Al Consell Superior d’Esports (CSD), d’acord amb les seves pròpies normatives i atribucions, ja només li queda un mes, fins al 7 d’abril pròxim, per resoldre de manera definitiva si la inscripció de dos futbolistes del Barça, Dani Olmo i Pau Víctor, i la seva corresponent llicència federativa continuen vigents i poden acabar la temporada vestits de blaugrana. La màxima autoritat política en l’àmbit de l’esport espanyol, el CSD, haurà consumit avui dos terços del termini del qual disposa per a adoptar, en el sentit que sigui, una de les decisions més polèmiques i controvertides, bàsicament perquè ni és òrgan judicial ni tampoc un estament que hagi d’aplicar el rigor del dret administratiu.
La compulsiva determinació adoptada el dia 7 de gener passat d’atorgar-li a Joan Laporta una mesura cautelaríssima -és a dir, unilateral i urgent en el sentit de revocar la negativa de LaLiga i de la RFEF a tramitar les llicències de tots dos futbolistes sense atendre, escoltar o, si més, no esperar a les seves al·legacions-, va respondre, com cada vegada és més clar, a una ordre superior, política, des de la Moncloa en un altre dels serveis, o servituds, de Pedro Sánchez a Junts, el partit de Carles Puigdemont. Això s’emmarca en aquest altre delirant escenari en el qual el govern de majoria socialista de la Generalitat de Catalunya assisteix paralitzat, indiferent i ignorat al canal de negociació directa que la Moncloa manté obert amb Waterloo sobre assumptes de tanta transcendència com el traspàs de Rodalies o les competències en matèria d’immigració. És a dir, amb un partit minoritari en el Parlament.
Es dona la paradoxa que el CSD, per satisfer els desitjos de Laporta, amic de Puigdemont, va recórrer en els seus arguments fins i tot a la causa de força major de la selecció, en el sentit que Dani Olmo no podria defensar la samarreta d’Espanya si no l’hagués autoritzat a jugar al Barça des del gener a l’abril, motiu pel qual cal suposar que, per evitar un major soroll mediàtic i conflictes col·laterals, la decisió definitiva no serà feta pública fins que l’equip nacional hagi disputat aquest mes de març, entre els dies 20 i 23, els quarts de final de la Nations League, enfront dels Països Baixos, defensant el títol com a guanyador de l’última edició.
Sobre el fons de la pretensió blaugrana, els experts van considerar en el seu moment que les motivacions del CSD, admetent la discussió sobre l’autoritat de LaLiga i de la RFEF per atorgar llicències com a causa de la nul·litat de la denegació resolta el 31 de desembre passat per tots dos estaments de les inscripcions de tots dos futbolistes, era més que suficient argument per aventurar que la resolució final no s’apartaria massa d’aquest l’aplicació d’aquest criteri.
Amb el pas del temps, no obstant això, el CSD ha pogut llegir i intentar comprendre, a la vista de les al·legacions de LaLiga i de la RFEF, que no és tan senzill discutir-los aquestes atribucions per a emetre llicències, sobretot a l’empara d’un conveni sòlid i recentment signat entre tots dos per regular i processar de manera específica les llicències dels clubs professionals de la Lliga sobre el principi inalterable que la Federació només tramitaria aquelles llicències que LaLiga, en l’exercici del poder i de les atribucions que li exigeixen la llei i el Govern d’Espanya estrictament, hagi validat prèviament en aplicació del control econòmic i del marge salarial de cada club. És a dir, les llicències d’aquells jugadors als quals el club en qüestió pugui garantir el pagament.
En el cas d’Olmo, en el límit del 31 de desembre del 2024, LaLiga va estimar que el FC Barcelona no havia acreditat el joc net financer suficient per a la seva inscripció més enllà del termini provisional que li va ser concedit per la baixa de llarga durada d’un altre jugador a l’agost, a l’inici de la temporada.
