Cinc anys després que la premsa especialitzada i també la resta de les forces mediàtiques, juntament amb l’efecte devastador de les xarxes laportistes, ataquessin per terra, mar i aire la presidència de Josep Maria Bartomeu basant-se en el fet que, presumptament, l’aleshores president del Barça havia ordenat posar en circulació una sèrie de tuits maliciosos contra determinats personatges de l’entorn blaugrana, la veritat és que la recerca liderada pels Mossos d’Esquadra encara no ha pogut aportar una sola prova de la seva culpabilitat.
Tampoc la Fiscalia de Barcelona, a la qual Joan Laporta va enviar un dossier també presumiblement demolidor i sagnant sobre pràctiques delictives, punibles i querellables protagonitzades per la junta anterior -en principi, detectades i demostrades pel resultat de dues auditories, una due diligence i un forensic especialment practicat davant l’allau d’irregularitats trobades-, no ha practicat una sola diligència ni obert cap procés penal en contra de Bartomeu. En aquest marcador, més enllà de l’aparença mediàtica, Laporta continua a zero.
Totes dues iniciatives, la del remogut i pesat Barçagate i posteriorment les recurrents al·lusions i criminalització del passat des de la recuperada presidència a partir del 2021, s’han revelat, amb el temps, els eixos claus i reeixits d’una estratègia de manual que Laporta ha emprat hàbilment i amb la inestimable col·laboració de la premsa en la imposició i consolidació d’un relat i d’un escenari no sols favorable als seus interessos electorals. Laporta ha aconseguit, a més, un estatus d’inviolabilitat, immunitat i impunitat sense precedents en la història del FC Barcelona gràcies als seus exorcismes contra el passat i contra Bartomeu i Sandro Rosell, dos personatges apocalíptics segons aquest neobarcelonisme, als quals se’ls relaciona directament amb la demonització i l’estat de ruïna del Barça quan a Laporta se li encenen totes les alarmes i els indicadors econòmics de la seva penosa gestió.
Aquesta condició d’intocable de Laporta, amb prou feines discutida i afeblida ocasionalment amb motiu del fracàs de l’equip de Xavi la temporada anterior i de la crisi prenadalenca de l’equip de Hansi Flick, coincident amb la polèmica inscripció de Dani Olmo, s’ha vist reforçada aquestes últimes setmanes. Aquest ha estat l’efecte de l’estat d’eufòria, il·lusió i ambició provocat per l’explosió de la segona generació d’or de la Masia, d’un lot de jugadors amb un sorprenent talent que, contra el pronòstic i l’aposta del mateix president, que s’havia passat l’estiu buscant cracs tipus Nico Williams i Leao per contrarestar l’efecte Mbappé, lidera tots els rànquings d’expectatives aquesta temporada.
També sobre aquesta nova generació formada sota la identitat d’un futbol únic, íntegrament heretada del passat, el mateix que el femení, que domina el futbol mundial els últims anys, Laporta pretén apropiar-se el mèrit. A la força, condicionat pel fet que la seva nefasta gestió econòmica i financera, el Barça està passant per la vergonya institucional de no haver pogut inscriure com cal i sense paranys a l’únic fitxatge de la temporada -també de la Masia-, Dani Olmo, i el nou entrenador alemany no n’ha tingut una altra alternativa que deixar en mans dels jugadors de casa el fet de renéixer del Barça en la primera línia del futbol nacional i internacional.
El resultadisme ja és, per dret propi i per pura necessitat, la nova ciència del laportisme i l’única tàctica d’un president que viu descaradament amagat darrere de Lamine Yamal, Pedri, Cubarsí i la resta per a no donar la cara ni sortir a explicar aquest altre lleig i absurd negoci, com el d’Orient Mitjà amb els seients VIP, susceptible d’acabar, igual que la venda de Barça Studios, sent una enganyifa de terribles conseqüències.
Per no parlar de com s’oculta la veritable comptabilitat de la monstruositat del fitxatge de Vítor Roque -un insult a la Masia-, les comissions inexplicables del contracte de Nike, les falsedats sobre Limak, les adjudicacions a dit, l’esclavisme laboral o la data de retorn a l’estadi, el brut compte des del qual es van afrontar amb diners de tercers i proveïdors les despeses del primer aval, els pagaments surrealistes de la comissió del fitxatge de Lewandowski, els atropellaments socials i estatutaris, a més de l’extermini de les penyes i de la graderia d’animació i ara, l’escàndol que ve, el destapi del pagament amb diners dels socis del Barça de deutes a inversors de la trama del Reus. La trama que s’apunta hauria consistit a instrumentalitzar contractes de servei, simulats, a favor dels damnificats amb els quals Laporta ha intentat frenar la cataracta de denúncies per estafa, algunes de les quals continuen avançant als jutjats.
El cas, de confirmar-se com ja s’albira en els avanços del documental LaportaGate. El cas Reus 2, que s’estrena d’aquí a una setmana amb tots els detalls, seria d’un escàndol realment vergonyós d’abús de poder i de malversació dels recursos del club blaugrana.
Malauradament, no s’ha produït des de la directiva un desmentiment immediat contra les primeres informacions que situen a Laporta en el centre del pastís com a responsable d’haver ordenat la contractació a càrrec del FC Barcelona de damnificats per les frustrades inversions en el projecte de Reus per compensar-los de les seves pèrdues.
Per desgràcia per al FC Barcelona, ja s’ha encarregat l’eficient i majoritària premsa laportista de diluir l’impacte d’aquestes informacions, ignorant-les de moment i pot ser que mirant cap a un altre costat quan es projecti el documental el dia 19 i es coneguin detalls esborronadors sobre més atrocitats presidencials que ho continuaran sent, guanyi o perdi el primer equip.
