Va estudiar Psicologia Social. Ha viscut a l’Equador dos anys, on va conèixer el col·lectiu feminista Mujeres de Frente, vinculat a la presó de dones de Quito. Fa classes al cicle de Promoció d’Igualtat de Gènere a l’institut públic Can Vilumara (l’Hospitalet de Llobregat). Ara publica, al costat de Coral Cuadrada, El Estado contra Eva. Los orígenes prostibularios de la cárcel moderna (Icaria Editorial).
Per què l’Estat contra Eva?
Amb aquesta referència jurídica clàssica del fiscal, “L’Estat contra…”, volem assenyalar que s’ha portat materialment i simbòlicament a judici la figura que encarna Eva, que és la de totes les dones. Capitalitzar el pecat original va servir per legitimar formes de control social completament noves. Fins a la baixa edat mitjana, cap edicte tenia com a fi el control de la vida privada. Tampoc és casual que bona part dels diners recaptats dels bordells per part de les ciutats fos destinat a hospitals, cases de pobres o, directament, a engreixar les arques públiques. El rèdit de l’explotació de les dones públiques va ser polític i econòmic. D’aquí el subtítol: l’Estat com a proxeneta.
Què signifiquen les figures d’Eva, Maria Magdalena… a les quals al·ludiu en el llibre?
El pecat és caos, anarquia i desregulació de la governabilitat. La dona ve a desestructurar, desordenar tot el que hauria de ser. Hi ha, de fet, una distinció que sempre s’ha fet en la narrativa històrica medieval i moderna entre dones honestes i deshonestes. Això ha servit per delimitar i regular la frontera entre la bona i mala dona. Però en el llibre assenyalem que totes són Eva, perquè totes estan sota sospita permanent. Això vol dir que has d’estar permanentment demostrant que no ets Eva, una condemna que dirigeix l’existència mateixa de tota dona cap a una contradicció permanent. Després del desplegament a l’edat mitjana de tota aquesta panòplia contra les prostitutes, que porta a la regulació municipal de la prostitució i a la creació de les cases de penedides, s’arriba a un paradigma diferent de dona, que és la víctima del món; la que necessita tutela. I aquesta és Maria Magdalena, la penedida.
Deia Hobbes que fins i tot la religió hauria d’estar sotmesa a la sobirania absoluta del Rei, i de la vostra narració podria desprendre’s el contrari. Ha estat el cristianisme el que històricament ha portat la batuta en la repressió contra les dones? O va ser una simbiosi entre les dues coses el que va conduir a això?
Si és clar. La primera institució que té aquesta voluntat reguladora és l’Església. De fet, la conversió dels pecats en delictes és el que ha succeït des de la baixa edat mitjana fins que se suposa que es divideixen aquests poders. Però és important assenyalar que la possibilitat que hi hagi un dret és que existeixi un a fora, un conjunt de persones totalment desproveïdes de drets. La prostituta és paradigmàtica en aquest sentit: serveix perquè sigui possible la percepció mateixa del dret. És allò que explica Giorgio Agamben a Homo sacer, però sense tenir en compte les dones (per variar). La prostituta, la llançada al món, sense protecció, serveix de mirall per a la resta, és la primera homo sacer, la que encarna la vida nua, la vida que ja és solament biològica perquè la seva existència és merament instrumental. La moral cristiana va servir de fonament per al poder secular: el control dels bordells és municipal, i la idea que la res publica es podrirà en contacte amb el pecat estan en la base de la idea que les prostitutes són el mal que infecta el cos públic. A partir d’aquí, tota la resta.
De la lectura del llibre es desprèn una sensació d’amalgama, no només entre pecat i delicte, sinó entre adulteri, fornicació, violació, enclaustrament… Això denota un corrent, una espècie de causa general contra les dones, especialment en el que té a veure amb la sexualitat?
