El retorn de la seu social de la Fundació la Caixa i del seu braç inversor, CriteriaCaixa, a Barcelona és un gest transcendental en el procés de normalització que vivim a Catalunya des de l’arribada de Salvador Illa al Palau de la Generalitat. Un futur de progrés i de prosperitat s’obre davant el conjunt de la societat catalana.
Els que tenim vuit cognoms catalans i els que acaben d’arribar de qualsevol país d’arreu del món cercant aquí una oportunitat per treballar i viure amb dignitat tenim motius per compartir l’esperança. L’esbojarrat i letal intent independentista de dividir-nos i d’enfrontar-nos ha fracassat i, situats en aquest primer quart del segle XXI, encetem una de les pàgines més prometedores i que poden ser de les més brillants de la nostra mil·lenària i turmentada història.
La institució que presideix Isidre Fainé és una potentíssima expressió de la capacitat dels catalans de fer les coses bé i de fer el bé. En el seu vessant econòmic, la Fundació la Caixa té, a través de CriteriaCaixa, una participació decisiva en grans corporacions empresarials espanyoles amb dimensió internacional, com CaixaBank, Naturgy, Telefónica, ACS, Colonial, Puig… També acaba de signar un acord per entrar en l’accionariat i el consell d’administració de Veolia, el gegant francès que controla Aigües de Barcelona.
En el seu vessant altruista, la Fundació la Caixa s’ha convertit en la primera institució espanyola i europea dedicada a l’educació, la formació, la recerca, la cultura, l’ajuda als sectors socials més desvalguts… Aquest 2025, distribuïrà un pressupost històric de 655 milions d’euros, procedents dels beneficis que aporten les inversions empresarials de CriteriaCaixa, que dirigeix Àngel Simón.
Quatre noms propis defineixen aquesta nova Catalunya que emergeix, forta i orgullosa, aquest 2025: Isidre Fainé, Salvador Illa, Àngel Simón i Jaume Collboni. Amb ells i al seu costat fent pinya, formidables dirigents i equips de professionals i de servidors públics, intel·ligents, honestos i preparats, que fan sòlida i gran la Generalitat, el conglomerat financer-social de la Caixa, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana (AMB), juntament amb el teixit d’empreses i ajuntaments que vertebren i promouen la riquesa d’una Catalunya de treballadors, ordenada i civilitzada.
En temps de Jordi Pujol, el govern nacionalista que liderava va tenir sòrdids i lamentables enfrontaments amb la Caixa, aleshores dirigida per Josep Vilarasau; amb l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Pasqual Maragall, i amb la Corporació Metropolitana de Barcelona (antecessora de l’AMB) que va impulsar Àngel Simón i que la Generalitat convergent va acabar liquidant.
Aquesta confrontació, també extensible a l’FC Barcelona que aleshores presidia Josep Lluís Núñez, ha marcat la història de Catalunya des de l’any 1980 fins als nostres dies, amb el decebedor i fracassat parèntesi dels dos governs tripartits (2003-10). En el rerefons d’aquestes tensions hi havia una insaciable ambició i voracitat d’acaparar el poder per part de Jordi Pujol, convertit en el “conducator” de Catalunya i amb la societat i els mitjans de comunicació sotmesos al seu autoritari messianisme, molt influenciat per la constitució i l’expansió de l’Estat d’Israel.
El procés independentista, que arrenca l’any 2012 arran de la imputació de l’“hereu dinàstic” Oriol Pujol pel cas de corrupció de les ITV, és la culminació del projecte pujolista per Catalunya. Un projecte secessionista basat en un triple divorci: el de Catalunya-Espanya, segellat al segle XV amb el matrimoni dels Reis Catòlics; el de Catalunya-Europa, formalitzat al segle VIII amb la creació de la Marca Hispànica; i el de Catalunya-Catalunya, forjat des de temps immemorials en ser aquest territori entre els Pirineus i la Mediterrània un espai de barreges culturals intenses i permanents, com ho és ara, per a desesperació de polítics patològicament incultes, com és el cas de la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols.
L’alineació de quatre persones pragmàtiques, sòbries, catalans de pedra picada que estimen Catalunya i que s’entenen i col·laboren, com Isidre Fainé, Salvador Illa, Àngel Simón i Jaume Collboni, resulta providencial en aquesta incerta conjuntura històrica que passen Europa i el Món. El grup financer-social que presideix Isidre Fainé no limita el seu camp d’acció a Catalunya i a Espanya: també té una forta implantació a Portugal i presència destacada en molts països d’arreu del planeta (França, Marroc, la Xina…).
La Generalitat, com a membre fundador de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, manté llaços institucionals privilegiats amb la Comissió Europea i els governs d’Occitània i les illes Balears, tot desitjant que algun dia se sumin a aquest prometedor projecte de cooperació interterritorial l’Aragó, la Comunitat Valenciana i Múrcia. Amb Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, Catalunya ha tornat a bastir ponts i a obrir portes en tots els azimuts.
Barcelona i l’AMB, cap i casal d’aquesta vella terra, ha aconseguit posicionar-se com una de les conurbacions europees més puixants i avançades i avui és focus de referència mundial en els sectors tecnològics més punters, com demostra el Mobile World Congress. Hi ha problemes? Hi ha problemes. Tots els coneixem (habitatge, delinqüència, Rodalies, aeroport, canvi climàtic, energies renovables, integració de la població immigrant, supervivència del català…).
Però vull subratllar que, per primera vegada des del restabliment de la democràcia, tenim a Catalunya una simbiosi inèdita i fructífera entre el poder polític i el poder financer -ambdós amb una forta sensibilitat i dimensió social- que, sens dubte, tindrà un efecte multiplicador i fefaent sobre l’autoestima i la qualitat de vida dels catalans. El retorn de la Fundació la Caixa i de CriteriaCaixa a Catalunya és la millor notícia d’aquest 2025 i marca una fita determinant en el renaixement i expansió del “catalan power”.
