Si existeix una crisi injustificada i inusual en el complex món interior del Barça de Joan Laporta, aquesta és sens dubte la del filial, el Barça Atlètic, que va camí de perdre la categoria i baixar a Segona RFEF, dos graons per sota de la Segona Divisió (Hypermotion) en la qual, suposadament, hauria de romandre i consolidar-se, segons l’escala de valors i criteri generalitzat dels directius i l’staff tècnic del club. Aquesta és una aspiració que han anat compartint, per cert, les últimes juntes sense excepcions, probablement en un dels pocs punts de coincidència en la gestió.
L’obsessió per arribar i estabilitzar-se a la Segona Divisió (Hypermotion) és un somni absurdament irrealitzable i perseguit des de fa dècades sobre el plantejament, no menys intel·ligent, que en aquesta categoria s’obtenen interessants ingressos pels drets de TV en una proporció que fa temps que atreu la set de diners de les ments tancades i maldestres de les successives directives.
La realitat és que des de fa més de 40 anys el Barça va cometent el mateix i reiterat error de mesurar la rendibilitat i el grau de satisfacció del filial sobre la base dels resultats i la classificació, amb l’agreujant i la inacceptable reacció de continuar fitxant només per al filial pèssims jugadors, mediocres, fora de l’estàndard altíssim de formació de la Masia i en una proporció tan exagerada com inútil a l’hora de la veritat en aquesta obsessió per ascendir.
Des del punt de vista purament econòmic, els càlculs són senzills i demolidors: cada jugador del planter que arriba al primer equip suposa un estalvi en fitxa i amortització d’aproximadament 25 o 30 milions mínim, que és bastant més del que costa el futbol basi inclòs el filial. En un equip com l’actual, on els noms d’Iñaki Peña, Cubarsí, Lamine Yamal, Gavi, Balde, Marc Bernal, Fermín, Marc Casadó, Hèctor Fort o Gerard Martin són, de fet, la base de l’equip i que tant Araujo com Pedri van ser fitxats en el seu moment per integrar-se en el filial, costa entendre que es continuïn analitzant les seves mètriques en clau de crisi com ara, inclòs el relleu de l’entrenador, Albert Sánchez, que acaba de ser substituït per Sergi Milà en un intent desesperat per salvar la temporada.
Si a més s’aporta la dada dels beneficis obtinguts, només en els últims mesos, dels traspassos de Marc Guiu, Mika Faye o Nico González, per no parlar de tants futbolistes de la casa amb els quals el club ha fet caixa (gairebé 50 milions de guany net), la conclusió és que, des del punt de vista financer, aquest mercat de descarts del primer equip produeix beneficis més elevats que aquesta falsa quimera de jugar en Segona Divisió (Hypermotion), on les despeses també s’incrementarien per raons de logística i d’inversió en futbolistes per intentar formar un equip competitiu.
Laporta ja va viure en el seu primer mandat l’experiència d’un descens del filial a Tercera Divisió, l’esglaó més baix de la seva història moderna, circumstància que li va obrir la porta a un entrenador completament inexpert com Pep Guardiola, que en un any el va retornar a la Segona B i en dos va aconseguir el primer triplet de la història del Barça.
Procedents d’aquell equip nodrissa, Busquets i Pedro van acabar en el primer equip, el mateix que abans que ells havien passat pel filial Víctor Valdés, Puyol, Iniesta, Xavi i Messi, futbolistes inigualables, integrants del millor equip de tots els temps, tots ells a cost zero al primer equip professional.
Queda descartat, així doncs, que la raó d’aquest histerisme que envolta la classificació del filial guardi relació amb el cost, el pressupost o la liquidació de cada exercici des del punt de vista exclusivament monetari. La seva rendibilitat i rendiment estan fora de dubte des de fa massa temps per suposar que l’error de valorar-lo en funció del marcador i de la classificació sigui un pecat ingenu i perdonable.
Tot el contrari, el tràfec de jugadors en el filial abans i després de cada temporada respon als interessos foscos d’un mercadeig que oculta, en proporcions que res tenen a veure amb les milionàries comissions del primer equip, però que són interessants a un altre nivell, operacions extraordinàriament sospitoses, innecessàries i que serveixen per pagar altres favors i comptes pendents amb intermediaris.
Quin sentit té que Marc Casadó, Collado o el mateix Cubarsí hagin hagut de compartir vestidor amb fitxatges silenciosos i sense sentit de futbolistes que no provenen de la pedrera i que, de sobte, apareixen com a bolets, juguen uns mesos i després es volatilitzen sense deixar cap empremta futbolística, només petites comissions que, per acumulació, acaben sent sucoses?
La resposta és òbvia, les crisis del filial, que no generen cap alarma ni malestar social, s’han convertit en l’excusa perfecta per a amagar un estrany trànsit de jugadors sense futur i factures que, perquè són xifres petites, passen pels despatxos a tota velocitat sense que ningú faci preguntes.
Poc després d’arribar a la presidència el 2021, Laporta va tancar el fitxatge d’Emre Demir, una promesa turca, per 2 milions, amb l’excusa de foguejar-lo al filial, on amb prou feines va jugar uns minuts. Serveixi el seu cas d’exemple il·lustratiu del tipus de negocis que es teixeixen a l’ombra d’aquesta estranya ansietat per aconseguir l’ascens del filial, sigui en la categoria que sigui.
Importa que el Barça Atlètic baixi a Segona RFEF si el primer equip guanya la Lliga, la Copa o la Champions, o simplement disputa les tres competicions fins al final amb la meitat dels jugadors que per edat haurien d’estar jugant al Johan Cruyff?
Encara que no hauria de ser així, sempre hi ha entre la directiva, sobretot al voltant de la presidència, qui veu en aquesta altra realitat una oportunitat de negoci.
