Al Barça de Joan Laporta li esperen moments trepidants aquesta temporada i la que ve, obligat cada vegada més a surfejar ones gegants entre l’ensulsiada i el caos total derivats del desgovern i la improvisació d’un president sense més rumb que arribar l’endemà i la confirmació que l’estabilitat social i el futur recauen exclusivament sobre l’enorme treball, l’encert, el talent, l’excel·lència i l’extraordinària herència de la Masia. El club el sosté avui una altra generació d’or que, com va ocórrer el 2008 en una situació similar d’incapacitat manifesta de la primera junta de Laporta per dirigir el Barça, va sortir al rescat de la institució i a temps d’evitar una revolta sense precedents.
Avui, el Barça de Hansi Flick torna a aquesta senda de l’èxit en el camp gràcies a un equip la base del qual procedeix majoritàriament del fruit inigualable d’un model de formació i d’escola basat en el mateix concepte i identitat dissenyats i impostos pels fundadors de la Masia des del 1979: un aprenentatge entès com un procés d’educació integral, futbolístic, docent i personal en el qual els valors del club són una exigència prioritària de compliment per sobre de marcar gols o guanyar partits.
Entre aquesta experiència que ha permès millorar i perfeccionar el procés al llarg dels anys i el fet incontestable que, en el seu moment, Josep Guardiola completés el cercle sent el primer de la Masia a ocupar la banqueta del primer equip i guanyar la Champions -juntament amb el primer triplet de la història blaugrana i la primera de tantes Pilotes d’Or de Messi-, van convertir la Masia en un símbol d’admiració, respecte i èxit.
Així i tot, Joan Laporta va desmantellar l’equip de responsables -amb Jordi Roura i Aureli Altimira entre els destacats noms acomiadats de la nit al dia- d’haver cuidat i modelat futbolistes com Ansu Fati, Nico González, Gavi, Cubarsí, Ilaix Moriba, Marc Guiu, Cucurella, Xavi Simons, Lamine Yamal, Jutglà, Dani Olmo, Abde, Balde, Lamine Yamal, Marc Casadó, Marc Bernal, Héctor Fort, Fermín, Iñaki Peña i un llarg etcètera de noms amb una sòlida base de joc, una tècnica precisa i intel·ligent i una capacitat per entendre i interpretar el futbol genuïnament blaugrana i diferent.
Laporta, com va passar el 2008, no va veure venir tampoc aquesta vegada l’explosió en la qual Ronald Koeman -que va donar l’alternativa a Araujo i Pedri, fitxats per al filial, i a un munt de jugadors del planter- i Xavi -que va avançar l’enlairament de Lamine Yamal i Cubarsí- han jugat un paper clau per la confiança i el sacrifici de creure en els primers protagonistes de la nova saga sense posar-se a plorar als peus del president perquè fitxés jugadors amb més nom i experiència.
Al contrari, a tots dos els va penalitzar el fet d’anteposar la visió de club al marcador del diumenge, mentrestant, en la direcció contrària, Laporta s’ha dedicat a asfixiar econòmicament el club a la recerca del joc net financer per fitxar més de 20 jugadors sense sentit i, en el súmmum de la imprudència i la vergonya aliena, passar-se l’estiu passat embullant amb fitxatges impossibles com els de Nico Williams, Leao i altres noms de primera línia en el mercat que, a més, com s’ha demostrat, intentava atreure sense un euro a la caixa ni per comprar-los ni per inscriure’ls.
Laporta, una vegada més, s’ha comportat com el bocamoll que és, temeràriament, fanfarronejant i frivolitzant amb operacions absurdes, enganyat els socis afirmant que amb el contracte de Nike el Barça rebentaria el mercat o que amb l’operació dels seients VIP arribarien reforços a l’hivern. Pura xerrameca i reflex d’altres interessos que, per l’aparença, semblen aliens fins i tot als del mateix Barça.
Sense joc net financer i havent arribat tard per inscriure Olmo, sabent des de l’estiu que a finals d’any li caducava la llicència, a Laporta li ha salvat, en poques paraules, l’herència de Josep Maria Bartomeu. I en tot cas, si cal atribuir-li el bon rendiment de Lewandowski, Koundé i Raphinha, no és menys cert que tots tres van ser objecte de no poques crítiques al llarg de la temporada passada, conclosa amb un balanç depriment de zero títols. Va haver-hi dubtes amb el golejador polonès, Raphinha va estar amb un peu fora del Barça i Koundé va admetre estar de mala gana perquè no es veia com a lateral, mentre Laporta, fins i tot tenint Lamine Yamal, el que li motivava de debò era renovar la cessió dels Joao, Cancel·lo i Félix, i robar Nico Williams a l’Athletic.
L’explosió de Lamine Yamal en l’Eurocopa ho va canviar tot perquè amb la seva consagració li ha donat a l’atac uns espais i una mobilitat que han convertit Lewandowski de nou en un killer, Raphinha en aspirant a Pilota d’Or i Koundé en la lateral revelació de la temporada.
La trajectòria inigualable de l’equip de Flick, que ara aspira a tots els títols, porta gravada a foc el símbol de la Masia. El seu equip, farcit d’ADN blaugrana, no sols sobresurt en els xocs enfront dels grans d’Europa com el Madrid o el Bayern Múnic, sinó que també és capaç de sobreposar-se als forassenyats i desastrosos plans i ocurrències de Laporta, que ja es va equivocar i va precipitar blindant Ansu Fati i donant-li el dorsal 10 de Messi quan no estava preparat, que ara continua sospirant amb fitxar en gran -sense diners- i que, encara que ningú ho digui ni ho destaqui, és el principal i sospitós culpable del fitxatge de Vítor Roque, una operació pestilent i humiliant per a la Masia.
La resta del club que no és la Masia ni se sosté ni troba la manera de superar els atzucacs en els quals Laporta ha ficat al Barça, sobretot en els àmbits econòmic, financer, patrimonial i social. És a dir, els que depenen directament de les seves decisions i del seu impacte en el compte de resultats i en l’organització, gestió i administració del club.
Tot el drama que, internament, viu el Barça de Laporta per dissimular l’estat de fallida i ruïna en el qual realment es troba el tapen aquests herois de la Masia, per desgràcia fins on estan arribant també les retallades i els acomiadaments, amb el vistiplau de Laporta, que tan silenciosament estan començant a desmantellar el pilar que avui sosté el club. És el drama que ve perquè al president la Masia continua sense merèixer-li tota la seva atenció.
