Va estudiar Filologia i Periodisme literari i Comunicació. És periodista i col·labora en diversos mitjans, especialment a Crític i Catalunya Plural. Li agrada el periodisme narratiu. Va guanyar el XXIX Certamen Literari Francesc Candel, en la categoria de reportatge periodístic. Ara publica Pujol i jo: Les cares i les creus de l’home que ha transformat tot un país (editorial Saldonar).
Per què Pujol i jo, i no, per exemple “nosaltres”, “ells” o Pujol a seques?
El títol respon molt a la voluntat del llibre, perquè el que he intentat és proporcionar-me alguna resposta a la pregunta de saber qui és Jordi Pujol. Hi ha altres llibres que tenen una opinió feta sobre Pujol, parteixen d’una idea sobre ell, i donen arguments per justificar-la. Però és un polític que ha traspassat generacions, i en aquest sentit resulta polièdric, susceptible de ser vist i interpretat de diferents maneres. Tothom té, més o menys, la seva anècdota amb Pujol, que, en el meu cas, entronca amb una memòria personal, perquè el meu pare treballava a Banca Catalana. El llibre intenta que cadascú miri d’entendre com és el seu Jordi Pujol, a través de 27 entrevistes amb persones d’ideologia molt diversa, i de les converses que he tingut amb Pujol en persona.
Aquest “jo” del títol del teu llibre l’interpretes, d’alguna manera, en clau generacional?
Pujol és un polític que dura tants anys, més fins i tot que els 23 que va estar governant, que això el converteix en una referència de la primera generació, la dels fets del Palau, diguem-ne. Una altra generació que ha crescut amb Pujol és la dels anys 80, quan arriba al poder. Després hi ha quan governa… Ell va avançant en el temps, a mesura que Catalunya canvia. La faceta generacional m’interessava perquè, més enllà de l’aspecte personal, que pot ser la teva pròpia percepció de Jordi Pujol, cada generació en té una visió de conjunt. Una cosa que jo comparteixo no tant des d’una perspectiva estrictament política, en la mesura en què no em considero un periodista de política, sinó més aviat un narrador que incorpora la política als seus textos.
I els més joves d’avui quina opinió tenen sobre Pujol, o és una persona que ja es perd a les boires del passat?
Un jove estudiant de polítiques, que em va entrevistar, volia saber per curiositat qui era Jordi Pujol. Però, en general, als joves no els interessa Jordi Pujol. Ha canviat molt tot. La gent té altres coses al cap, i això per una part és bo i per una altra no ho és.
Què es pot dir de les cares i les creus de Jordi Pujol, a què fa al·lusió al subtítol del llibre?
Pel que he après amb el llibre, podria dir que les cares són, sobretot, l’autogovern, el fet de ser un polític capaç de negociar i, sobretot, alguna cosa que té a veure amb allò del “seny”. Pujol sí que feia, d’alguna manera, política des de l’aspecte emocional, però era un pragmàtic. Una figura amb altura, com Felipe González i altres polítics de la transició. Eren cultes, estaven formats, tenien experiència, entenien la realitat… És també una mica com els Beatles, en el sentit de fer-se a si mateixos. Les creus són el que tots sabem, aquella part fosca, negar la corrupció, que mai ha quedat gaire aclarida.
A Infern, purgatori i paradís, Jordi Ibáñez Fanés descriu literàriament els avatars i les fortunes d’un Pujol situat, diguem-ne, més aviat en el més enllà. En aquest sentit, com creus que serà tractat Jordi Pujol per la història?
És una cosa difícil de respondre perquè fa referència al futur, i això està per veure. Si tot canvia a la velocitat que ho fa, com es poden aventurar opinions en termes històrics? Però, en tot cas, crec que hi ha coses d’ell que sí que passaran a la història. Per exemple, una part de l’opinió pública el reivindicarà, i una altra l’injuriarà. També han passat moltes coses des de la seva confessió… Tot això permet ajustar la visió, el judici de les coses. Ja no és un empestat… El que resulta contradictori és que molta part de Junts, que van moure el procés, el reivindiquin, quan ell hi estava en contra. Una cosa que, en algun moment, es deixa veure al llibre.
Diu un dels teus entrevistats que “Pujol és un catòlic traumatitzat per la guerra civil”. En aquest sentit, Pujol és un producte molt acabat de la postguerra?
Jo diria que sí. El primer que em diu quan jo em trobo amb ell, és que “aquells” (els que es declaren franquistes) no són dels seus. És una figura antifranquista. Una cosa que resulta important per explicar-lo.
