Periodista, escriptor i consultor mediambiental, ha dedicat tota la seva vida a l’activisme ecologista. Ha escrit més de vint llibres, entre els quals quatre novel·les i tres assajos sobre els accidents de Harrisburg, Txernòbil i Fukushima. Amb el seu treball ha intentat introduir el pensament ecologista en el catalanisme (L’econacionalisme). Ara publica Els conspiradors del canvi climàtic (Lapislàtzuli Editorial).
Qui, per què Els conspiradors del canvi climàtic?
He intentat explicar, raonant-ho amb dades, fins a quin punt la majoria de les conferències internacionals sobre el clima i l’anomenat desenvolupament sostenible han estat instrumentalitzades, des dels anys 70, per les grans empreses energètiques, especialment les petrolieres. Ho han fet introduint els seus peons en la diplomàcia, en la política, en les ONG…, infiltrant els seus interessos comercials i financers perquè la transició cap a les energies renovables o el canvi de paradigma en el model de desenvolupament es retardi més enllà del 2050. Estem assistint a una fal·làcia en la forma d’aturar el canvi climàtic. Hi ha un sistema ideològicament corrupte, des de la primera conferència del medi ambient humà d’Estocolm, el 1972, fins a la de Bakú i la que es prepara a Belém, que demostra la debilitat del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA).
On s’ha de buscar l’arrel de tot això?
La primera perversió és de concepte. No es pot canviar el model de desenvolupament energètic amb les mateixes formes de pensament que han provocat la crisi climàtica. Es continua parlant de “creixement sostenible”, que és un oxímoron. El greenwashing s’ha instal·lat d’una manera brutal en els òrgans de governança del canvi climàtic. El que fa aquest sistema és que tot canviï perquè tot es mantingui igual, com diu Tancredo, a Il Gattopardo. És curiós veure com a mesura que es van fent conferències sobre el canvi climàtic es produeixen més explotacions de jaciments de petroli.
Davant d’aquesta crua realitat, constitueix una alternativa el decreixement, tan injuriat per alguns economistes?
El decreixement és l’única sortida. Les grans instal·lacions de parcs solars i eòlics no resoldran la demanda d’energia elèctrica de la intel·ligència artificial i dels data centers. Ja s’està anunciant que als Estats Units s’incrementarà el consum d’electricitat d’un 6% a un 12%. A Europa, fins a l’any 2030, es calcula que l’augment pot ser d’un 16%. Per això s’està fomentant de nou l’energia nuclear. Hi ha una aliança entre energètiques i big tech (Gates, Musk, Bezos…) per produir electricitat a través de petits reactors modulars (SMR), des de 5 a 300 megawatts de potència. Una estratègia que també connecta amb la indústria militar i, a escala política, amb l’extrema dreta. Aquest triangle és terrorífic. Aquesta policrisi (clima, guerra, IA) no la poden resoldre les COP. És més, a la COP 28 de Dubai es va acordar que les energètiques podrien continuar emetent gasos d’efecte hivernacle sempre que es neutralitzessin les emissions abans d’arribar a l’atmosfera mitjançant la geoenginyeria.
Els reiterats pronunciaments empresarials, la mateixa militarització de la UE, estan anunciant la resurrecció del malson nuclear?
Volen perllongar la vida de les nuclears fins a 60 o 80 anys, un gran negoci per a les elèctriques, perquè ja les tenen amortitzades. A Catalunya, aquesta decisió seria contradictòria amb la Llei de canvi climàtic del Parlament i amb l’acordat tancament d’Ascó i Vandellòs del 2030 al 2035. D’altra banda, és aberrant que la mateixa Comissió Europa hagi declarat la nuclear com a energia verda. Això comporta que subvencions i ajudes financeres que anaven a les renovables vagin als nous reactors SMR, dient que no emeten CO2. És una cosa que no té cap justificació, a la llum de les emissions a les mines d’urani, en l’enriquiment i el retractament, el transport, la construcció… Com s’atreveixen a parlar d’energia verda quan no s’ha resolt el gran problema de l’emmagatzematge dels residus nuclears?
Acaba de publicar-se que només 36 companyies són responsables de més de la meitat de l’emissió global de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Teòricament, no sembla tan difícil poder obligar-les a entrar en raó.
