La humanitat afronta dos models de desenvolupament: el que està basat en les energies fòssils i el que, respectuós amb el medi ambient i compromès en la lluita contra el canvi climàtic, promou la seva substitució per les energies renovables i no contaminants. En el fons, aquesta és la disjuntiva que separa, actualment, els Estats Units de la Unió Europea (UE).
Donald Trump és el màxim exponent de la vella civilització del petroli, juntament amb els seus aliats en aquest negoci: la Rússia de Vladímir Putin, l’Aràbia Saudita, els emirats del Golf i tots els grans països exportadors d’hidrocarburs. En el pol oposat hi ha a la Xina, que encapçala una decidida aposta per les energies alternatives (hidroelèctrica, eòlica, solar, hidrogen verd…), i a la qual segueixen la UE i tots els països africans, llatinoamericans i asiàtics en vies de desenvolupament que, fins ara, són esclaus de la pesada factura del petroli.
Aquests dos models també tenen la seva traducció en la mobilitat: mentre la civilització del petroli prima el transport individual, la civilització de les energies renovables advoca per la promoció del transport col·lectiu, amb el tren com a gran protagonista. L’alta velocitat que ja assoleix l’oferta ferroviària (fins a 450 quilòmetres/hora a la Xina) la fa competitiva amb l’avió per a mitjanes distàncies.
Però l’ensulsiada irreversible de la civilització del petroli comporta flagrants contradiccions. Elon Musk, el principal aliat de Donald Trump a la Casa Blanca, ha fet la seva fabulosa fortuna gràcies als cotxes elèctrics. I els interessos geopolítics expressats pel nou president dels Estats Units (l’annexió de Groenlàndia o el control d’Ucraïna) estan lligats a l’explotació dels jaciments de terres rares, vitals per a la nova indústria electrònica.
Però aquestes contradiccions no amaguen el principal vector de la política de Donald Trump: extreure sense límits les bosses de petroli i de gas que encara queden als Estats Units per garantir la seva sobirania energètica i, a la vegada, mantenir el rapte d’Europa, després de la cancel·lació dels subministraments procedents de Rússia a causa de la seva invasió d’Ucraïna, que ara és dependent de les importacions de gas nord-americà.
Totes les peces sobre el tauler interpel·len la UE. No es tracta només de crear una futura força militar d’interposició europea a la frontera entre Ucraïna i Rússia, un cop assolida la pau que dibuixen a Riad els enviats de Vladímir Putin i Donald Trump. La qüestió de fons és abordar i acordar una estratègia comuna per deixar de dependre energèticament dels Estats Units i Rússia.
Com que a Europa no tenim petroli ni gas (amb l’excepció de Noruega i el Regne Unit, que no formen part de la UE), l’única solució factible és una aposta a fons per les energies renovables, en espera que algun dia la central de fusió nuclear de Caradache (Provença) obtingui els resultats anhelats. En aquest sentit, s’imposa una aliança UE-Xina, a la qual poden sumar-s’hi l’Índia, el Japó i tantes altres economies que no tenen hidrocarburs, per consolidar un gran bloc geopolític mundial disposat a deixar enrere la civilització del petroli i entrar en la nova dimensió de les energies alternatives i tot el canvi econòmic, social i cultural que comporten.
La UE no és un “invent” dels buròcrates de Brussel·les. La UE és un projecte de pau, respecte als drets humans, llibertat i benestar col·lectiu, bastit sobre les cendres de la catàstrofe de la II Guerra Mundial amb una convicció inamovible: mai més. Amb tots els seus defectes i insuficiències, la UE és el millor projecte desenvolupament social que hi ha al planeta, molt millor que el dels Estats Units o Rússia.
L’aliança dels petroliers Vladímir Putin i Donald Trump és un perill objectiu per a la UE. Des de l’est i des de l’oest, amb l’excusa d’Ucraïna, el Kremlin i la Casa Blanca intenten fer-nos un sandvitx per convertir-nos en els seus lacais i servidors, a compte del subministrament energètic. Europa no només ha de vertebrar un exèrcit conjunt -remarco, en aquest sentit, la positiva actitud del premier britànic, Keir Starmer, que comença a revertir els nefastos efectes del Brexit-, també s’ha de plantejar, de manera prioritària i urgent, el repte de la plena sobirania energètica.
Els europeus hem de creure en Europa. En aquest món dominat pels “senyors del petroli” que estan configurant Vladímir Putin i Donald Trump, els europeus som, juntament amb la Xina, el botí a atacar i a repartir. I, certament, les febleses de la UE, accentuades pel cavall de Troia de les forces d’ultradreta, són un plat molt llaminer per aquests sàtrapes amb deliris imperialistes. La UE és la nostra taula de salvació i l’hem de defensar amb dents i ungles, promovent, a més, la seva ràpida evolució cap als Estats Units d’Europa.
En aquest context, l’OTAN ha deixat de tenir sentit. Si els Estats Units volen sotmetre’ns, han deixat de ser els nostres aliats per passar a ser el nostre tirà. La UE té la intel·ligència tecnològica, la capacitat industrial i un cos militar extens per crear el seu propi sistema de Defensa davant les amenaces exteriors, sense necessitat del paraigua nord-americà. Les bases militars dels Estats Units en territori europeu han de ser desmantellades, cosa que, a més, farà molt feliç al DOGE d’Elon Musk.
Celebro que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ho tingui clar. El Govern català, que porta només sis mesos en funcions, ha fixat clarament les seves línies estratègiques d’actuació: compromís sense dubtes amb la UE, combat sense complexos contra la ultradreta, desplegament de les energies renovables pel territori -que porta un endarreriment inadmissible-, suport a l’expansió dels vehicles elèctrics i acció decidida per l’ampliació i modernització de la xarxa ferroviària, de la qual forma part l’acord de creació del consorci per a la gestió de les Rodalies assolit amb el Govern espanyol.
Orgullós de ser català, orgullós de ser europeu.
