Vaig arribar a Ferrara, que en realitat era com una predestinació d’aquest viatge, per una sèrie de dissortats esdeveniments. Potser el preludi fou el vespre anterior, quan tornant de Màntua el tren s’aturà dues hores a causa d’un suïcidi i la conseqüent intervenció de l’autoritat judicial, quelcom que, a diferència de les nostres terres, no suscità vídeos histèrics ni conats de paranoia, sino humor i una germanor molt divertida, a més de civil entre els afectats.
La meva idea pel matí següent era, des de Bolonya, anar a la molt desconeguda Reggio Emilia. De camí a la tràgica estació de l’atemptat de 1980, on un rellotge roman aturat a l’hora exacta de les explosions, un correu de Trenitalia em digué que el meu viatge es cancel·lava a causa d’un nou suïcidi.
Així fou com, mogut per un impuls gens forçat, vaig comprar en un tres i no res, un bitllet cap a Ferrara, ciutat que ja coneixia i on volia tornar després d’haver llegit alguns llibres de Giorgio Bassani, un gran escriptor, socialista i precursor de la defensa del medi ambient.
A La lunga notte del 43 narra un esdeveniment real: l’afusellament de diversos antifeixistes just davant el fossar del castell que abans fou dels D’Este, senyors de la localitat.
Vaig passar-hi mentre reconeixia la farmàcia de la novel·la, que després fou una molt bona pel·lícula, i la finestra des d’on un home en silenci veié tot. Aquest punt només fou la porta a unes hores solitàries, però amb moltes emocions.
Una d’elles, potser la més gran a posteriori, succeí a les sales del palazzo Schifanoia. A tota Itàlia hi ha un impressionant moviment de voluntariat. A Gènova serveix per a preservar esglésies dessacralitzades. A Ferrara són, com a d’altres llocs, als museus. En aquest, sumptuós per una sala amb frescos renaixentistes, vaig tenir la sort de posar-me a parlar amb un d’ells en funcions de vigilant.
Era un senyor d’uns cinquanta i llargs, que es declarà amant de l’art i orgullós de la seva feina. Així com no vol la cosa, després de comparar la situació amb la barcelonina, giràrem cap a la política i em digué que era de dretes, fins al punt d’haver sigut interventor. Ara, en canvi, es mostrava desil·lusionat, sense importar-li esquinçar la papereta.
La raó és el motiu d’aquest article. Per a comprendre les seves causes potser cal endinsar-nos en com el triomf de l’extrema dreta no significa que els seus votants ho siguin al complert. Molts depositaren la papereta per a Meloni per a donar un nucli fort a la coalició, que necessitava del 45% de les paperetes per a tenir majoria.
El bon home potser confià en Berlusconi no fa gaire. Ara s’havia empipat de debò per tota la qüestió del rearmament, que bé Meloni, bé Sánchez coincideixen en anomenar d’una altra manera, com si l’eufemisme amagués, quan fa tot més evident.
La ràbia del voluntari és afí a la meva, un votant d’esquerres que tampoc és fidel a un partit, doncs cada urna i lloc són diferents. Després de deixar l’Schifanoia, el mata avorriments, em vingué al cap un altre absurd preocupant del context actual.
Donald Trump i Vladimir Putin no són immortals. El primer, a priori, només té fins gener de 2029, mentre no crec que el segon s’emboliqui amb un atac a Europa. Potser als propers comicis ianquis surti escollit un Demòcrata i torni l’ordre que jutgem normal. Altrament no entenc com no es parla d’una dissolució de la OTAN, un xoc indiscutible amb capacitat de justificar aquesta independència militar, de seguretat en diuen.
El voluntari volia, com jo, un govern amb prioritat per a resoldre els problemes de la ciutadania, sentint-se italià i europeu, això darrer en plena crescuda identitària entre molts habitants del Vell Món.
La frustració és comprovar com no es conforma des de les més altres instancies un discurs clar al voltant d’un veritable govern europeu amb els Estats com a federacions i des del desenvolupament d’accions que donin credibilitat a les institucions, sens anima per a ser més properes, i teixir el territori amb vincles que els seus pobladors ja cultiven.
Mentrestant el tema de l’armament causa consens entre ideologies, entre conservadors i progressistes. Amb el fals vigilant parlàrem de dreta i esquerra perquè a Itàlia, malgrat el PD no té esma més enllà dels nuclis urbans, les ideologies encara tenen volada a l’imaginari col·lectiu. Anar de la mà mostra, o això crec, com potser existeix una opció, com no civil, de cara a un lent futur, lent, no com el segle o la forma que hi ha de vendre el vertigen dels esdeveniments.
