafe. Feia falta? Per què, simplement, no es va limitar a defensar la seva innocència?
Perquè sabia que la premsa, ansiosa de titulars i encantada d’estalviar-se parlar de Laporta i del seu passat al Reus, celebraria aquest atac contra els àrbitres amb el seu habitual entusiasme i poques ganes de treballar.
Més o menys la mateixa, o pitjor encara, va ser la reacció davant de l’estrena del documental Laporta-Gate. El cas Reus 2, amb greus evidències de participació directa del president en un negoci tan tèrbol i, el que és encara més greu, amb una derivada que suggereix el mal ús dels diners dels socis del Barça per compensar a alguns dels afectats per la trama. Escandaloses revelacions que, com sempre, Laporta va afrontar covardament ocult i amb una nota amenaçadora de querelles que no s’han interposat mentre les signades en contra seva continuen endavant.
En aquests últims mesos esquitxats de negligències i noves desgràcies financeres, després de descobrir-se el pastís darrere de New Era Visionari Group i d’una operació que l’auditor tampoc veu clara, igual que LaLiga, Laporta s’ha sentit, en una proporció inversa a la seva malaptesa i errors que han empitjorat la situació econòmica del Barça, cada cop més popular, líder i temut gràcies al fet que res fa callar més boques que guanyar partits, superar el Madrid a la Lliga i avançar a la Champions.
Contra això no hi ha antídot mediàtic que valgui ni mitjà que s’atreveixi a denunciar aquesta altra realitat que ja era greu aquest Nadal, quan els diaris i ràdios sí que s’atrevien a denunciar-la, i que ara, tot i haver empitjorat, silencien per no ser acusats de desestabilitzadors ni antibarcelonistes.
Una altra cosa és que la veritat ridiculitzi aquesta gran por escènica que, d’una banda, torna la premsa cega, sorda i muda, mentre que, per l’altre costat, anestesia la massa social amb la seva ajuda, donat que, per exemple, La Vanguardia no ha callat i, al contrari, ha estat especialment precisa i didàctica en l’anàlisi d’aquesta conducta laportista gamberra i mentidera, fatal per als comptes i els interessos del club, i l’equip de Hansi Flick i de Lamine Yamal ha continuat guanyant partits. Novament es tracta d’un mantra del tot incert.
I això converteix a Laporta, fins i tot, en el personatge més popular de Sant Jordi als carrers sense vendre ni un sol llibre.
