Aquestes hores són prèvies a dos esdeveniments destacats en clau barcelonista. El més important, l’emocionant compte enrere de la final de la Copa del Rei del dissabte vinent, a l’estadi de La Cartuja de Sevilla, entre els dos colossos del futbol espanyol i mundial, Barça i Reial Madrid, en un cara a cara espectacular on, indubtablement, l’equip liderat per Lamine Yamal i Hansi Flick parteix com a favorit des de l’òptica estrictament periodística.
L’altre vessant que podria tenir una incidència complementària, o no, és la imminent decisió del tribunal contenciós administratiu sobre el recurs de LaLiga pel cas Olmo, contra la resolució del Consell Superior d’Esports (CSD). No quant al fons de la qüestió, sinó sobre la mesura cautelar que, provisionalment, ha d’aclarir si el jugador blaugrana pot continuar jugant en virtut del decret del CSD o si, sobre la base del mateix criteri d’evitar-li a la competició, al jugador i al FC Barcelona un dany irreparable, se li aplica un stand by i se l’aparca a l’espera d’una resolució que serà controvertida en qualsevol circumstància.
Des del punt de vista jurídic, es tracta d’un conflicte de competències aparentment clar, ja que costa entendre que no siguin LaLiga i la RFEF els òrgans competents per atorgar les llicències del futbol professional que, segons un conveni bilateral, només es faciliten prèvia aprovació de LaLiga per part dels seus òrgans de control econòmic estricte. És a dir, assegurant-se que el club sol·licitant de la inscripció, el FC Barcelona en aquest cas, li garanteix el pagament del seu salari i l’amortització del seu fitxatge.
En aquest sentit, LaLiga va donar per extingida la seva llicència provisional, amb la qual va jugar des de l’agost per la lesió de llarga durada d’un company, el 31 de desembre passat, ja que Laporta no ha pogut acreditar -reconegut pel seu auditor- un marge salarial suficient per inscriure el seu contracte. Davant d’aquesta realitat, però, el CSD va obrir una altra via i un altre context, evitant entrar en aquest subsol econòmic, per centrar-se en dos aspectes. D’una banda, el dret del futbolista a exercir la seva professió i, d’una altra, donar per fet que la comissió de seguiment conjunta LaLiga/RFEF va anul·lar aquesta llicència sense disposar d’aquestes atribucions, declarant així la nul·litat de la seva decisió.
En realitat, segons defensa LaLiga amb arguments incontestables, aquesta comissió mai va denegar res per la senzilla raó que, una vegada expirada la llicència el 31 de desembre, tampoc no es va expedir una nova, ni la de Dani Olmo ni la de Pau Víctor.
El més probable, però, és que la cautelar sol·licitada per LaLiga, perquè tots dos no hagin de continuar jugant al marge de la llei i del control econòmic que sí que han superat la resta dels 500 futbolistes de Primera Divisió, no li sigui concedida per dues raons. Una, que perquè es donés aquesta circumstància, l’Advocacia de l’Estat hauria de deixar en ridícul al president del CSD, José Manuel Rodríguez Uribes, advocat de l’Estat, precisament per haver obviat el veritable fons de l’assumpte, l’econòmic, inventant-se altres paràmetres i jurisprudència per justificar una decisió clarament política. José Manuel Rodríguez Uribes ha jugat molt fort aquesta mà afirmant que “si Olmo no juga és per una errada de Javier Tebas”.
La segona raó és que, deixant les coses com estan, a falta de la sentència final del contenciós administratiu, Dani Olmo podrà continuar jugant com fins ara amb la selecció espanyola els partits de la Nations League abans que tot torni a començar després del 30 de juny. Des de la conveniència de no generar un escàndol a aquestes altures de la temporada, LaLiga perdrà segurament aquest segon assalt després que no es concedís la cautelaríssima, sol·licitada amb caràcter d’urgència abans que aquesta nova instància rebés les al·legacions del CSD, com sí que ho va fer el mateix CSD abans de rebre en el seu moment els arguments de LaLiga i de la RFEF quan el Barça va presentar un recurs d’alçada.
