Donald Trump confonent fets bàsics de la història dels EUA, Jair Bolsonaro elogiant dictadures i torturadors, Viktor Orbán manipulant el passat per justificar el seu autoritarisme, Netanyahu inventant fets que no han existit, tots amb interpretacions de la història esbiaixades, parcials, limitades a un relat simplificat, polaritzat. No són qüestions menors. Són símptomes d’una tendència que guanya terreny: governar des de la superficialitat i la postveritat, apel·lant a les emocions més bàsiques, sense espai per a la complexitat ni la reflexió.
Vivim una era en què la ignorància ja no és un defecte que s’ha d’ocultar, sinó un posat calculat des del poder. Alguns polítics es vanen des del negacionisme i fins i tot practiquen una certa mofa, ometent fets històrics o valors culturals. Cada vegada són més els líders polítics que exhibeixen un menyspreu actiu per la cultura, la història i l’ètica, com si pensar fos una destorb i no una necessitat convertint la cultura en una estratègia política.Aquesta ignorància no sempre és real. Sovint és provocada, seleccionada, utilitzada per connectar amb sectors socials que senten que la cultura els exclou. Recorren a una simplicitat de discurs que apel·la a majories que sí, segurament, van ser exclosos per certes elits. Se substitueix la formació per l’ arrogància, el pensament crític per la consigna fàcil, el coneixement per l’ocurrència. I així es debilita la democràcia: un electorat que no exigeix profunditat tampoc rebrà profunditat.
La història no és decorativa: és advertència. Com deia Primo Levi, “va succeir; per tant, pot tornar a succeir”. I quan la política oblida –o tria oblidar–, el passat reapareix disfressat de novetat. Negar el llegat de guerres, genocidis o dictadures és obrir-li la porta a la seva repetició. El mateix passa amb l’ètica: sense ella, la política es converteix en un joc d’interessos sense límits ni principis.El menyspreu per la filosofia, la literatura i el pensament il·lustrat genera líders incapaços de projectar futur. La cultura no només ens educa: ens humanitza i sense ella es governa a cegues. Com recordava Borges, “som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats”.
El més greu no és només la ignorància, sinó la mofa. Molts d’aquests líders no només menyspreen la cultura, sinó que es burlen obertament dels qui la representen. Ridiculitzen els intel·lectuals, desacrediten historiadors, filòsofs o científics, i trivialitzen conceptes com drets humans, justícia social, emergència climàtica, diversitat social o participació ciutadana. El seu discurs caricaturitza la complexitat com a “elitisme” i converteix la banalitat en virtut, alimentant un relat on pensar es torna sospitós i el saber, una amenaça al poder. A la diferència intel·lectual se la titlla d’ingenus, de “progres”, d’utòpics, com si defensar els valors democràtics fos un senyal de debilitat i no de fortalesa cívica. En deslegitimar l’ètica desarmen la societat davant els abusos del poder.
No es tracta d’ exigir títols universitaris, sinó d’ exigir sensibilitat, profunditat, respecte pel coneixement. Que un polític hagi llegit Kant o Hegel no el fa millor per si mateix, però no haver llegit mai ningú o només coneixements esbiaixats sí que el fa pitjor. Vaclav Havel ho va advertir: una política sense veritat ni ètica està condemnada al cinisme. Avui, més que mai, és deure ciutadà exigir líders que no tinguin por a pensar, que no defugin el debat, que no menyspreïn la cultura.
Davant aquest panorama, l’enfortiment democràtic passa necessàriament per una recuperació del valor de la cultura i del pensament crític. No es tracta només de defensar institucions, sinó de promoure una ciutadania formada, conscient i capaç de resistir la manipulació. Apostar per l’educació, l’ètica pública i la memòria històrica és construir un escut davant l’autoritarisme.
La democràcia no se sosté amb ignorància, sinó amb coneixement, sensibilitat i participació per combatre el cinisme, la demagògia i la banalització del poder.
