Professora de literatura a la Universitat de les Illes Balears. Treballa en qüestions relacionades amb el Carib hispànic i la seva diàspora, l’emigració i estudis postcolonials feministes. Col·labora en diferents publicacions, i entre els seus llibres hi ha Lecturas de la mujer moderna en la colonia hispana de Nueva York. Ara surt a les llibreries Feminismos antirracistas: relecturas para el siglo XXI (Icaria).
Què són els feminismes antiracistes, una cosa que per a alguns ens sona molt nova?
No és tan nova. Potser ho és la terminologia, a partir de la qual ens aproximem als feminismes que treballen temàtiques crítiques amb el colonialisme, amb les relacions de poder que se’n deriven. Relacions capitalistes i directament relacionades amb les formes d’opressió del racisme, de les persones racialitzades, sexodiverses… El que és nou, sobretot en castellà, és la manera d’aproximar-nos a una reflexió, un pensament crític, que existeix des de fa temps, però que tenia diferents noms. Per exemple, els feminismes afroamericans. El que és diferent és la manera de pensar-los, amb una orientació que qüestiona el racisme, el colonialisme… Hi ha categories, que de vegades no percebem, que naturalitzen i perpetuen diferències, com la nació, la identitat… De vegades pot resultar complex pensar fora d’aquestes categories. En el llibre que ara surt es qüestiona aquest pensament eurocèntric, colonial i s’intenten establir lectures alternatives i de resistència. A Espanya i en espanyol aquesta aproximació data de tan sols fa uns deu anys.
Així, entenem els feminismes, també el racisme, com una qüestió pròpia, endògena, d’Europa i els seus derivats, com si la resta del món i les persones no existissin?
Els que treballem en els feminismes antiracistes estem en un lloc bastant marginat. No només els que ho fem des d’Espanya i l’Amèrica Llatina, sinó també als Estats Units. Però l’important és que s’entengui que hi ha una trajectòria de pensament de feminismes antiracistes que comença a ser identificada. El llibre arrenca amb un text d’Oyèronkè Oyéwùmí, una pensadora nigeriana que ensenya als Estats Units i ha estat convidada a Barcelona. Des de fa dècades treballa en qüestions com la del gènere –abans ho van fer també altres, com María Lugones, Isabel Zaldúa, Kempadoo…–. En aquest sentit, el llibre és conseqüència d’un treball que han estat fent col·lectius, activistes de procedència molt diversa, la majoria de la perifèria.
El llibre també parla del passat colonialista, particularment desconegut, idealitzat, distorsionat, pel que fa a les dones. Això ens porta a un necessari exercici de relectura, d’autocrítica, de reparació, a les metròpolis, tal com s’està plantejant amb la museística, per exemple?
Absolutament. El que crida l’atenció és que a hores d’ara aquests temes no siguin de debat, d’ensenyament a les escoles i a la universitat. Una cosa que explica bastant bé com és la relació amb el passat colonial a la societat i a les institucions espanyoles. Si no hi ha debat, serà difícil afrontar els racismes en l’actualitat. Per començar, se l’ha de conèixer, estudiar-lo. El racisme és molt divers. Al llibre no hi figuren els feminismes islàmics, del Sud-est asiàtic… No es pot universalitzar. Aquests textos no ho abasten tot ni ho pretenen. Hi ha molts feminismes, que van començar en les lluites pels drets civils dels anys 80, als Estats Units, que han estat pioners. També hi ha una part d’això a l’Amèrica Llatina. Existeix un origen important en el qual mirar-nos, reflexionar i pensar en el present. En aquest sentit, el text del 1994 de la filòsofa jamaicana Sylvia Wynter (Inhumans implicats. Carta oberta als meus companys acadèmics) resulta clau. Està escrit arran de l’assassinat de Rodney King, un home negre de Los Angeles. Es pregunta què significa la deshumanització, qui és considerat ciutadà i qui no. Es contextualitza als Estats Units, però la seva lectura ens fa pensar què estem fent nosaltres.
En quin sentit el llibre és crític amb l’orientalisme, no aliè, sinó tot el contrari, a l’exotització i les seves conseqüències?
