La de Jordi Pujol cridant des del balcó del Palau de la Generalitat “El govern ha fet una jugada indigna. I, a partir d’ara, quan algú parli d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres, no ells”. Era el 30 de maig del 1984 i l’aleshores president de la Generalitat es queixava així que la Fiscalia General de l’Estat hagués decidit querellar-se contra ell i els directius de Banca Catalana que havien dut l’entitat a la fallida i a un cost de 20.000 milions de pessetes a l’erari públic. La Fiscalia l’acusava de malversació, apropiació indeguda i falsedat documental. Quan Pujol feia aquests crits sabia que tenia a l’estranger una fortuna, amagada al control d’Hisenda. Va trigar 30 anys a reconèixer-ho.
La pel·lícula Parenostre gira entorn l’ètica, la moral i el joc net de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. És una barreja de ficció i realitat, amb algunes imatges d’arxiu. L’hora i mitja que dura gira entorn la confessió que va fer Pujol, el 25 de juliol del 2014, que tenia molts diners a l’estranger i va dir que corresponien a una deixa que li havia fet el seu pare.
Qualsevol guionista que reconstruís la relació de Pujol amb la corrupció i l’evasió fiscal consideraria imprescindible incorporar les imatges d’arxiu dels seus crits al balcó del Palau trenta anys abans de confessar el seu delicte. Però Toni Soler, autor del guió de Parenostre, no és “qualsevol guionista”.
