Diumenge, Karla Sofía Gascón va passar de puntetes per la catifa vermella dels premis Oscar; de fet, ni tan sols va trepitjar-la. En altres paraules, va entrar sigil·losament per la porta del darrere del teatre Dolby de Los Angeles. Les seves desafortunades i repugnants piulades racistes, islamòfobes, catalanòfobes, i contràries per a més inri a la diversitat, no semblen haver caducat amb el pas dels anys; lluny d’això, allò ha expulsat l’actriu trans del glamur de Hollywood, a pesar de ser una les nominades a la millor actriu, i ensems una de les favorites fins a l’escàndol dels seus, insisteixo, fastigosos missatges, publicats fa una dècada, quan X encara es deia Twitter i el món semblava un espai més endreçat i habitable.
D’ella només se’n va recordar el presentador de la gala, el còmic Conan O’Brien, i per fer burla; “si has de piular sobre els Oscars, recorda, el meu nom és Jimmy Kimmel“, va dir fent broma O’Brien, referint-se a l’anterior presentador, i poc més. L’Oscar que es disputaven ella i la cèlebre Demi Moor, se’l va en dur inesperadament Mikey Madison; ni per tu ni per mi. I Sofía Gascón van marxar cap casa per on havia vingut, muntada en una carabassa que durant uns breus instants havia estat carrossa. Pel camí, l’espanyola, que ostenta com a premi de consolació el títol de ser la primera actriu trans nominada a un Oscar, ha perdut, de manera més o menys justa, bous i esquelles.
Sofía Gascón reobre de manera involuntària un etern dilema: Hem de separar l’autor de la seva obra? Això passa amb freqüència quan el material és objectivament bo, però la vida del creador és un complet desastre, com podria ser el cas. Ningú ha qüestionat la feina feta per l’actriu a la pel·lícula Emilia Pérez, ans al contrari; però uns reprovables comentaris han empal·lidit aquella bona feina i el que encara és més greu, o injust, la dels seus companys. La raó és que el film estava nominat a tretze estatuetes, de les que només n’ha guanyat dues; sense ambages, un desastre.
La sociòloga francesa Gisèle Sapiro reflexiona sobre l’antic dilema en el més que recomanable llibre Es pot separar l’obra de l’autor? En ell aborda la citada disjuntiva i se submergeix en l’espinós assumpte de les relacions entre la moral d’un autor i la seva obra. Entre els qui defensen l’obra com un ésser independent a l’autor hi ha el teòric literari i filòsof francès Roland Barthes, que anomena aquesta proposta teòrica com “La mort de l’autor”. També en aquest extrem del dilema trobem al filòsof Paul Ricoeur. Per ell, al contrari del que sempre s’ha defensat, la lectura d’un llibre no és un diàleg íntim entre l’autor i el lector, sinó que en realitat és un diàleg entre l’obra i la persona que la té a les mans. L’autor, com també defensa Barthes, s’ha de considerar com a mort i el llibre com a pòstum.
Comparteixo les idees abans esmentades; això no obstant, cal reconèixer que no és fàcil matar l’autor per salvar l’obra. Un exemple similar a tot plegat el trobem en l’escriptora J.K. Rowling, creadora de la reeixida saga Harry Potter. Ella ha estat apartada bruscament de l’escena pública després d’haver clarificat sense embuts la seva postura respecte a les persones transsexuals, per la qual cosa la comunitat LGBT la va catalogar com a transfòbica i retrograda. Bona part dels fans pertanyents a aquesta comunitat van exigir que s’eliminés el nom de l’escriptora a les portades dels llibres. Resumit: matar l’autora per salvar l’obra.
Emilia Pérez, personatge que ben interpreta Sofía Gascón, esdevé doncs la víctima fortuïta de l’actriu, quan potser hagués estat millor una resolució a la inversa…