La qüestió clau radica a saber si el CSD pot, a la vista dels fets, posar en dubte i desestabilitzar l’organització de la competició desautoritzant el rigor del control financer que exerceix LaLiga i reclama a tots els clubs, i també desmuntar la complexa pau i l’enteniment que finalment havia aconseguit amb l’RFEF.
El CSD li va comprar a Laporta l’argument que, a dia 3 de gener, el Barça havia esmenat la causa d’incompliment econòmic davant LaLiga per no haver-li ofert a temps les garanties de solvència de l’operació de venda dels seients VIP, finalment satisfetes amb l’ingrés del 40% (28 milions) de l’operació procedent d’una empresa que, per raons de confidencialitat, Laporta es negava a identificar.
Ara se sap, perquè davant LaLiga Laporta va haver d’oferir tota la informació d’aquest segon pagador, que el president del Barça va utilitzar el mateix truc fantasma en la venda de Barça Studios, el de recórrer a proveïdors o licitadors en altres àmbits com és el cas de New Era Visionary Group, presumpte líder mundial en telecomunicacions, per sortir de la dificultat del moment. New Era Visionary Group ja ha admès que si va gastar de sobte 28 milions en més de 300 seients VIP va ser per a fer-li un favor puntual al club, el mateix argument amb el qual Jaume Roures (Mediapro-Orpheus Media) va justificar en el seu moment la compra del 24,5% de Barça Studios i que, més enllà dels 10 milions urgentment aportats perquè el Barça pogués inscriure a Lewandowski, Koundé i Raphinha, entre altres, no sols no havia subscrit cap compromís de pagament per la resta, fins a 100 milions, sinó que Laporta havia de trobar un recomprador de les seves accions i de la resta al més aviat possible.
Avui dia, tres anys més tard, Laporta no ha pogut cobrir encara 145 milions d’aquesta venda tancada en 2022. Ja li crema, per tant, aquest préstec de New Era Visionary Group i més encara els 42 milions restants que ha d’ingressar en un any quan amb prou feines pugui començar a gestionar els seients VIP presumptament llicenciats per als següents 30 anys.
El CSD ha d’assumir que amb la ratificació de la seva cautelar en favor dels interessos de Laporta, si es donés aquesta resolució, estaria validant una inscripció que, quan LaLiga ha pogut investigar l’origen de la transferència, ha considerat inacceptable, vinculada directament a proveïdors d’altres negocis, sospitosa de ser el muntatge d’un autofinançament desesperat per part de Laporta i probablement afectada en una pròxima revisió de LaLiga per aquesta irregularitat, que tornaria a reduir el marge salarial blaugrana si la desmunta i desautoritza com és la seva intenció i així li ho ha avançat al CSD en les seves al·legacions.
Per contra, si es tira enrere d’aquesta primera decisió del 7 de gener passat, compulsiva i sense atendre les al·legacions de LaLiga i de la RFEF, produirà un impacte dolorós en el Barça directament proporcional al que infringiria a la resta dels clubs si la màxima autoritat dona per bona una operació que vulnera el control econòmic de LaLiga en contra de la seva principal raó de ser i del pilar bàsic de l’equilibri en la Lliga que tant ha costat implantar.
No està en joc només que Dani Olmo pugui jugar els últims partits del campionat. La mateixa estabilitat de la patronal, que no pot tolerar que per dues vegades el Barça de Laporta l’enganyi amb trucs barats, podria esquerdar-se i arrossegar els clubs a endeutar-se i fitxar a base de palanques prohibides, enginyeria financera i males arts, tot el que LaLiga ha combatut des de fa anys no només a Espanya. També ha denunciat al PSG i al Manchester City per paranys amb ingressos procedents de la mateixa propietat camuflats com a patrocinis.
L’esport espanyol, per culpa de Laporta i dels seus jocs i malabars per no tenir els comptes clars i joc net consolidat, s’ha ficat en un altre bon embolic.