Sobre la controvèrsia processal del cas, només una web especialitzada, Iusport, li ha dedicat temps i espai al tema. Per exemple, Juan Carlos Soto del Castillo i Jagoba Goiri Garrastazu, advocats especialistes en dret esportiu, han escrit que el CSD ha considerat que la Comissió Lliga-RFEF denegava la inscripció i que aquest òrgan era incompetent per decidir sobre la llicència federativa, un acte de naturalesa administrativa subjecte al dret administratiu i regulat per la Llei 39/2015, l’article 47.1.b) de la qual preveu la nul·litat d’actes dictats per òrgan manifestament incompetent. El CSD, en la seva resolució, -sostenen- no va valorar el control econòmic exercit per LaLiga, aspecte clau en el conflicte, limitant-se a anul·lar la decisió de la Comissió per motius estrictament competencials, sense afectar el fons ni el procediment en conjunt.
“Això implica que els elements de l’expedient no han estat declarats nuls i, per tant, continuen vigents. El principi de conservació dels actes administratius, recollit a la Llei 39/2015, permet que l’òrgan competent (LaLiga) pugui recuperar la validesa de la seva resolució original de denegació del visat previ, si no va ser recorreguda en el seu moment”, sostenen. Així, afegeixen que “la resolució del CSD deixa oberta la possibilitat que, a més de la impugnació judicial de la seva decisió, la Comissió de Seguiment acati la nul·litat en els seus propis termes, retrotraient les actuacions al moment anterior a l’acte anul·lat i permetent que LaLiga, com a òrgan competent, revalidi la seva decisió de denegació. En aquest cas, el FC Barcelona podria recórrer davant la jurisdicció civil, però no davant el CSD. El CSD ha evitat deliberadament pronunciar-se sobre el sistema de control econòmic de LaLiga, considerat essencial per a la integritat i l’estabilitat financera de la competició professional, recordant el precedent de la intervenció del CSD el 1995 que va derivar en la polèmica Lliga de 22”.
D’una manera menys basada en la normativa, però igualment didàctica, el lletrat Javier Rodríguez Ten compara el cas amb la típica infracció de qui aparca el seu vehicle en una zona blava i, com que no disposa ni d’efectiu ni de crèdit a la targeta per ampliar l’horari de pàrquing després de treure un primer tiquet, la grua acaba retirant-lo i multant el propietari. Contra aquesta situació, explica, l’afectat, comparant així els arguments del CSD, presenta davant l’ajuntament de torn un recurs basat en la incompetència de l’operari que cursa la denúncia després de superar el límit de temps, perquè “la seva funció només és revisar els tiquets”, i en el fet que l’ajuntament tampoc li va notificar “una resolució expressa” sobre quan expirava el seu tiquet “per la qual cosa cal entendre que s’ha mantingut i continua vigent”.
També que va intentar oferir-li a la màquina i a l’operari “el meu rellotge, un carregador de telèfon mòbil i alguna altra cosa, però no ho van admetre perquè només estava establert que efectiu o targeta i a través del sistema automatitzat establert”, a més d’haver intentat més tard, i ja amb diners, obtenir un nou tiquet, aquesta vegada denegat per “excés d’horari” després d’haver esgotat “el temps màxim que un mateix vehicle podia estar aparcat a la mateixa zona de manera continuada”. I acaba raonant que, encara que sembli “rebuscat, conforme als darrers criteris administratius que es manegen estic francament esperançat que cautelarment em retornin el cotxe, retirin el que ocupa ara el meu lloc i situïn el meu fins que es resolgui el recurs en tres mesos, i, fins i tot, que després em donin la raó i amb l’actual tiquet pugui mantenir-lo aparcat allí fins que em vingui de gust moure el cotxe”.
Igualment, tot apunta que res no canviarà perquè, com s’ha explicat, el mateix Florentino Pérez, que vol instrumentalitzar aquest cas en contra de Javier Tebas, continua movent fils a favor de Joan Laporta. Si més no, fins ara.