A efectes del bon govern i de l’estabilitat del FC Barcelona, a aquestes altures del mandat de Joan Laporta, un cop completats quatre anys del seu retorn i a dos anys de la seva finalització, els socis segurament haurien de preguntar-se si els membres de la comissió econòmica estratègica haurien de dimitir per dignitat i vergonya professional, per ètica i pel demostrat i reiterat fracàs de les seves funcions, claus en els grans i calamitosos eixos econòmics i financers del club.
Per definició estatutària, la comissió econòmica estratègica és un òrgan col·legiat de caràcter consultiu integrat per sis socis o sòcies del club, de prestigi reconegut i experiència en la gestió econòmica i de patrimonis, un dels quals ha de ser designat o designada per la junta directiva entre els seus membres. En la pràctica, elabora informes i valoracions sobre la gestió de la directiva en aquest àmbit, principalment per ser exposats a les assemblees sobre el resultat de l’exercici i l’elaboració del pressupost prèvies a la seva aprovació.
Les seves consideracions, sempre condescendents i manipulades, acaben de forma recurrent amb el suggeriment als compromissaris que siguin votades a favor de les propostes de la junta. Després de la supressió dels articles de control estatutari, l’absència d’un CEO, d’un vicepresident econòmic, dels directors financer i fiscal i d’un vigilant, directiu o executiu, de l’Espai Barça -o sigui, sense ningú amb càrrec i experiència reconeguts que exerceixi la supervisió, l’execució i el seguiment d’operacions amb un pressupost de 2.500 milions (més de 5.000 amb interessos)-, la comissió econòmica estratègica vindria a ser l’última, o més aviat l’única, possibilitat de frenar o amortir les bogeries del laportisme.
En la pràctica, també, els seus membres són designats i tractats per la junta de Laporta com si fossin reis -dinars, desplaçaments amb el primer equip i entrades de cinc estrelles- a canvi d’aprovar sistemàticament les atrocitats del president i d’ocultar als socis totes i cadascuna de les ruïnoses decisions des del 2021, de moment amb el resultat d’uns fons propis negatius de 94 milions i la possibilitat més que certa que puguin augmentar en les temporades següents.
Encara que a la tardor de 2022 es va registrar el relleu del seu primer president, Jaume Guardiola, per Joan B. Cases, el resultat dels factors no han alterat aquest servilisme i opacitat, més destacable en la figura de Jaume Guardiola, ascendit a president del Cercle d’Economia després de tapar-li les vergonyes a Laporta durant dues temporades per, després, sortir a denunciar que la situació econòmica del club era de risc i de desaprovació.
El seu successor, Joan B. Cases, que durant diversos anys va ser el degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, no ho ha pogut fer pitjor, a més de romandre inexplicablement en el càrrec després de patir un revés important a la seva salut que, segons algunes fonts, li va sobrevenir en plena crisi personal de malestar i de disgust a causa de la reacció de diversos socis del Barça assenyalant la comissió econòmica estratègica de còmplice i responsable d’haver aprovat el finançament de l’Espai Barça incomplint els deures del mandat assembleari. Des de llavors, són altres integrants d’aquest òrgan els qui assumeixen públicament la seva representació en les assemblees.
Joan B. Cases, Júlia Bosch, Carme Hortalà, Jaume Carrasco, Francesc Martí i Àngel Riudalbas, aquest últim com a membre de la junta, són els que el passat mes de gener van subscriure la històrica nota d’elogi i llum verda a l’ingrés comptable de 100 milions aquesta temporada per l’operació dels seients VIP, després de considerar que la comercialització dels anomenats personal seat license (PSL) “és un actiu de naturalesa intangible que es pot revalorar en funció de la fluctuació a l’alça de la demanda” i que “el PSL no té la condició de bé material”. També van deixar clar que “d’acord amb la normativa comptable, considerant les característiques de l’actiu intangible i l’estructura de l’operació (satisfacció del preu one-off, amb un únic pagament al moment de venda i, per tant, un sol impacte temporal i no recurrent), la comissió econòmica considera adequat el registre de l’ingrés en l’exercici en curs i així se sotmetrà a la consideració de l’auditor del Club (…) Els ingressos ja obtinguts i la garantia dels que es rebran en el curs dels mesos vinents pel concepte de PSL han permès al Club assolir el denominat fair play financer”.
Com és sabut, aquest plantejament s’ha enfonsat i LaLiga, que inicialment va anotar a favor del fair play financer del Barça aquests 100 milions perquè un auditor de segona divisió va enviar també un informe favorable, ha revertit l’ingrés perquè l’auditor següent, Crowe Global, no els ha inclòs en el compte de pèrdues i guanys.
L’auditor, lògicament, no ha justificat la seva decisió, ho ha fet l’aparell d’intoxicació/comunicació de la directiva a través de filtracions, adduint que la situació es normalitzarà tan aviat com Limak lliuri els seients materialment construïts a les graderies del Spotify d’aquí a unes setmanes, abans del 30 de juny, perquè LaLiga torni a reconèixer aquests 100 milions. Si això és així, l’auditor interpreta que els PSL sí són un bé material o que, si més no, no pot construir-se un ingrés sobre la seva comercialització sense abans haver estat inclòs dins del valor patrimonial del FC Barcelona.
A partir d’aquest principi comptable que ni l’auditor desconegut ni la comissió econòmica van voler considerar, un fet gravíssim i de terribles conseqüències, ja que desempara el presumpte abric del fair play financer que assegurava la continuïtat de Dani Olmo -encara sense haver estat inscrit segons les normes del control econòmic de LaLiga i de la RFEF-, costa creure la resta del relat de la Comissió Econòmica.
Ja no era ni de bon tros fiable abans d’aquest episodi inqualificable sobre els seients VIP, que de nou han posat en ridícul a la institució, perquè el descarrilament catastròfic dels comptes blaugrana, els malbarataments laportistes, la desaparició de 1.000 milions de beneficis en palanques i la situació crònica de falta de fair play financer per fitxar des de fa tres anys són incidències encobertes i no denunciades per aquest òrgan completament sotmès a la voluntat, els capricis i els interessos de Laporta. Els seus membres sabran per què i les seves raons per no dimitir per un elemental sentit de la vergonya.
