Qui cregui que el patiment que es pot inflingir a una víctima es limita a la persecució, la humiliació, la tortura o, finalment, l’assassinat, s’equivoca de ple. Perquè la crueltat cap a altre ésser humà pot -fins i tot- anar més enllà de la mort. A una víctima se la pot, literalment, re-matar. Potser no físicament, però sí moralment. Que els hi diguin, si no, a les víctimes d’ETA, la memòria de les quals es trepitjada cada cop que un terrorista excarcerat és rebut com a un heroi a la seva localitat, en aquelles macabres cerimònies organitzades pel món abertzale i batejades amb el nom d’ “Ongi Etorri”.
Que la història de l’Humanitat no és una línia unidireccional, sempre cap a dalt i cap endavant, com si fos un perpetu progrés, ho vam descobrir quan a un dels països més cults d’Europa va sorgir una abominació anomenada Auschwitz, de la mà d’un dement com Adolf Hitler. Aquest camp d’extermini és avui un lloc preservat per a l’etern record de les víctimes; un espai de recolliment, contricció i fins i tot -si som creients- d’oració. Les seves sòrdides i rovellades instal·lacions ens criden a la consciència que allò no pot tornar a repetir-se.
Que la lliçó d’Auschwitz podia caure en l’oblit, també ho vam saber quan, només mig segle després, va reaparèixer la neteja ètnica a l’antiga Iugoslàvia. Però des de llavors, alguns vam albergar l’esperança de què semblants atrocitats no es reproduïssin. Vam ser ingenus: un altre dement –Benjamin Netanyahu– porta assassinats ja 47.000 palestins, molts d’ells dones i nens. Un autèntic genocidi transmès en temps real per la premsa de tot el món, perpetrat amb total impunitat per un exèrcit professional contra una població civil inerme. I el propòsit indisimulat del qual és permetre que l’estat d’Israel conquereixi -utilitzant, paradoxalment, la terminologia del seu botxí nazi- el seu propi lebensraum. Aquest “espai vital” que faria possible finalment el somni humit de tot sionista: el Gran Israel (Eretz Israel). Un país que inclouria, a part de Gaza, l’actual Cisjordània, els Alts del Golan i qui sap si part del sud del Líban. I on qualsevol vestigi dels seus pobladors originals i la seva cultura no fos més que un record.
La vida, si alguna cosa ens ensenya, és que no hi ha dos sense tres. Ara tenim un altre dement, Donald Trump, ocupant la presidència de la Casa Blanca, el mateix que va instigar l’assalt al Parlament del seu propi país. Aquest nou president, dotat d’un poder immens, acaba d’ “enriquir” aquesta breu Història Universal de la Infamia, que diria Borges, amb el seu propi “toc” personal: Perquè no fer de l’escenari d’un genocidi un resort de luxe? Total: el clima de Gaza és benigne, solar, amb meravelloses platjes mediterrànies. I les tasques de demolició ja han estat executades pels bombardejos continus de l’Exèrcit Israelià. Només manca desenrunar, netejar i constuir. I la gent? “Tenim un problema amb la població gazatí” -va declarar Trump- “però bé, crec que molts estan morts”.
A aquest Brave new world, turistes d’alt poder adquisitiu podran beure el seu còctel a la vora de la piscina, o ballar fins defallir a la discoteca de l’hotel, tot això sobre un subsòl atapeït de cadàvers. Belles jovenetes i madurs interessants exhibiran els seus cossos bronzejats mentre els habitants originals de la Franja s’amunteguen als països veïns, xipollejant en la seva misèria. Només els quedarà observar la seva antiga terra des de la llunyania, a l’altra banda de la frontera, perquè no tornaran mai més. Com no sigui per treballar com a peons en la construcció d’aquest deliri.
Allò que separa l’Auschwitz consagrat a la memòria de les víctimes de la “Gaza d’Or” que pretén Donald Trump és allò mateix que separa la Civilització de la Barbàrie. El projecte, d’arribar a realizar-se, no només suposaria la deportació criminal de dos milions de refugiats, sinó re-matar, dia rera dia, any rera any, els qui van ser assassinats en aquesta mal anomenada “guerra”, que en realitat és una campanya d’extermini pura i dura. L’insult final a les víctimes.
Estem davant d’una boutade, perpetrada pel típic bocamoll que se sap fort o hi ha possibilitats que s’arribi a realizar? Només el temps ho dirà. Però el sol fet d’haver-la verbalitzat constitueix ja un greu símptoma dels temps que vivim. És l’hora dels contrapesos al nou Cèsar, i la resposta només podrà venir d’aquells líders polítics disposats a resistir-lo (si és que en queda cap); dels jutges nord-americans i d’una societat civil organitzada que planti cara.
Recordeu: Civilització o Barbàrie.
