Com a les millors repúbliques bananeres -la definició més ajustada al prototip de governança improvisada, dictatorial i nepotista del Barça de Joan Laporta-, una pancarta penjada en el Lluís Companys, reclamant la graderia d’animació, va ser retirada per la seguretat del president blaugrana al cap de pocs minuts de ser desplegada la nit del dilluns, en el transcurs del partit contra el Rayo Vallecano.
Va ser una reacció repressiva i desproporcionada que, sens dubte, vulnera la llibertat d’expressió dels socis del FC Barcelona i que correspon a cap dels supòsits que justifiquen una intervenció d’aquest tipus, ni tan ràpida ni tan vehement, contra un dels drets fonamentals de les persones. Tampoc és atemptatori contra la normativa federativa o les reguladores sobre espectacles de masses o les específiques del futbol professional.
La retirada urgent es va deure exclusivament a la ira i nerviosisme del president Laporta en el context de la seva guerra oberta amb la graderia d’animació, que va decidir tancar-la unilateralment fa unes setmanes emparat en el presumpte impagament dels grups i penyes de 21.000 euros en multes per càntics i proclames reprotxables sobre la base de la disposició d’aquests espais que, per cert, són de caràcter obligatori per als clubs com el Barça per acord de LaLiga.
El que vol dir que, d’una banda, el fet que uns socis la reivindiquin argumentant la seva funció positiva en l’ambient, en l’animació de l’estadi i en l’estímul a l’equip -el principal-, sobretot quan el resultat no acompanya, entraria dins de la lògica i de la legalitat. Per una altra banda, significa que Laporta no pot prescindir de la graderia d’animació, encara que sigui, això sí, en el format i dimensió que decideixi, inclòs el nom.
En aquest sentit, la vicepresidenta institucional Elena Fort ja ha deixat clara la intenció de la directiva -és a dir, de Laporta- de recompondre-la en el retorn a l’Spotify sense la presència de cap dels col·lectius que la integraven des de la seva posada en marxa fa uns anys. La nova serà un espai d’animació al servei de la junta principalment, composta per un teixit social seleccionat pel nucli dur del president, sobretot d’estómacs agraïts i recompensats amb accessos a baix preu i les millors condicions sempre que, en la seva funcionalitat, se centrin a donar-li a l’equip el màxim suport, color i ambient a la graderia, i, arribat el cas, sufocar a tot pulmó càntics o proclames de la resta de l’estadi si van dirigides a la llotja.
En aquesta obsessió per tenir-ho tot lligat i ben lligat, Laporta va arribar a prohibir als jugadors del primer equip saludar a l’afició barcelonista en els desplaçaments (va succeir al Getafe-Barça) perquè els mal barcelonistes de la graderia d’animació no poguessin patrimonialitzar a favor seu l’empatia del vestuari. Ingènuament, Raphinha va arribar a proposar a la junta pagar la multa de 21.000 euros perquè pogués reobrir-se, iniciativa que li va costar a un dels capitans una bona reprimenda des de presidència.
L’origen d’aquesta batussa que ha acabat resolent-se de la forma més autoritària a favor del president cal buscar-lo en crits de “Barça sí, Laporta no!” proferits en algun moment dels últims mesos en reacció a determinades actuacions de la directiva, segons el parer d’aquest col·lectiu incompatibles amb valors del club i contraris als més elementals drets dels socis del Barça.
Laporta ja havia avançat en la regressió i el malestar de la relació amb els grups quan va aprofitar l’exili a Montjuïc per minimitzar el seu espai i posar-li limitacions. En la segona temporada, Laporta va intentar una altra reducció contra la qual va haver-hi un petit motí, i que va ser finalment descartada per a evitar una bretxa encara pitjor.
En aquest estat de crispació i de recel mutu va ser quan, des de la junta, es va intentar desfigurar el perfil de la graderia d’animació sobre la base de la propagació mediàtica del seu mal comportament i multes acumulades. Encara que aquí ja es va trencar del tot la baralla, les crítiques al president, encara que molt esporàdiques, havien provocat feia dies aquest cisma, irreconciliable.
Una vegada tancada la graderia del mode més autoritari, el personal de seguretat i els Mossos d’Esquadra van col·laborar en la identificació i repressió de socis que, pel seu compte i risc, en els partits següents, van repetir aquestes consignes de “Barça sí, Laporta no!” de forma aïllada a Montjuïc.
No hi ha notícies, almenys aquesta vegada, d’actuacions de la junta contra els qui van penjar la pancarta dilluns, segurament perquè la policia laportista no va arribar a temps d’evitar-ho.
