La seguretat d’Europa està en entredit després de l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units (EUA). Trump exigeix ara que Europa pagui la factura d’un acord pres l’any 1949, fa 76 anys. Llavors, sortint de la II Guerra Mundial, Estats Units, amb la creació de l’OTAN, es va fer càrrec de la defensa i la seguretat a Europa. En front, hi havia la Unió Soviètica, que va crear, per la seva part, el Pacte de Varsòvia. En ple segle XXI, Trump aposta per reforçar Àsia-Pacífic i aprimar defensivament Europa.
Amb la creació dels fonaments de l’Europa política, el 1952 es va aprovar la Comunitat Europea de Defensa. Només 5 dels països fundadors (Alemanya, Holanda, Bèlgica, Itàlia i Luxemburg) van ratificar tenir un exèrcit europeu. França es va desmarcar i va frustrar-ho.
En aquell moment, Europa quedava a mans dels Estats Units. D’aquesta manera, Washington pagava dos terços de la factura i, a canvi, Europa li comprava el material. “Ara, Trump posa potes enlaire aquell acord”, explica Rafael Martínez, catedràtic de Ciència Política i expert en seguretat i defensa.
Tal i com explica Martínez, Trump té dos objectius clars. En política interior, tancar el mercat exterior imposant aranzels. En quant a la política exterior, Trump pretén desviar tota la força des d’Europa al Mar de la Xina. “No crec que desmantelli totalment l’OTAN, però sí podria deixar-la sota mínims les diferents instal·lacions”. afirma aquest expert.
A canvi, haurà de ser la Unió Europea, amb el suport extern de la Gran Bretanya, la que es faci càrrec d’assumir el cost de la defensa del continent. Rússia és l’adversari a vigilar per part d’Europa. Aquí rau l’exigència d’incrementar la despesa militar.
En la cimera de l’OTAN de 2022 a Madrid, Espanya es va comprometre a arribar al 2% del Producte Interior Brut (PIB) a la Defensa. Segons les dades governamentals espanyoles, en aquests moments és del 1,28%, per la qual cosa el pressupost del Ministeri de Defensa s’hauria d’incrementar en un 23%, uns 14.000 milions d’euros.
Malgrat això, el Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs, estima que a hores d’ara és de l’1,9% del PIB, doncs aquesta institució hi afegeix els crèdits de R+D al Ministeri d’Indústria i les missions a l’exterior, per la qual cosa estaria molt a prop de complir amb l’objectiu.
Un altre percentage sobre la despesa militar a Espanya la dona el SIPRI (Stockolm International Peace Research Institute). Segons aquest prestigiós centre d’estudis, Espanya es troba en l’1,5% del PIB. Segons el SIPRI, el 3,2% del pressupost del Ministeri de Defensa està destinat a pagar els salaris del personal del propi ministeri.
Martínez explica que la Unió Europea ha de decidir quin tipus d’exèrcit europeu vol: “Pot ser un de nou totalment, una segona opció seria una fusió dels exèrcits existents i una tercera seria un exèrcit europeu molt gran i que cada país conservés el seu propi pero més prim”.
Pel que fa la competitvitat de la indústria militar espanyola, el professor Martínez assegura que és “puntera, doncs genera el 10% del PIB espanyol, però es troba còmode en un segon nivell en els projectes conjunts euroeus, deixant que siguin francesos, italians o alemanys els que liderin els projectes”.
La gran mancança en l’armament europeu és en satèl·lits i drons. “Estats Units ho té, mentre que Europa no i el futur en defensa és tenir el satèl·lit que marqui l’objectiu i els drons que descarreguin el foc”, diu Martínez que afegeix que un dron militar té un cost d’uns 100.000 euros i amb quatre aparells es podria destruir una ciutat d’uns 500.000 habitants.
El professor Martínez té clar que “part de l’Estat del benestar europeu s’haurà de dedicar a la defensa per a garantir aquest Estat del benestar”.
