Quan era un adolescent m’entristia i enfadava veure gent dormint o demanant diners pels carrers de Barcelona. Aleshores creia que el responsable que hi hagués persones malvivint en aquestes condicions era culpa del franquisme. Però Franco va morir, va arribar la democràcia i cinquanta anys després continua havent gent dormint al carrer i demanant almoina tirats pel terra. L’últim recompte del que en tinc notícia situava pels volts de les 1.400 les persones que no tenien un sostre sota el qual aixoplugar-se per passar la nit.
Molts estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) proposaven fer reportatges sobre els sense sostre quan, com a professor que en vaig ser, els demanava que triessin un tema per fer un treball periodístic. A ells també els xoca, mig segle després que m’impactés a mi, que tants homes i dones hagin de dormir al carrer.
Els estudiants volien fer el reportatge per entendre les raons d’aquesta injustícia i jo els deia que havien de buscar una vessant original, creativa, que no fessin tots el mateix treball, que s’esforcessin a buscar algun enfocament original del tema. Jesús Martínez, amb qui vam coincidir com a docents a la UAB, ho ha fet. Ha escrit el llibre “El peso” (Editorial Comba), en el qual descriu la seva relació amb dos homes que van viure molt temps al carrer, dos sensesostre. Van viure, he dit. Tots dos són morts. Un d’ells assassinat pel company amb el qual dormia una nit al carrer. Tots dos van morir més joves que jo. Un escrivia poesies. Una d’aquestes poesies dona títol al llibre de Martínez, que us recomano i recomanaria als meus alumnes si encara fos professor.
Lídia Pitarch, doctora en Dret Global i Seguretat Humana, és sergent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. La seva feina com a policia local la va portar a conèixer de ben a prop el món dels sense llar i l’exclusió social al districte de Ciutat Vella. Al llibre “Entre portales” (Icaria editorial) explica la història de supervivència de dones que viuen al carrer. Lògicament, també us el recomano.
Però si el franquisme és mort, perquè hi ha dones i homes dormint al carrer?, es preguntaria el jove Siscu Baiges. L’adult Siscu Baiges ha anat aquest cap de setmana a veure algunes pel·lícules que s’han projectat als cinemes Girona en el marc del Festival de Cinema i Drets Humans de Catalunya “Impacte”. El lema de l’edició d’aquest any, la cinquena, és “La dreta contra els drets”. Al cartell de promoció del festival hi apareixien els rostres de Donald Trump, Elon Musk, Víktor Orbán, Javier Milei, Marine Le Pen, Giorgia Meloni, Santiago Abascal i Sílvia Orriols. Són ells els culpables que es vulnerin els drets de les persones que viuen als carrers de Barcelona, Budapest, París, Roma, Madrid o Ripoll? La resposta és, evidentment, que no. Hi ha alguna cosa més de fons que falla. El sistema capitalista és la resposta que ràpidament em ve al cap. I immediatament penso que, com que canviar el sistema capitalista per un altre sembla missió impossible, pel que caldria apostar és per retallar-ne els efectes més agressius, més inhumans, més injustos.
Un capitalisme de ‘rostre amable’ trobaria sostre per tothom que el necessita? La pregunta arriba, a més, en un moment en què la problemàtica de l’habitatge afecta gran part de la població de les nostres societats. Es por trobar sostre per les persones que no en tenen al mateix temps que es posen a un nivell assequible els preus dels lloguers i les hipoteques? Hauria de ser possible. I continuo creient que són les opcions d’esquerres les que poden o haurien de poder trobar la fórmula que ho permeti.
L’assistència a les projeccions del festival “Impacte” em va generar dues reaccions. Una, la de la frustració de veure com a l’Iran maten dones per treure’s el vel, a Hongria guanyen eleccions els que prohibeixen la festa de l’orgull gai i s’acosten a Putin perquè així diuen que el seu país viurà en pau, o a Rússia hi impera un assassí. L’altra, la constatació que a l’Iran, a Hongria, a Rússia i a tot arreu hi ha gent que lluita contra les injustícies i en defensa dels drets humans.
Frustració contra esperança; extrema dreta, populisme i nacionalisme contra la voluntat de viure en pau i respectant-nos els uns als altres. En una escena de la pel·lícula “My Stolen Planet”, de la directora iraniana Farahnaz Sharifi, guanyadora del premi al millor largmetratge al festival “Impacte”, un grup de dones cantant la cançó Imagine de John Lennon. Al músic britànic el van assassinar el 8 de desembre del 1980, quan Franco feia cinc anys que era mort i jo ja sabia que els sensesostre seguien als carrers de la meva ciutat després de la desaparició de la dictadura.
Costa, però no vull que la frustració s’imposi a l’esperança i la il·lusió pel món que Lennon imaginava.