Aquestes companyies són les que dominen les COP i el PNUMA, cosa que qüestiona la governança democràtica de la lluita contra el canvi climàtic a escala global. S’hauria de crear una organització mundial del medi ambient dirigida per científics, experts i diplomàtics, amb paritat de gènere i no vinculats al sector energètic. També és necessari un tribunal penal internacional de medi ambient (perquè el de la Haia ni serveix, ni té capacitat) que pugui jutjar les grans corporacions responsables d’ecocidis. Qui es resisteix a crear aquests organismes? Els Estats Units, el Brasil, Rússia, l’Índia, el Canadà… Els grans països contaminants no volen noves estructures de govern que s’oposin al seu domini. S’acomoden al fet que els compromisos que se signen a les COP són voluntaris i que, si no es compleixen, no es poden penalitzar.
En qualsevol cas, el marc polític global no sembla gens propici al medi ambient, sinó tot el contrari…
Amb l’arribada de Trump i la seva cort de negacionistes al poder es consolidaran les estructures corruptes, que fins ara han dominat la gestió global del medi ambient. Amb Biden s’han continuat fent noves perforacions al golf de Mèxic. Les petrolieres han finançat també les campanyes electorals dels demòcrates. El més paradoxal és que aquesta conspiració contra les energies renovables la va denunciar el mateix Al Gore quan era vicepresident, en una trobada amb la International Federation of Environmental Journalists (IFEJ) que va tenir lloc al Kresge Auditorium del MIT el 1995 i en la qual vaig tenir l’ocasió de ser present.
Ve a significar el mateix desenvolupament sostenible que ecodesenvolupament?
El creixement sostenible i l’ecodesenvolupament són dos termes incompatibles. El juny del 1971 destacats experts en desenvolupament i medi ambient, convocats per Maurice Strong, van fer una reunió ad hoc a la població suïssa de Founex, i van acordar, amb el lideratge de l’economista polonès Ignaci Sachs, el concepte d’ecodesenvolupament, que va ser consolidat a la Conferència d’Estocolm del 1972. Es va crear per als països del Sud, i significava una gestió democràtica dels recursos i una autosuficiència alimentària. Un model de base bioregional per no emular el desenvolupisme del Nord. Una cosa que no va interessar mai a Henry Kissinger, que, sent cap de la diplomàcia nord-americana, va enviar una carta a Maurice Strong proposant-li canviar el terme ecodevelopment pel concepte més ambigu i anglosaxó de sustainable development.
La proliferació nuclear té alguna cosa a veure amb la multimilionària xifra que Europa vol dedicar al desenvolupament militar?
L’escalada de l’energia nuclear civil està molt vinculada al nou desenvolupament militarista a Europa, i al pacte de les grans tecnològiques amb les energètiques i la indústria armamentista. Tothom s’ha alarmat amb Trump, que no és més que l’aberració política que ha generat i tolerat la socialdemocràcia. El capitalisme verd ha devorat els valors revolucionaris i emancipadors de l’ecologia política dels anys 70 i 80. A Europa l’altra gran decepció són els partits ecologistes, que han entrat en el sistema. La conspiració arriba a nivells esperpèntics. L’Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA) està situada a Abu Dhabi. Les últimes tres COP s’han realitzat en països petrolífers, i la pròxima es farà al Brasil, que té previst explotar 3.000 pous off shore al Marge Equatorial, davant de la desembocadura de l’Amazones. Lula diu que és necessari continuar extraient petroli perquè gràcies a aquests diners el Brasil podrà fer el salt a la “famosa i somiada transició energètica”.
Quina és en aquest moment la foto fixa del canvi climàtic?
Hem superat els 1,5ºC d’augment temperatura mitjana pel que fa als nivells preindustrials. I continuem incrementant la producció de petroli i gas. El més alarmant és la rapidesa amb què s’està fent aquest procés. A la conspiració contra el clima només s’hi pot respondre amb una conspiració civil, de consumidors conscients, fins i tot sense pensar en el que puguin aportar els partits polítics. Què ha passat amb Greta Thunberg i els moviments estudiantils que va generar el seu activisme? Doncs que, després de les guerres de Gaza i Ucraïna, s’han anat diluint amb la decepció que els envaeix. És de pusil·lànimes creure que el desenvolupament sostenible i la transició energètica puguin ser compatibles amb els genocidis i ecocidis que pateix la humanitat.
