Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir “In Deutschland, Deustch“. Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l’anglès. La qüestió de l’idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parlava alemany eren Alemanya i aquest fou l’argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d’altres països.
Catalunya, per fortuna, s’annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l’Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població.
Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s’insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans s’han enfadat molt perquè Salvador Illa festeja Sant Jordi en companyia de l’escriptor Javier Cercas. Viu a Girona, parla en català, és professor d’una universitat catalana, cotitza a Catalunya. Llavors… és un escriptor català? Els nacionalistes responen que no és català perquè va néixer a Extremadura i escriu en castellà, i per això protesten l’elecció de Salvador Illa. Tot i això, em temo que si Cercas s’hagués manifestat independentista, com ara l’estrambòtic Ramon Cotarelo, no hi hauria tants escarafalls nacionalistes.
És impossible dir que la llengua catalana és la pròpia de Catalunya, i no tan sols perquè els territoris no parlen. Per a fer-ho, caldria definir algunes qüestions: en quin moment de la història ens fixem? Depèn del moment en què ens fixem arribaríem a la conclusió que l’àrab és (o fou) una llengua pròpia de Catalunya, o l’íber, o el llatí. D’altra banda, hi ha evidències innegables que la llengua castellana es parla i s’escriu a Catalunya des de fa molts segles.
D’altra banda: quin percentatge mínim de parlants cal establir per concebre que hi ha una llengua pròpia? Si les enquestes més recents ens expliquen que la llengua castellana és la primerade més del 50% de la població es fa molt difícil mantenir aquesta estranya propietat. Encara que la llengua minoritària no sembla ser un obstacle, ans el contrari: si el català és minoritari podem acusar un enemic exterior, i per això tenim el nacionalisme capaç d’inventar nacions en qualsevol situació. En efecte: el nacionalisme no reivindica una nació, si no que el nacionalisme inventa una nació allà on no hi era.
Se sol argumentar que el predomini del castellà es deu a factors externs, vet aquí l’etern recurs a l’enemic exterior dels nacionalismes: Felip Vè i el Decret de Nova Planta, el franquisme i la immigració que suposadament va promoure per espanyolitzar Catalunya, els immigrants actuals que ens residualitzen (paraula de la senyora Sílvia Orriols), etc. Un cop se sap que és impossible definir el “fet diferencial català”, tal com és impossible definir què és una nació en termes racionals, tan sols roman el recurs a la llengua i aquesta fascinació pel món rural com a refugi i motor de les essències. No tan sols les tradicions de la Catalunya rural i profunda semblen les autèntiques, si no que es parla d’una Catalunya catalana situada a les comarques interiors on la llengua catalana podria ser majoritària, tot i que això podria decaure aviat.
La dansa popular catalana ha deixat de ser la sardana perquè suposo que es balla molt més el reguetón, però mentre en algun poblet de muntanya pels volts de Ripoll o d’Olot se’n ballin els diumenges al matí hi haurà arguments per dir que és la veritable dansa popular catalana, la dansa pròpia de Catalunya. O potser la dansa vehicular pròpia de Catalunya. El nacionalisme és capaç de dir això i molt més.
