Hem passat la Setmana Santa moment d’aturada laboral i si es pot de fugida de la rutina. Però encara, per a molts, pot haver estat un moment de reflexió i, com diu l’admirat Antoni Puigverd, temps per escoltar La Passió segons sant Mateu de J.S. Bach i observar on ens transporta.
Just al voltant de la Setmana Santa han coincidit els següents fets: La projecció de la pel·lícula El Cónclave, l’hospitalització del Sant Pare Francesc, la publicació del llibre de Javier Cercas El loco de Dios en el fin del mundo i, finalment, el dilluns de Pasqua la mort del Sant Pare. A aquests fets es pot afegir, o no, l’especial inquietud que cadascú pugui tenir per les qüestions que tinguin a veure amb allò que podem entendre com l’espiritualitat, la religiositat o el misteri de la vida.
Jo, com molts dels que encara no han abandonat la lectura d’aquestes línies, hem estat educats en un context de cultura cristiana-catòlica. El meu recorregut personal ha estat assistir fins als 14 anys a una escola amb forta presència de religiositat litúrgica ja que feia d’escolà i per aquest motiu l’escolarització sortia de franc. Va ser temps d’avorriment, monotonia i sense sentit. En mi no va arrelar el sentiment religiós. Al voltant dels 16 anys, i ja en un altre col·legi, durant uns dies de retir al santuari de Nostra Senyora dels Àngels a Girona, una reflexió sobre el passatge evangèlic dels deixebles d’Emaús dirigida pel jesuïta Josep Lluís Corrons, desvetllà en mi no tant la fe en Déu, sinó més aviat l’interès per l’experiència espiritual. I així evolucionà en un context on predominava l’experiència religiosa lligada al compromís pel canvi social i als valors evangèlics de fraternitat, solidaritat i proximitat als més desafavorits. I d’aquí vaig passar als contactes amb Cristians pel Socialisme i simultàniament a la inquietud per les coses de la política, en la seva millor accepció, per aconseguir una societat més justa, més equitativa. D’adult arribà l’etapa de la indiferència religiosa que en cap cas ha significat renúncia expressa al fet espiritual.
Quan ara, doncs, em pregunten si crec en Déu, si soc creient, trigo una estona a contestar. Primer caldria que ens poséssim d’acord en què vol dir Déu, fe, vida eterna, creure…. Si creure, o tenir fe, vol dir tenir la certesa sobre que allò que s’afirma és cert, puc dir el següent: no crec en un déu antropomòrfic, amb una personalitat individual i representada. No crec en una divinitat que castiga els dolents i premia els bons. Qui és qui? No tinc la certesa d’una vida eterna, ni en la resurrecció recuperant el meu cos i les meves pertinences com els mitjons, el cotxe i el saldo que pugui quedar a La Caixa. Soc doncs ateu?. No, si per ateisme entenem la negació absoluta, ser militant de la negació d’allò sobrenatural, d’allò que pugui considerar-se diví. Penso que l’ateisme és la creença en la no certesa del més enllà, la no creença en el misteri de la vida. Per mi és una altra forma de fe. Em considero agnòstic? Doncs tampoc si per agnosticisme es considera indiferència. Sí, si es considera que certes preguntes no tenen resposta o, al menys de moment, no poden ser explicades mitjançant el raciocini.
Tinc curiositat per saber el perquè de les coses. Però el misteri de la vida, per què existim en lloc de no ser-hi, com va començar tot i què ens depara el futur són respostes que em resulten inabastables. I no em conformo.
No per obtenir aquestes respostes, sinó per pura curiositat i entreteniment acabo d’assistir a un seminari de sis sessions sobre el big-bang. La ciència explica, més o menys, que aquest viatge va començar aproximadament fa 14.000 milions d’anys. I abans què? El no res. Resulta imaginable “el no res”? El mateix dia que acabava el seminari llegia unes declaracions del jesuïta Xavier Meloni que afirmava: “Quan la Biblia diu ‘I Déu creà el món del no res’, està parlant del big-bang”. Ni ho afirmo, ni ho nego. Però què seria el “no res”? Misteri inabastable.
Sembla que Chesterton va dir que “no es pot evadir el tema de Déu”. Substitueixo Déu, pel misteri de la vida, de l’existència. Podem evadir-nos de la pregunta, el dubte o ens apuntem als que tenen certeses, creences?
El dubte no paralitzant, ajuda a avançar, a fer troballes. Significa progrés i inconformisme.
En la pel·lícula El Cónclave, el degà del col·legi cardenalici, magistralment interpretat per l’actor Ralph Fiennes, es dirigeix als cardenals en el que sembla un discurs ordinari, ple de llocs comuns. Abandona la lectura del que portava escrit i improvisa una fantàstica defensa del dubte en mig de crèduls/creients cardenals. Del tot recomanable.
Perquè, el perquè de tot plegat potser no ho sap ni Déu.
