Periodista, doctora en Antropologia per la UB i articulista en diferents mitjans. Forma part del consell editorial de Zona d’Estratègia. Ha participat en nombroses obres col·lectives sobre feminismes i classe, i el tractament de les qüestions de gènere en les noves extremes dretes. Ara publica Les fronteres de la salut. La tuberculosi, la desigualtat i les metàfores (Tigre de Paper, català / Editorial Bellaterra, castellà).
On són les fronteres de la salut? Tuberculosi, desigualtat, metàfores…?
La tuberculosi és una malaltia curable, però en moren un milió de persones a l’any al món. La pregunta que ens planteja això és: “En quin món vivim perquè alguna cosa així passi? Té a veure, és clar, amb les fronteres físiques: migracions i condicions de vida que impliquen explotació laboral, empobriment de països per la divisió internacional del treball, pobresa, desigualtat… És a dir, amb les condicions de vida, que són les que fan que es desenvolupi la malaltia.
La tuberculosi, doncs, com a barem significatiu de les situacions en què viuen moltes persones?
La tuberculosi és la segona malaltia que causa més morts, després de la sida. Posa de manifest com els poders administren la vida avui. En les monarquies absolutes el sobirà podia decidir sobre la vida de les persones. Ara es deixa caure les persones que no compten, no interessen, sobren… D’aquest poder de gestionar la vida se’n diu necropolítica. Una cosa que té a veure amb els poders polítics, i també amb l’econòmic. Amb com està configurada la nostra societat, en termes de repartiment. Les considerades poblacions excedentàries també són potencialment explotables. Per exemple, es pot necessitar el seu treball al camp, potser conjunturalment… Viuen de qualsevol manera; sense aigua, higiene…, no tenen accés a la salut. La covid va fer sortir a la llum algunes d’aquestes situacions, que es mantenen ocultes.
Què fan les grans institucions mundials, com ara l’OMS, davant d’aquest problema?
Hi ha programes de l’OMS directament enfocats a l’erradicació de la tuberculosi, que només desenvolupen el 10% de les persones portadores. Això passa perquè tenen les defenses compromeses. És a dir, perquè tenen una altra malaltia o condicions de vida molt dures. Per fer-hi front, de debò, cal pensar en un canvi de sistema, de la manera com funciona el món, perquè és aquí on es troba l’arrel del problema, S’hauria, en fi, d’acabar amb el capitalisme per eliminar la tuberculosi. I això no està en mans de l’Organització Mundial de la Salut.
Intervé d’alguna manera en la qüestió l’àmbit privat, el filantrocapìtalisme, estil Bill Gates?
El problema de la filantropia és que moltes vegades està acompanyada d’una sèrie de contrapartides, que han d’aportar-se des dels països de qui la rep. Contrapartides que, com sabem molt bé per les polítiques del Banc Mundial, consisteixen en liberalitzacions, que en molts casos acaben generant molt més sofriment. Expropiació de recursos, apoderar-se de terres… Un extractivisme dels recursos naturals a canvi d’unes engrunes.
Per què després de la guerra del 36 hi va haver tanta tuberculosi a Espanya?
Per les mateixes raons que ara n’hi ha tanta a Haití. La malaltia té a veure amb la mala alimentació, amb el cansament per treballs extenuants, amuntegament i condicions dels habitatges, falta d’atenció sanitària… Fins i tot la depressió, segons explica un metge de Barcelona, que parla de la “síndrome d’Ulisses”, que afecta molts emigrants quan surten dels seus països i arriben a uns altres amb condicions molt dures. A Espanya la tuberculosi mai ha estat erradicada. Es va anar atenuant al compàs del desenvolupament i la millora de les condicions de vida, especialment de l’alimentació. Una cosa que també té a veure amb els medicaments que es desenvolupen a partir dels anys 50. També es va avançar en el seguiment dels tractaments, l’aïllament dels afectats…
De tant en tant, apareixen notícies informant de rebrots de la tuberculosi. Torna, és clar, perquè les condicions, el brou de cultiu, tornen a ser propícies?
