Resulta bastant estrany que, entorn de la figura de Vítor Roque, de sobte l’actualitat sobre el seu futur s’hagi convertit en una espècie de guerra mediàtica entre els mitjans especialitzats barcelonistes. Uns asseguren que el Palmeiras prepara una gran oferta pel davanter, avui cedit al Betis, perquè torni al Brasil abans del tancament del mercat a la fi de febrer, i uns altres, per contra, no sols neguen aquest presumpte interès del Palmeiras, sinó que, per boca del seu representant, André Cury, difonen que el futbolista tampoc ha demanat deixar l’equip verd-i-blanc en plena temporada.
En qualsevol cas, Vítor Roque, lluny de ser una solució per a la davantera blaugrana, es va convertint en un problema cada vegada més gros per a Joan Laporta des que entre ell mateix, Deco i Alejandro Echevarría van decidir signar amb l’Athletico Paranaense un traspàs de 30 milions fixos i altres 31 milions en variables a través de André Cury, l’empleat del Barça en temps de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu a qui el mateix Laporta va acomiadar de manera fulminant després de reprendre la seva posició en la llotja com a president.
Ja se sap que en això de repartir comissions als agents que li porten jugadors Laporta és bastant selectiu. Se sol cenyir al seu cercle d’amics, com és cert que si hagués seguit en nòmina André Cury no hauria pogut entrar en l’operació Vítor Roque, escandalosa es miri per on es miri.
El seu recorregut com a blaugrana va ser i serà polèmic perquè al costat de Rustu, Mario, Gallina López, Hleb, Martín Càceres, Keirrison i Henrique, l’ara tan popular Vítor Roque forma part d’aquesta galeria dels horrors que Laporta mai ha pogut ni ha volgut explicar d’operacions inexplicables, igual que aquella ganga dels terrenys de Viladecans.
Laporta es va obstinar a fitxar-lo sense tenir, com sempre, el marge salarial suficient, per això va anar retardant la seva arribada al Camp Nou fins que, amb la lesió de Gavi, va poder colar-lo provisionalment fins al 30 de juny del 2024.
A la memòria oficial del FC Barcelona consta que “durant aquesta temporada 2023/2024, s’han adquirit principalment els drets federatius de jugadors com Gundogan, Oriol Romeu i Vitor Roque. En total, i tenint en compte també altres inversions en la resta dels equips i seccions professionals del Club, l’import d’inversió esportiva ha ascendit a 55,4 milions“.
Tenint en compte que Gundogan va arribar presumptament lliure, que Oriol Romeu va costar amb prou feines 3,5 milions i que les seccions mai havien passat tanta fam, és clar que el gruix d’aquesta inversió es va dedicar a la compra dels drets federatius de Vítor Roque.
Xavi el va anar relegant a la suplència en els seus primers sis mesos i Hansi Flick el va descartar directament, com també va donar llum verda al traspàs de Marc Guiu per la necessitat de fer caixa.
El problema, enigmàticament resolt, va ser que sent jugador del Barça amb caràcter general només des de l’1 de juliol de 2024, Vítor Roque no podia ser cedit a un altre club sense que el seu contracte i compra hagués quedat registrat en LaLiga i hagués consumit el fair play financer corresponent, estimat en 20 milions, que Laporta no tenia ni per a ell, ni per a Íñigo Martínez ni per a Dani Olmo, ni molt menys per a Nico Williams i altres jugadors que el president blaugrana va dir que el Barça podia afrontar.
Com va acabar amb llicència del Betis finalment? És un misteri per resoldre que, si no ha transcendit mediàticament a un nivell d’escàndol nacional és perquè els gols Vítor Roque són bastants menys i poc transcendents dels quals proporcionalment haurien de ser pel preu del seu fitxatge.
Ha de descartar-se que es traspassessin els seus drets a Betis, perquè tampoc disposava de fair play, de manera que l’única versió creïble és la de Pedro Morata, periodista de Marca, segons el qual Vítor Roque va estar inscrit com a jugador del Barça durant un segon en l’RFEF i tot seguit cedit al Betis, se suposa que sense que LaLiga de Javier Tebas tingués coneixement d’això o bé hagués decidit mirar cap a un altre costat.
No ha de descartar-se tampoc que Laporta, en una altra d’aquestes jugades-parany, li prometés a Javier Tebas regularitzar el joc net financer a final de temporada, emparat en algun retorçat article o interpretació de la normativa.
El que sembla encara més impossible és que el Palmeiras el fitxi pagant, almenys, els gairebé 30 milions que el Barça té pendents d’amortitzar. Només d’aquesta manera, amb una venda que compensi la inversió blaugrana en la promesa brasilera, Laporta evitaria el doble vessament d’una operació cada vegada més ruïnosa.
En cas de no concretar-se un traspàs, que de moment neguen el Barça i el seu representant, el seu retorn a final de temporada després de la cessió suposa una càrrega de 20 milions contra l’escurat marge salarial blaugrana, tret que, com ja ha fet aquest curs, el Barça continuï pagant al Athletico Paranaense per un jugador el contracte del qual no ha estat dipositat a LaLiga i, per tant, ni podria vestir de blaugrana ni ser cedit. S’ha d’excloure que LaLiga torni a no assabentar-se d’aquesta maniobra probablement il·legal i sancionable, i també que el futbolista es quedi en el Betis, que acaba de gastar-se els pocs diners que té en un golejador de futur perquè no compta amb Vítor Roque per a res. Fins i tot està per veure qui ha pagat el salari del jugador i com és el misteri encara per esclarir de la seva fugaç i sorprenent inscripció en el Barça i en el Betis.
Segons la memòria oficial del FC Barcelona, Laporta li deu encara al Club Athletico Paranaense 19 milions del traspàs.