El diumenge 9 de febrer una notícia es va clavar el cor de moltes persones com si fos una daga. Un punyal clavat amb tota la força del món: Alfonso Dacasa ens havia deixat. Havia sobreviscut a un càncer, a una recaiguda, a totes les hospitalitzacions causades per les seqüeles físiques d’aquesta malaltia cruel, però no a aquesta última.
El 8 de maig del 2024 celebrava 11 anys de remissió completa de limfoma no Hodgkin. I m’ho explicava feliç i orgullós mentre parlàvem perquè m’estava ajudant amb la meva secció per al programa especial d’estiu a Onda 0. Jo escoltava com recordava que, fa poc més d’una dècada, el càncer va truncar els plans que tenia per al futur ni més ni menys que dues vegades: als 21 anys, quan va ser diagnosticat, i als 29.
Havent passat per dos trasplantaments i les seves seqüeles -immunodepressió, chemo brain, rebuig ocular, dificultat en la mobilitat de les extremitats inferiors, dolors musculars intensos, trombocitopènia i infrapès, entre d’altres-, Alfonso manifestava que, un cop fora de l’hospital, “la batalla per als expacients no ha fet més que començar, doncs ell, malgrat el seu immens positivisme constant, vivia amb un 20% de capacitat pulmonar, havia patit discriminació durant diferents moments de la seva vida -per demanar un préstec o en alguna feina- i tot i així reivindicava com d’afortunat era de tenir un dia més per lluitar.
Avui escric això per reivindicar, des del meu privilegiat lloc de no malalta ni ex malalta, allò que Alfons ja no pot dir i feia tants anys venia dient, perquè mai se’ns oblidi: que cal ajuda i atenció. I escric en nom d’Alfonso aquesta columna per reivindicar que necessitem un sistema que no abandoni els que han sobreviscut al càncer.
Perquè sobreviure no vol dir que la batalla s’acabi. Com deia Alfonso, és llavors quan comença una altra lluita: la de viure amb les seqüeles físiques i emocionals, la d’enfrontar-se a la discriminació laboral i social, la de buscar recursos per a tractaments que no sempre estan coberts, la de reconstruir una vida que ha estat trencada per la malaltia.
Alfons va convertir la seva experiència en una missió: visibilitzar la realitat dels supervivents de càncer. Amb el seu exemple, ens va ensenyar que és possible trobar la força per continuar endavant fins i tot quan el cos sembla rendir-se. Però també ens recordava constantment que aquesta força no hauria de ser requisit per rebre l’atenció que es mereix.
Necessitem un sistema sanitari que contempli un seguiment integral a llarg termini. Protocols d’acompanyament psicològic, programes de reinserció laboral, cobertura per als tractaments derivats de les seqüeles i, sobretot, un compromís social per eliminar l’estigma que encara persisteix.
La mort d’Alfonso ens ha de recordar que darrere de cada supervivent hi ha una persona lluitant diàriament, no només contra les seqüeles físiques, sinó contra un sistema que moltes vegades els dóna l’esquena una vegada superada la fase aguda de la malaltia.
El seu llegat ha de ser una crida a l’acció. Per tots els “Alfons” que segueixen aquí, pels que vindran, i per mantenir viva la memòria de qui va dedicar els seus dies extra a fer visibles els invisibles. Perquè com ell diria, tenir un dia més per lluitar és un privilegi que hem d’honrar lluitant pels que ja no ho poden fer.
Les conseqüències físiques i psicològiques del càncer van molt més enllà del tractament. Afecten profundament la vida laboral, l’autoestima i les relacions personals. En aquest procés prenen una importància vital el suport legal, les associacions i, sobretot, la família.
El càncer no només és una malaltia que afecta el cos, sinó també la ment, l’ànima i tot l’entorn del pacient. És una batalla que no cal lluitar sola. Comptar amb el suport adequat pot marcar la diferència en la qualitat de vida dels supervivents i les famílies.
Recordeu sempre que la força de la comunitat, el suport legal i emocional, i la comprensió poden transformar la vida dels supervivents de càncer.
Cal invertir en investigació i suport als malalts i les seves famílies, alhora que en educació i conscienciació a la resta de la població. No podem continuar permetent que els que ja han patit tant hagin de lliurar batalles addicionals contra la burocràcia, la discriminació o la incomprensió d’una societat que moltes vegades prefereix mirar cap a una altra banda.
No oblideu que, en la lluita contra el càncer, el suport és clau. Com ho va ser per a Alfonso, que mai va deixar d’agrair als que el van acompanyar pel camí.
Descansa en pau, Alfons. La teva veu seguirà ressonant en els que et vam conèixer i en tots aquells pels quals vas lluitar tant.