És important saber que aquest Orient és una projecció des d’Europa, que ens serveix com a metàfora per pensar en els altres projectes d’exotització que es produeixen. No cal circumscriure’l a una geografia. Des del pensament europeu, des del concepte eurocèntric i colonial, s’han exotitzat i convertit en alteritat altres realitats, en benefici de les hegemonies i els subjectes eurocèntrics. Això es percep molt bé en el cas del Carib, que es tracta en uns dels textos del llibre. Explica com aquest orientalisme funciona en l’exotització d’altres geografies, a través del cos. En les dones i els homes. Així, podríem dir que es produeixen molts “Orients”. No és una cosa circumscrita a un moment, a uns territoris, sinó que és un concepte, un àmbit, que es concreta en fets, realitats, particulars. Un espai que deshumanitza. Acostumo a preguntar als meus alumnes què els ve al cap quan pensen en el Carib. La primera idea que apareix és una platja solitària, un lloc idealitzat, que impedeix, obstaculitza, no deixa lloc per imaginar-se la realitat de les persones. La idealització, és clar, condueix als estereotips. Això és important quan parlem d’Àfrica, del Carib, de l’Amèrica Llatina… La idea de com fer front a aquestes realitats travessa tots els textos del llibre, que també s’interroga sobre què és Occident, que no és més que una ficció, a través de la qual circulen hegemonies i relacions de poder.
On i com s’expressa avui tot això? Quines formes adquireix?
El colonialisme no ha desaparegut: ha mutat en altres expressions de poder, en altres formes de control. És inherent al capitalisme. Un dels ensenyaments que es desprenen d’aquests textos és precisament aquest. Achille Mbembe, un filòsof camerunès, que crec que no fa gaire ha estat a Catalunya, així ho explica i argumenta. Les relacions de poder, les formes de racisme i de deshumanització del colonialisme es transformen amb el temps, però segueixen aquí. El postcolonialisme és una aproximació per pensar què passa en les societats que van ser antigues colònies, o en subjectes que tenen un origen colonial i se situen en territoris metropolitans, com és, sobretot, el cas dels emigrants. Ens porta a plantejar-nos com s’han reproduït les dinàmiques de poder, com es reconstrueixen els discursos nacionals. La idea de l’alteritat. És un camp molt vast, complex, amb múltiples ramificacions, a més de l’interès feminista. Hi figura, per exemple, el feminisme postcolonial, que es produeix des de l’Amèrica Llatina i que, sobretot, indaga sobre les eines de què ens podem dotar per enfrontar-nos a aquestes estructures colonials. Fent referència, reprenent, és clar, les cultures anteriors a la colonització. En les dones, fins i tot el reconeixement dels valors del cos. En aquest camp, amplíssim, es poden trobar formes alternatives de pensament.
En el fons, tal com es planteja en el teu llibre, tota aquesta tasca, tota la reflexió i el pensament, tracten de problematitzar les lògiques eurocèntriques del saber?
El saber passa per epistemologies d’arrel europea, que no tenen en compte, ignoren, altres formes de veure, d’entendre les coses. S’ha exterminat el que no encaixava en el cànon europeu dominant. Però queden algunes resistències, per on altres maneres de pensar s’obren pas. En aquesta idea de generar pensaments alternatius, l’últim text del llibre, de Ytasha L. Womack, que es titula “La divinitat femenina en l’espai”, reflexiona entorn de l’afroturisme. Qüestions noves, en fi, i diferents maneres d’abordar-les. Àmbits que no estan en els museus, que no tenen a veure amb l’antropologia, per exemple, sinó que són altres formes de creació. Superant les formes en què s’han parcel·lat els sabers, l’art…, les quals cal repensar. De fet, a França, Portugal… i Espanya és clar, ja s’està fent. S’escriu sobre això, hi ha documentals, pel·lícules, investigadors i investigadores que es dediquen a rellegir, reinterpretar. Les visions que tenim del passat colonial i de les seves formes actuals. No hi ha res més orientalista que el modernisme, a Espanya i a l’Amèrica Llatina. La niña Chole, de Valle-Inclán, i narracions similars són un exemple d’orientalisme. Però a l’hora d’analitzar-les s’esquiva aquesta perspectiva. Respecte a això, m’agradaria insistir que els textos del llibre han estat traduïts, i ha estat gràcies a elles, a les traductores, i també a Marta Segarra i Katarzyna Paszkiewicz (que dirigeixen la col·lecció “Mujeres y culturas. Ensayos sobre género y sexualidad”) que aquest llibre ha pogut ser publicat.