La participació del Barça en la Copa del Rei de bàsquet ha estat efímera, irrellevant, trista i reflex fidel del mal estat d’un equip que, en aquest precís moment de la seva història, sembla abandonat a la seva sort, sense prou recursos per a sortir del pou ara i sense millors perspectives de futur en una institució que li ha donat l’esquena definitivament.
Els dubtes, més fins i tot que la mateixa regressió de la històrica secció del FC Barcelona i de la negligència demostrada per part dels seus actuals responsables, el demolidor tàndem Juan Carlos Navarro i Josep Cubells, comencen a centrar-se raonablement en si la deterioració és el resultat, també, d’una política conscient de l’actual junta que no va enlloc, és a dir a deixar-se portar per la força d’aquest retrocés cap a on sigui que condueixi aquest camí de desinterès i indolència.
A la desaparició de la secció de bàsquet o a un futur i no tan llunyà format semiamateur? Sota la presidència de Joan Laporta absolutament tot és possible, sent tan evidents els senyals de la repulsió que el president sent pel Palau en general i per l’entorn del bàsquet blaugrana en concret. De sempre, el Palau li ha semblat un incòmode i consolidat gueto post nuñista, hostil, excessivament autònom i independent pel que respecta al funcionament i personalitat de la graderia, a més d’un pou de pèrdues sense remei ni solució. Li interessa zero per no dir que, si pogués i depengués d’ell només, el bàsquet blaugrana, les seccions i el Palau ja haurien passat a la història.
A la fase final de la recent Copa del Rei, per exemple, l’equip va viatjar sense la companyia d’un sol directiu en un altre gest inequívoc de la mateixa desconfiança que avui transmet l’equip, amb baixes clau i sense un euro per a fitxar, configurant un panorama descoratjador que, com a novetat en aquests temps laportistes que toca viure, comença a disgustar més del compte al soci-client barcelonista nouvingut al club, un col·lectiu que continua creixent a un ritme imparable, i del gust de Laporta, insensible i aliè als debats sobre l’estil de gestió, sobre el model de propietat o sobre la magnitud sideral del deute de l’Espai Barça, molt menys encara si les assemblees són hitlerianes o si l’auditor li esmena la plana al president. Tot li importa poc o res mentre l’equip brilli en el camp i, com a espectador, pugui gaudir de bons partits, això sí amb més motivació si els herois dels partits procedeixen de la Masia.
A conseqüència de la regeneració i evolució del teixit social barcelonista d’aquests anys, coincidents amb l’eficient sedació laportista i el seu allunyament de la vida del club, a aquest neo barcelonista el bàsquet no sols li és indiferent, sinó que no li causaria el menor sentiment de culpa ni de preocupació que el bàsquet i les seccions en general deixin de ser una despesa anual el més aviat possible. Pur pragmatisme davant els indissimulables i greus problemes de marge salarial que arrossega Laporta per culpa dels seus excessos financers i delirants des de la seva arribada a la presidència.
A més, com és notori i ho certifica el Fons de Titulització subscrit amb Goldman Sachs i la comunitat d’inversors, al Barça ja li costarà 3.000 milions la reforma del Spotify la devolució del qual ja s’antulla impossible ara com ara. Caldrà refinançar el préstec a més temps i interessos superiors que només podran pagar-se amb l’explotació de l’estadi i el match day del primer equip. En cap cas, Laporta s’ha plantejat de debò afrontar la construcció del nou Palau Blaugrana que, per la seva funcionalitat bàsica i preferent per al desenvolupament competitiu de les quatre seccions poliesportives, Bàsquet, Handbol, Futbol Sala i Hoquei Patins, no serà possible rendibilitzar amb altres activitats d’oci, cultura, entreteniment o esdeveniments.
En l’àmbit directiu, l’excusa perfecta per a desistir d’un projecte arquitectònic tan ambiciós i proporcionalment igual de car que l’estadi seria que les seccions desapareguessin o bé poguessin continuar utilitzant el vetust pavelló actual en competicions adaptades al seu pressupost real, sensiblement inferior i directament alineat amb el nombre d’espectadors i del volum de la recaptació en taquilla.
Per forassenyat que sembli, a la junta de Laporta li sembla una bona solució i un final feliç a un mal de queixal que, al seu judici, només és la conseqüència d’un corrent d’opinió dels socis més antics i d’un romanticisme que toca superar.
Avui potser fins i tot guanyaria la continuïtat de les seccions -subvencionades amb 50 milions del futbol- en una votació. Una altra cosa és que, d’aquí a un temps, les circumstàncies i els esdeveniments puguin portar a un atzucac en el qual els socis puguin contemplar un Barça amb una altra mentalitat i visió en relació amb les seves inversions en altres esports professionals. De moment, els ajustos prioritaris de LaLiga, que és qui manega de veritat el pressupost del Barça des de 2022, han reduït notablement la capacitat econòmica de les seccions i produït un efecte de replegament en el seu protagonisme, evident en el bàsquet i el futbol sala i encara menys agut en l’handbol i en l’hoquei patinis.
L’última paraula, o almenys això diuen els estatuts, la tindran els mateixos socis als quals, aviat, se’ls multiplicarà per tres el preu dels abonaments del Spotify i als quals pot ser, també se’ls proposi una pujada de les quotes per a sostenir la competitivitat de les seccions professionals o per a sufragar un nou Palau.
Laporta, si s’ho proposa, disposa de fórmules per a convèncer els socis, sobretot les telemàtiques. Aquestes mai fallen.