Per “puta” cal entendre no només el treball sexual, sinó tot el que està relacionat amb l’aparença, el comportament, l’actitud… Quan trobes les descripcions d’aquestes dones, t’adones que, en un primer moment, es parla de les “dones caigudes”, cosa que se segueix repetint fins al franquisme. Molt poc temps després, apareixen aquests espais de penediment (Maries Magdalenes, Egipcíaques, etc.), just quan l’Església reconeix l’existència del purgatori. Fins llavors només existia l’infern, i si hi queies no en sorties. En les institucions de penediment hi ha una forma de biopoder molt pionera. Aquí les dones han d’entendre quin és el seu pecat, reconeixe’l, per transformar-se i recuperar el seu dret a viure a la terra com a santes: dona de la llar, criada o monja. Fins i tot ser violada era un motiu de penediment per a elles, que es resolia moltes vegades casant-la amb el violador.
Les figures delictives o pecaminoses estaven associades, dieu en el vostre llibre, a càstigs de tota mena, des de multes i assots fins a la forca…
A les cases de les penedides es posa la forca en un lloc visible. El poder de donar mort, propi de l’edat mitjana, es manté. Però neix la idea d’administrar la vida, la voluntat de fer que la vida segueixi d’una certa manera. És aquí on apareixen aquestes cases, no només per recordar que sense l’obediència trobaran la mort, sinó per disciplinar l’ànima. Aquesta feminitat havia de redimir-se, convertir-se, modificar la seva forma d’existència, doblegant la seva ànima, com al purgatori. Amb Magdalena de San Jerónimo les cases de les penedides es transformen en presons a l’ús. Amb el beneplàcit de Felip III, Magdalena escriu uns estatuts que anticiparan formalment el que després serien les presons com a institucions totals de càstig, aquí i a tot Europa.
En temps recents, els manicomis no han estat utilitzats amb freqüència per alguns marits per tancar a les seves dones, en l’estela de l’enclaustrament femení històric?
En el dret contemporani no existeix aquesta figura, però anteriorment sí. Hi ha molts casos de tancaments forçats. A Irlanda, fins al 1998 van existir les famoses bugaderies, reformatoris encoberts on anaven a parar dones per les causes més diverses, relacionades amb la seva condició de dona. Al segle XVI es prohibeix la prostitució, i es produeix una substitució de cases de penedides per galeres, o presons femenines. Però aquesta institució, que persegueix l’ensinistrament, el control total de la vida i de la ment de les dones, va existir al segle XII i existeix encara. Alguns dels grups religiosos que a Espanya controlaven el Patronat de la Dona segueixen fent-ho avui dia, tal com denuncien col·lectius com el Grup de Suport de les Represaliades pel Patronat de la Dona, del qual ha sortit recentment un documental nominat als Goya, titulat Els buits.
Existeixen referències de pràctiques similars a les del cristianisme, i en particular el catolicisme, en altres religions o creences?
No hem aprofundit gaire en aquesta qüestió, però el que sí que hem pogut comprovar és que, entre les interpretacions que s’han fet dels seus corpus sagrats, la pitjor versió és la del cristianisme. Sembla clar que, entre els textos sagrats d’altres creences, no existeix una versió tan explícitament misògina com la de la secta que va triomfar dins del cristianisme.
D’alguna manera l’Església ha demanat perdó per totes les seves barbaritats històriques contra les dones?
No ens consta res i dubto molt que s’hagi produït algun conat de demanar perdó, perquè aquesta mena de coses ni tan sols són recordades per la historiografia. Hi ha un oblit, un esborrament. I l’Estat, que seria el primer que hauria de penedir-se’n, tampoc ho fa. Estem molt acostumats a separar la religió de l’Estat, però el fonament de tota ordenació de la vida parteix d’una moralitat que, en el nostre cas, és religiosa. No es pot separar una cosa de l’altra com si hi hagués responsabilitats diferents. A l’hora d’assenyalar responsables, són el mateix.
Apunteu que la repressió contra les dones i el colonialisme tenen bastant en comú… Era el mateix, fent el mateix?
Desconec el que va passar a Amèrica, per exemple. Però puc dir que aquí hi havia tot un seguit d’aspectes a considerar amb les dones racialitzades: musulmanes, jueves, afrodescendents. En principi, se’ls prohibia exercir la prostitució, però a la pràctica succeïa. Als homes jueus i musulmans se’ls impedia accedir a un prostíbul, però les dones d’aquestes dues creences sí que podien ser prostitutes. O sigui, que el cristià podia fornicar amb la musulmana, però no a l’inrevés. La idea de colonització sobre un territori se situa en el mateix univers semiòtic que la colonització dels cossos de les dones.
