De les decisions absurdes, injustificades i antisocials que Joan Laporta ja acumula en aquest segon mandat, anunciar que externalitzarà la graderia d’animació del Spotify podria qualificar-se, a més, com una de les que més vulnera aquesta identitat blaugrana, única en el món, forjada a base de la iniciativa, l’esforç i el compromís de la seva gent més entregada amb els valors del Barcelonisme.
Descaradament, Laporta pretén el control absolut de la graderia, de les seves pròpies emocions i de la seva llibertat d’expressió a força d’anul·lar-la en el seu format original, com ja ha fet amb la de Montjuïc, per convertir un miler d’actors vestits de blaugrana en l’única veu del nou estadi, en un sector que porti la veu cantant convenientment ensinistrat i uniforme que animi a l’equip seguint les proclames i el guió dissenyat per l’aparell ideològic i mediàtic laportista.
Un altre pas més, previsible, en la imparable i imperialista progressió d’un totalitarisme cada vegada més còmic i vergonyós que va molt més enllà de l’atropellament i de l’abolició sistemàtica i absoluta dels més elementals drets democràtics dels socis del Barça recollits en els estatuts. Si Laporta ja ha arribat a l’extrem de poder signar contractes i administrar comissions per als seus amics sense haver de donar explicacions, ni tan sols facilitar la identitat dels seus interlocutors i beneficiaris, com no s’atrevirà directament a prohibir als seus socis que encoratgin a l’equip des de la llibertat i des del més profund dels seus sentiments barcelonistes?
En el súmmum dels capritxos i vel·leïtats d’aquest petit dictador en el qual s’ha convertit, Laporta ha volgut tallar de soca-rel les reivindicacions creixents que, en el mateix Lluís Companys, en les xarxes i, fins i tot, en algunes tertúlies del règim últimament han demanat el retorn de la graderia d’animació en la seva última i residual format original. El president, anticipant-se a qualsevol expectativa de pau o de negociació promoguda per tercers, ha anunciat la posada en marxa d’un grotesc i inadmissible procés de diàleg entre alguns socis -els que ell triï- i una empresa especialitzada en la intermediació i foment de l’escenografia i producció de l’ambient a la qual ha encarregat la nova grada d’animació que desitja per al coliseu barcelonista reformat.
En aquesta direcció, ha donat instruccions concretes que reneixi completament despullada de qualsevol identitat i finalitat que no sigui la d’aportar valor a l’espectacle, i aliena al més elemental sentit de l’espontaneïtat o la lliure expressió tant individual com col·lectiva vinculada a les arrels i a la naturalesa intrínsecament blaugrana que l’hauria de motivar en circumstàncies normals. Aquest futur espai serà, per a imaginar-lo amb precisió, una espècie de cor angelical integrat per cantors del laportisme als quals, en cap cas, se’ls exigirà haver acreditat prèviament la seva condició de soci del Barça, només la seva lleialtat i compromís amb la directiva a canvi de prerrogatives i privilegis.
Aquest és el final previst a la crisi originada pels crits de “Barça sí, Laporta no!” proferits des de l’extinta i liquidada graderia d’animació, l’últim reducte d’una tradició i lideratge en aquest àmbit on el Barça havia estat la referència en el futbol espanyol des de fa dècades.
En temps de Josep Lluís Núñez, en plena dècada dels 90 coincidint amb l’explosió barcelonista associada al Dream Team, la penya Almogàvers, que abans ja havia promogut pel seu compte la primera graderia autogestionada per generar el millor ambient i el caliu social idòni en els partits, no sols va protagonitzar l’impacte mundial dels espectaculars mosaics al Camp Nou que han estat insuperables al llarg dels anys, sinó que va impulsar la primera grada jove autoritzada i tutelada per la directiva en feliç convivència i participació de diverses penyes, entre elles els Boixos Nois en la seva etapa com penya oficial.
