Si us apropeu a una de les millors (i més belles) llibreries de Barcelona, us trobareu a l’entrada amb uns prestatges de llibres que mostren les últimes novetats de i sobre l’obra de Manuel Sacristán Luzón (1925-1985). Un bell homenatge a algú que va ser essencial a la història de la ciutat.
Què deu Barcelona al traductor d’El Banquet platònic, El Capital i l’Anti-Dühring?
Li deu els seus trenta anys de militància democràtica-comunista antifanquista, les seves lluites antinuclears, ecologistes i antiotàniques, el suport al feminisme de classe.
Li deu els seus necessaris (i esgotadors) recorreguts pels carrers de la ciutat per no deixar empremtes en cites clandestines (que en van ser moltes).
Li deu les nombroses octavetes que escriuria al llarg dels anys, agitant carrers i ciutadans-treballadors
Li deu un dels seus primers textos marxistes –“Per llegir el Manifest Comunista”, un escrit didàctic i crític que va circular clandestinament entre col·lectius de Barcelona i el seu extraradi.
Li deu haver ajudat a organitzar la primera cèl·lula comunista a la Universitat de Barcelona.
Li deu haver explicat Kant a la manera il·lustrada als anys cinquanta, amb l’oposició, enuig i repressió de l’arquebisbat barceloní.
L’ha d’haver organitzat i participat a la manifestació de protesta contra l’assassinat de Julián Grimau.
Li deu les dues expulsions per motius polítics (era un roig!) de la Universitat de Barcelona.
Li deu el seu paper destacat en la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i el seu manifest: “Per una Universitat Democràtica”.
Li deu les nombroses detencions per la policia del feixisme.
Li deu les seves desenes de conferències, veritables esdeveniments politicoculturals, des de “Hi ha una bona oportunitat per al sentit comú” (1954) fins a la que va ser la seva penúltima conferència: “Sobre Lukács” (Llibreria Leviatan, abril de 1985).
Li deu el paper essencial que va exercir en l’elaboració de revistes barcelonines tan importants com Qvadrante, Los universitarios hablan, Laye, Nous Horitzons, Veritat, Quaderns de cultura catalana, Materiales, mientrastanto.
Li deu el seu magisteri, les classes de Fonaments de Filosofia, de Metodologia de les Ciències Socials, els seus cursos de doctorat, les seves classes plenes de gom a gom.
Li deu la defensa de l’escola pública, de la Universitat pública.
Li deu el seu paper destacat (amb Giulia Adinolfi i altres amics i companys, Miguel Candel i Joaquín Miras entre ells) en la formació de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres.
Li deu les més de 26.000 pàgines traduïdes de l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià, el grec, el llatí i el català.
Li deu el coneixement i la difusió de l’obra d’Antonio Gramsci, que van fer de Barcelona una de les ciutats més gramscianes d’Europa.
Li deu el seu pròleg a Poemes i cançons de Raimon.
Li deu la presentació, elogiada per Antoni i Teresa Tàpies, de la Poesia rasa de Joan Brossa.
Li deu la seva relació i amistat amb Salvador Espriu (que el va recolzar fraternalment en diversos moments).
Li deu el coneixement i l’interès al llarg dels anys per l’obra de Ramon Llull, especialment per l’Ars Magna.
Li deu el pròleg a la traducció catalana d’El Capital de Jordi Moners.
Li deu el seu interessant i polèmic concepte sobre la filosofia i filosofar que va publicar primer en edició catalana: “Sobre el lloc de la filosofia als estudis superiors”.
Li deu el gir ecosocialista, la lluita antiotànica, l’activisme antimilitarista.
Li deu la seva seriositat (sempre amb excel·lent sentit de l’humor).
Li deu la seva animadversió a la indústria de l’automòbil (“el cinquè genet de l’Apocalipsi”, va dir alguna vegada).
Li deu els deixebles que va formar, amb els quals va fer amistat i va compartir lluites, projectes i somnis (no il·lusions irreals): Francisco Fernández Buey, Antoni Domènech, Juan-Ramón Capella, Miguel Candel, Félix Ovejero, Víctor Ríos, Albert Domingo, Joaquim Sempere, etc.
Li deu el seu pensar i sentir en termes fraternals amb la resta de ciutats i comunitats espanyoles.
Li deu la seva vida de filòsof, el seu filosofar sobre la vida, el seu estar i ser al món, el seu intentar saber a què atenir-se en el pensar, en el fer i en el viure.