Per contra, Pujol sembla sentir certa simpatia pels comunistes, sobretot per la figura de Gregorio López Raimundo.
És clar. Això ho comenta Francesc-Marc Álvaro, fent al·lusió a aquesta èpica de la lluita antifranquista. Amb qui no s’entén mai Pujol és amb la generació de Bocaccio, amb la gauche divine, que se’ls titlla de “progres”. Jo crec que hi havia una mica d’aquesta qüestió cristiana de Pujol no gaire propícia, diguem-ne, a les Maruja Torres, Rosa Regàs… Xoquen amb aquesta part catòlica seva.
Parlant de catolicisme, Jordi Pujol en un dels seus últims llibres, El caminant davant el congost, reivindica el carlisme. Potser com un senyal d’identitat catalanista?
Soc més de fer-me preguntes que de donar respostes, i respondre a això no és fàcil. Alguns analistes relacionen una part de l’independentisme més encès amb el carlisme. S’ha comentat la influència de Cioran en Pujol, sobre la moral… Una visió del catolicisme que no sembla connectar gaire amb el carlisme.
En algun moment Pujol va arribar a advocar fins i tot per un socialisme autogestionari?
Relacionat amb Europa, perquè és un gran europeista. Parla idiomes, llegeix la premsa estrangera. Tot el que té ho passa pel túrmix. Aquest és el personatge polièdric. Així, hi ha qui el titlla de ser part d’una trama corrupta fins a qui el veu com a creador d’un moviment que ho agrupa tot. Pot ser socialdemòcrata i conservador, agafa de tot i en fa una síntesi, cosa que també és conseqüència de la seva formació. Això ho reconeixen persones que no són precisament simpatitzants seves. També té molta voluntat política, i m’imagino que és un obsès del poder. Sap acoblar el que passa a la realitat catalana.
A diferència del PSOE, el PNB i fins i tot ERC, que tenen les seves arrels en la República i fins i tot més enllà, Convergència és una creació ex novo. Es tracta d’una força política construïda per Pujol a imatge i semblança seva?
Alguns consideren que Convergència és l’hereva de la Lliga. Però, en qualsevol cas, en aquell moment s’estaven creant partits, i Pujol en vol crear un per canviar Catalunya. Està amb el tema de la identitat, de la llengua… Té al cap un projecte polític, i creu que aquesta és la millor manera d’aconseguir-lo. Jo ho relaciono una mica amb la cosa de la imatge, una cosa que ell sap utilitzar molt bé. I construeix, sí, un partit a imatge i semblança seva. És tan potent en tots els sentits, per bé i per mal, que no pot estar en un altre partit que no sigui ell. Es va col·locar com el centre d’un moviment, i els altres li van atorgar aquest paper. Per això assoleix aquesta figura de mite i de tòtem. Té una voluntat de poder enorme, que l’arrossega. El pujolisme és nou i, a més, ampli. Va saber aprofitar el moment.
Un dels teus entrevistats, des d’una perspectiva potser més personal, em va definir Jordi Pujol com l’“amo”, en el sentit de disposar de tot el que l’envolta, padre padrone, fent referència a la pel·lícula dels germans Taviani. El veus també una mica així?
Sí, crec que sí. L’hi han atorgat, sempre. I ell s’ha col·locat en la figura de gran pare. Això que en català se’n diu el “pal de paller”. Sense aquesta figura, ni el mateix llibre no tindria l’atractiu que persegueix. Ell ve d’una família amb recursos econòmics, cosa que explica també, d’alguna manera, la seva idea de crear un banc. Jordi Basté, que és un gran lector, diu que Pujol es va muntar una autoficció. No ve d’una família pobra, no és un obrer. És un home de poder. Amb això, les seves generacions posteriors són on són. És un treballador, això sí.
I les relacions de Pujol amb l’Església, com han estat?
La dimensió religiosa de Pujol em sembla una de les seves facetes més interessants. Perquè al personatge l’anima la seva religiositat. És el que l’acosta al mite, a l’èpica. Aquest aire religiós sembla interessar-li, sobretot, en el sentit de la interpretació de la seva pròpia vida, d’alguna cosa que el manté dret. És el que li dona ànima al personatge. La relació amb l’Església institucional m’imagino que va ser bona. Quan va anunciar els problemes amb l’herència, va anar a veure el seu confessor, mossèn Ballarín.
