Aquest 8 de març, com cada any, una gran quantitat de dones tornarem a sortir al carrer per acabar amb el nostre paper subaltern a la societat, per protestar contra totes les desigualtats i violències que encara patim i per seguir lluitant per una societat més justa, sense guerres, sense marginacions ni explotacions.
Com a dona feminista i d’esquerres confesso que estic molt preocupada, doncs tinc la sensació que en els últims anys estem retrocedint enlloc d’avançar.
Les agressions i violències cap a les dones no s’acaben d’eradicar (47 assassinats per violència de gènere i 36 menors orfes per l’assassinat de les seves mares). Els més joves s’estan apuntant a les tesis de l’extrema dreta (un 54 % dels homes d’entre 16 i 24 considera que el moviment feminista ha anat massa lluny . Un informe del servei Barnahus (Diari ARA, 6 de febrer de 2025) denuncia que a Catalunya vuit menors són atesos cada dia per agressions sexuals. Les xarxes socials van plenes de missatges masclistes, augmenten la tirania de la bellesa femenina i faciliten l’assetjament en l’àmbit digital. D’altra banda, les dones continuen treballant en els sectors més precaris i mal remunerats, dedicant més temps a les cures i tenint els índex més alts de pobresa.
Enmig d’aquest panorama tant preocupant el moviment feminista cada cop està més dividit, i cada cop s’ha desviat més del seu enfrontament amb el patriarcat i el capitalisme i se centra més en qüestions culturals i identitàries”. Com diu Adriana Cavarero, filòsofa: “L’enemic de les feministes era el patriarcat. Ara, per una part, és la heterosexualitat (El País. 24 NOV 2024 )” I és que la Llei Trans, aprovada el 2023 ha sigut un dels detonant que més han dividit el moviment feminista i una part de l’esquerra.
El problema és que amb la intenció d’assegurar els drets de les persones Trans, qüestió en la que estem totalment d’acord, s’han acabat imposant les idees transgeneristes i la teoria Queer, que defineixen el sexe, no com una realitat biològica, sinó com un sentiment o identitat. La llei regula “ l’autodeterminació de gènere” que permet la modificació del sexe legal en el registre civil sense necessitat de presentar cap informe mèdic. Això és molt controvertit, sobretot pel que fa als menors: als 16 anys poden realitzar el procés sense condicions, entre 14 i 16 anys cal el consentiment dels representants legals, i entre 12 i 14 anys és necessari un aval judicial. També permet que a menors se’ls subministri hormones sexuals (algunes Comunitats Autònomes ja ho permeten a partir dels 9 anys), amb efectes secundaris que poden ser greus i permanents.
En un moment de turbulència emocional com és l’adolescència, la medicalització, sense explorar altres alternatives i sense ser del tot conscient dels perills físics que comporta, pot portar a penediments i a desviar cap a la transició altres problemàtiques. I, de fet, ja està passant, ja que cada cop hi ha més joves (sobretot noies) que volen transicionar i s’estan hormonant. Moltes joves no s’identifiquen amb el model de dona femenina i hipersexualizada que la societat els ofereix i busquen una sortida en l’autodeterminació, el que comporta una nociva resposta mèdica a un problema social.
Per tot plegat, potser enlloc d’un enfrontament dins del feminisme, seria necessari més debat sobre aquestes qüestions, escoltant a professionals i mirant què està passant a altres països que porten temps amb lleis similars i ja estan rectificant. En tot cas, jo crec que els problemes principals de les dones no són aquests, que les vivències, les dificultats i les reivindicacions de les dones no són les mateixes que les del col·lectiu LGTBI+. Potser seria millor no barrejar-ho tot.
Cal posar en el centre del debat feminista com podem aturar les agressions, les desigualtats, la pobresa de les dones, i el retrocés ideològic dels nostres joves. Cal enfortir una educació que ajudi als nois a resoldre les seves frustracions i desenganys sense violència, i a les noies que puguin transgredir els rols que la societat els hi adjudica sense haver de mutilar-se per tota la vida.
En definitiva, en moments tant complicats com l’actual, amb un augment de l’extrema dreta, amb una terrible desigualtat econòmica, amb guerres genocides en marxa, i un retrocés en la ideologia feminista, hauríem d’estar més unides que mai i lluitar per no perdre els drets conquerits i poder continuar avançant. Finalment, cal no oblidar que el patriarcat és una de les cares del capitalisme, i que no es poden desvincular les violències contra les dones d’un sistema que promou la mercantilització extrema de la vida i la normalització de la desigualtat, l’explotació, la crueltat i la guerra.
