El pròxim dia 19 d’aquest mes de març s’estrenarà al cinema Texas de Barcelona una pel·lícula que, qualsevol crític amb un cert sentit de l’humor i de l’oportunisme, podria incloure en el gènere del cinema de ‘gàngsters’ a la llum dels primers indicis d’un guió original que, per primera vegada, se centra en els casos oberts de Joan Laporta davant la justícia per dues querelles per estafa agreujada que es vinculen directament al seu passat a Reus i que el relacionen amb una trama de captació d’inversors a canvi de la promesa d’uns interessos del 6% anual i de la devolució íntegra del capital que, en la majoria dels casos destapats, mai es van complir.
La pel·lícula tracta de com, al final de la trama, tot s’acaba complicant tant per a Laporta que, davant la pressió dels afectats/enganyats, sobretot per l’amenaça i acumulació de possibles processos judicials, una part d’aquest deute contret particularment pel president l’està pagant el FC Barcelona mitjançant contractes simulats. Serveixi d’espòiler, però sobretot d’atractiu per a anar a l’estrena, que el director de l’extinta Barça TV, Toni Cruz, ex de la Trinca, va ser fitxat per a aquest càrrec per decisió personal de Laporta tot fa semblar que en qualitat de víctima d’aquesta presumpta estafa per la qual uns altres en la seva mateixa situació han decidit acudir al jutjat d’instrucció. Toni Cruz estaria cobrant en el Barça, com a alt executiu de l’àrea audiovisual, l’equivalent al capital aportat en el seu moment a la trama fosca del Reus origen d’un negoci que, com tots els que protagonitza Laporta, fora o dins del Barça, va sortir rematadament malament deixant enormes danys col·laterals a terceres persones i societats, algunes de les quals no poden ni reclamar perquè sembla que s’acceptaven inversions en diners circulants per vies al marge de comptes bancàriament controlats.
Un avanç ampli, detallat i interessat de la pel·lícula que porta per títol ‘Laporta-Gate. El cas Reus 2’, el signa l’exdirector de comunicació del Barça de Josep Maria Bartomeu, Albert Roura, en un article publicat en Via Empresa que resumeix com va començar tot: “Després de la seva sortida del Barça, una vegada acabada la primera etapa presidencial (2003-2010), Joan Laporta, Joan Oliver, Xavier Sala i Martín i Rafa Yuste, van fundar conjuntament el 2011 la societat mercantil Core Store, que opera sobre companyies com CSSB Limited. Amb aquesta empresa, CSSB, van comprar el 2013 el 57% de les accions del Club de Futbol Reus. El 42% restant s’ho va quedar Joan Oliver, a través de la seva companyia Gaupau. Així es convertia Joan Oliver en el màxim accionista del Reus amb el 99% de l’accionariat”.
Seria, en principi, un d’aquests negocis al marge del FC Barcelona, arrencat en el seu moment per aquesta banda dels quatre ‘ex’ que a través del Reus va adquirir la propietat d’un equip xinès de segona categoria en un moment en què el govern d’aquell país va fer passos de gegant en la promoció d’una lliga professional de primer nivell dotada de grans avantatges fiscals i financeres. Encara que Laporta afirma que ell no pintava res al Reus va ser a través de CSSB Limited on apareix el seu nom i la seva reputació com a president del Barça en documents i converses que garantien amb la seva gestió directa en aquest club xinès la rèplica del Barça de Messi, atribuint-se tot el mèrit del model de la Masia i de l’èxit de la pedrera a ell mateix i al seu equip. Els agreujats que se senten ‘estafats’ per Laporta l’assenyalen a ell com la persona que va avalar l’èxit de l’operació si es decidien a invertir com va fer el citat Toni Cruz, que avui dia, malgrat la liquidació de Barça TV poc després de la seva arribada, continua cobrant regularment com a director de Barça TV dos anys després de la seva desaparició.
La línia divisòria entre el projecte empresarial de Laporta després de deixar el Barça en 2010, amb personal del seu bufet i del seu entorn com Pere Lluís Mellado (avui responsable de l’àrea legal del Barça), Joan Sentelles (avui de facto, el braç comercial i home de confiança de Laporta per a les relacions amb Limak) i Bryan Bachner (avui cap de Barça Vision i de les oficines del Barça a Nova York i Hong Kong) era clara en l’inici del projecte malgrat aquesta publicitat enganyosa sobre l’autoria i creació i desenvolupament de la Masia.
Ha estat amb motiu del seu retorn a la presidència del Barça en 2021 quan tots dos universos s’han acabat confonent, per més que Laporta sempre s’hagi volgut desvincular de la desaparició del Reus i de la seva gestió, almenys en les declaracions públiques. Una altra cosa molt distinta és la pel·lícula sobre el ‘Laporta Gate. El cas Reus 2’, obra del periodista de Reus, Andreu Rauet, un valent al qual no han pogut ocultar-li la pestilent realitat de la trama que va conduir al Reus a la seva liquidació.
La veritat és que costa creure que Laporta només fos un personatge secundari d’aquell pastís, un simple accionista de Core Store per fer-li un favor al seu amic Joan Oliver. És un fet que, després de presidir el Barça, no va saber guanyar-se la vida ni com a diputat del Parlament, ni com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, molt menys com a advocat i pot ser que després d’haver fracassat en tots els daltabaixos immobiliaris que va intentar, volgués romandre clandestí en la no menys tràgica, maldestra i truculenta manera d’arruïnar a un altre club català com ja havia fet amb el Barça entre 2003 i 2010.
El Barça i els seus socis estan avisats.