Va ser el mateix entorn tòxic de Núñez, la figura gens recomanable del llavors gerent Anton Parera, qui es va encarregar de fer saltar pels aires aquell projecte que el president havia beneït, però que a parer seu suposava una seriosa amenaça per a la llotja si un diumenge qualsevol, en lloc d’animar, es dedicaven a demanar la dimissió del president o proferir càntics o consignes contra la junta.
Aquesta mateixa por escènica i corporativa va ser el que va convidar a Laporta en el seu primer mandat a justificar una neteja de Boixos Nois i a allunyar del barcelonisme qualsevol idea semblant a una graderia íntegrament dedicada a fer costat a l’equip incondicionalment i amb independència del marcador durant els 90 minuts.
Per quan Laporta va voler enterrar la grada jove, igualment l’exemple blaugrana, ja havia arrossegat la resta del futbol espanyol a la creació de grades similars cada vegada sota més severs controls de seguretat i amb el compromís i la garantia de generar una animació tant apassionada com respectuosa amb el rival i exemplar en el rebuig i condemna de qualsevol forma de violència, també la verbal, el racisme o la xenofòbia, i amb el conjunt de les exigències que avui han de formar part de la normalitat de l’esport i de la defensa inexcusable dels seus valors.
En el Barça, la polèmica va tornar quan Sandro Rosell va incorporar la recuperació d’un espai d’animació després de guanyar les eleccions del 2010. L’oposició va generar un malestar social insuportable i els mateixos Mossos d’Esquadra, malgrat atorgar-los des de la junta la plena autoritat en matèria d’identificació, accés, autorització i seguretat, van anar posant totes traves possibles fins a concloure que aquesta graderia era impossible de desenvolupar, controlar i permetre. Curiosament, no obstant això, al cap de pocs mesos d’haver tirat la tovallola davant l’oposició radical i negativa dels Mossos, LaLiga va obligar els clubs a crear i mantenir una graderia d’animació exactament igual que la rebutjada de pla per la policia catalana, inclosa, com havia proposat Rosell, que la integressin exclusivament socis del FC Barcelona, que l’entrada i identificació es validés amb sensors biomètrics (empremta dactilar), i que fossin els Mossos i no el club els qui validessin l’accés dels barcelonistes un cop analitzades una per una la seva identitat i els seus antecedents.
Així va ser com l’experiència pionera del Barça de crear un focus d’animació a favor del desenvolupament i consolidació dels més elementals valors del futbol va retornar al punt de partida fins que Laporta va decidir suprimir-la.
Com LaLiga imposa, Laporta ha promès restablir-la a partir d’un altre enfocament, deixant-la en mans d’una empresa d’esdeveniments, la qual cosa ha provocat reaccions contràries i d’una enorme estranyesa. La penya Almogàvers, cofundadora de la primera grada jove del Barça, ha expressat la seva sorpresa: “Aquest procés participatiu serà una estafa si no es convida a la penya Almogàvers, amb 35 anys d’història animant al club. I encara serà una altra estafa de grada d’animació si no estem nosaltres i la resta de grups d’animació. Estem estupefactes i sorpresos perquè parlen de diàleg i nosaltres estem supeditats a un pagament d’unes sancions de la temporada passada que el club encara no ens ha especificat. Quan va entrar aquesta junta els vam demanar un diàleg permanent per a treballar en moments importants de la temporada. Aquesta junta va considerar que aquest diàleg permanent no era necessari i que no ho entenien”, ha manifestat el seu president, Albert Yarza.
Des d’Almogavers, com des de la resta dels grups desallotjats de la graderia d’animació, Nostra Ensenya, FCB Supporters i Front 539, encara no comprenen aquesta postura de la junta de Laporta de desterrament i aniquilació d’una graderia que si per alguna cosa s’ha caracteritzat sempre ha estat pel seu caràcter independent i indiscutible vocació barcelonista.
El resultat final és que els membres dels grups afectats s’han organitzat per presentar davant la junta una batalla legal en la defensa dels seus drets, principalment continuar formant part activa del barcelonisme en l’Spotify. L’allau d’emails i reclamacions en el club és només el principi.