El problema està ara en la temptació d’associar la tuberculosi als immigrants, com si fossin ells els que la porten. La tuberculosi, com altres malalties, tampoc entén mecànicament de classes socials. Es desenvolupa amb les males condicions de vida, cosa que no és pròpia de la immigració. Encara que sí que és veritat que els immigrants poden viure pitjor. En el Romanticisme, la tuberculosi va ser una malaltia molt estesa. Va haver-hi un moment en què es va idealitzar, associant-la amb una vida més intensa, la creativitat, la pal·lidesa, la bellesa, l’espiritualitat…
Com és, a grans trets, el mapa de la tuberculosi al món?
La tuberculosi té més incidència a l’Àfrica, en diversos països asiàtics i en alguns llocs de Llatinoamèrica. Si els medicaments contra la tuberculosi són bastant barats de fabricar (encara que s’han de prendre durant períodes relativament llargs), el fet que segueixi pervivint en molts països és conseqüència en molts casos de la inexistència de sistemes sanitaris. Cosa heretada, al seu torn, del colonialisme, i que segueix reproduint-se amb el neocolonialisme. El benestar europeu també és conseqüència d’haver-se beneficiat d’aquests països. Així és la matemàtica cruel de l’estat de coses en què ens trobem.
La tuberculosi és una malaltia que podríem denominar global. El teu llibre posa el focus en algun punt determinat?
La investigació, que forma part d’un projecte apadrinat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la fundació de l’Hospital Germans Trias i Pujol, està localitzada al Raval de Barcelona. A partir del barri s’explica el que passa al món. Hi han col·laborat persones del Brasil, Colòmbia, americanes d’origen etíop…
Objectivament, més enllà de qualsevol instrumentalització política o ideològica, les migracions són potser una de les vies més propícies a la incubació i la propagació de la tuberculosi?
Fent el treball, una de les opinions que més em van impactar va ser la d’un metge que deia que per a molta gent curar-se d’una malaltia, potencialment mortal, no és una prioritat. Les migracions tenen a veure molt amb això. Si no pots parar de treballar, si has d’enviar diners perquè d’això en depèn la supervivència de la teva família en un altre país, o si et faran fora de casa teva, de la teva llar precària, perquè tens una malaltia…, doncs el que fas és ocultar-ho. Desplaçar-se al llarg de mesos i anys, travessant deserts, sense menjar, amuntegats… Evidentment, tot això té molt a veure amb la tuberculosi i altres malalties infeccioses.
El gènere, l’edat…, són factors determinants en la tuberculosi.
És freqüent. Si en determinats llocs la desigualtat de gènere propicia condicions de vida pitjors, és clar, la malaltia acaba tenint més incidència en les persones desfavorides, generalment dones. Però en ser una malaltia infectocontagiosa, l’agafen igual homes i dones.
Com es tracta això de la tuberculosi en les institucions? També com una qüestió d’estadístiques, controls…?
Jo ho relacionaria amb les emergències de l’extrema dreta. D’alguna manera, quan en parlem ho fem en referència a una qüestió de gestió en les democràcies liberals. Però si s’aprofundeix, es veu que aquestes democràcies, que anomenem Occident, han posat les bases del neofeixisme. Les metàfores sobre la malaltia (són un virus, invasió eixam…) estan molt vinculades a les extremes dretes. L’assistència sanitària, que a Espanya no és universal des del 2012, també és un factor que pot contribuir a la falta de seguiment i tractament de la malaltia. A més, moltes persones no van a la Seguretat Social perquè creuen que pot ser una via de control de la seva vida.
Espanya és una originalitat en el problema?
Això passa no només a Espanya, sinó en altres països del nostre entorn, com al Regne Unit, on les normes d’accés al sistema sanitari encara són més estrictes. Des de Catalunya és interessant el cas del Raval. Amb el descobriment de la microbioologia, la segona meitat del XIX, es pensava que eren els llocs els que feien emmalaltir la gent. Es parlava dels miasmes. Així, amb el moviment modern, per sanejar el barri es pretenia enderrocar cases. En el llibre s’intenta explicar que, més que d’un planejament que arriba de dalt, la millora de les condicions de vida ha tingut més a veure amb les lluites obreres. Però avui als barris alts de Barcelona l’esperança de vida és de 12 anys més que al Raval.
