Fa dies que alguns mitjans han informat d’un canvi constructiu en la fase final del Spotify que afecta la complexa maniobra de col·locació de la coberta, inicialment programada per a aquest estiu amb la finalitat que en el moment de la reobertura, en algun moment d’enguany, ja pogués proporcionar la protecció contra la pluja i el sol als aficionats. En tractar-se d’una coberta sostinguda per cables, que al seu torn sostindrà una membrana -i no, com recollia el projecte original, sobre la mateixa estructura del nou estadi-, l’execució requereix suspendre les obres exteriors durant uns mesos, quatre gairebé. La conseqüència serà que l’aforament i l’ús complets de les instal·lacions es retardarà fins a tardor de 2026, si és que no es produeixen noves incidències.
La directiva de Joan Laporta, com sempre, ha reaccionat a aquesta sèrie de notícies, no negant aquesta circumstància, encara que reafirmant-se en el fet que es complirà el lliurament de l’obra acabada l’estiu de l’any que ve. És a dir, la mateixa estratègia de confusió i falsedats que des del mateix moment de l’adjudicació de les obres a Limak, “perquè era l’única que es comprometia a complir els terminis d’execució i a un menor cost que les altres”, ha marcat el relat comunicatiu del club.
De nou, la vicepresidenta Elena Fort, especialitzada a construir una mentida darrere d’una altra sobre l’evolució de les obres i sobre les contínues incidències que les compliquen, va tornar a reunir un grup de socis aquesta setmana en una d’aquestes sessions informatives per a justificar, en el súmmum del cinisme i del desvergonyiment per part seva, “que hem estat massa transparents en tot aquest tema”, en relació amb els continus incompliments i retards sobre les dates anunciades per la junta.
Fort va afegir al seu històric de falsedats i absurds desafiaments una frase que, per ella mateixa, la desqualifica com a directiva i representant electa dels socis, i que en circumstàncies normals hauria de fer-la meditar sobre la seva continuïtat en la junta: “Jugarem al Camp Nou aquesta temporada, una altra cosa és que això convingui al Barça”.
En els diferents mitjans que van recollir aquesta absurda i incongruent afirmació no arriba a esclarir-se la seva veritable intenció ni tampoc si al final serà possible, com filtra la directiva sense donar la cara de veritat, disputar els dos (o tres) partits del maig que segueixen en l’aire a l’espera que l’Ajuntament de Barcelona respongui a la petició del Barça d’estendre un mes més el lloguer sobre el Lluís Companys.
La falta de serietat arriba a tenir proporcions inenarrables en aquest punt d’un interminable i patètic joc de dates, anuncis, promeses i compromisos del qual l’única responsable és la mateixa directiva amb tripijocs que, si s’analitzen bé, no són del tot tan ingenus ni culpa d’imponderables tan imprevistos.
No fa falta retrotreure’s molt en el temps per a denunciar l’última ximpleria d’Elena Fort el desembre passat, assegurant que encara es podria reobrir l’estadi abans de cap d’any. Tenia una explicació: continuar engalipant LaLiga amb un pla d’ingressos que, a partir de gener, contemplava el retorn al Spotify i l’estalvi del cost de l’elevat lloguer de Montjuïc.
Com que no ha estat així, la directiva ha intentat compensar-ho amb una varietat de trucs perquè els pocs abonats lleials a Montjuïc estiguin pagant aquest nou retard amb extensions precipitades i confuses del passi de temporada, comparativament més cars que els del curs passat a causa de la improvisació habitual, i sense tancar del tot la volta aquesta hipotètic i tan llunyà, per no dir impossible, retorn a les Corts. Va ser el fals esquer utilitzat des del primer dia per incrementar els abonats de l’actual temporada amb la promesa que ells serien els primers a aconseguir un abonament per a l’estrena provisional del Spotity, fins i tot en obres. Sorprenentment, a aquesta reunió última promoguda des de la junta van respondre uns 400 socis majoritàriament ingenus, que per alguna estranya raó continuen creient les faules d’Elena Fort i digerint sense acabar en urgències aquest tipus de reflexió desconcertant sobre si paga la pena tornar ara a l’estadi, encara que s’obrin les portes de bat a bat. Al·lucinant.
També estan en joc els terminis de retorn del crèdit, que contemplen penalitzacions financeres contra el FC Barcelona si l’explotació de l’estadi al cent per cent no arrenca en la data prevista de mitjan 2026, i no, contra el que Laporta havia manifestat públicament, en perjudici de Limak, que no pagarà les conseqüències d’aquest retard que ja es dona per segur segons fonts fiables de la mateixa direcció d’obra per més que ho negui Elena Fort.
Es requereixen, segons aquestes mateixes fonts, quatre mesos de paralització gairebé completa de les obres per a la instal·lació d’aquesta coberta de segona divisió que, per descomptat, no convertirà el Spotify en el millor estadi del món ni de bon tros. Un delicat procés per al qual està previst -perquè ha d’instal·lar-se l’estiu tant sí com no- sol·licitar a LaLiga i l’RFEF que el Barça disputi els primers partits de la temporada fora de casa abans de poder acabar-la sense riscos. Els millors càlculs pronostiquen, per tant, un retorn al cent per cent de la capacitat de l’aforament a la tardor de 2026.
Naturalment, la directiva va desmentir aquest retard assegurant que l’estadi estarà del tot operatiu l’estiu de 2026. Ho proclama la mateixa directiva que és plenament conscient que amb el préstec concedit no es pot finançar el nou Palau i que, no fa ni dos mesos, també assegurava, per boca de Josep Cubells, responsable de la secció de bàsquet, que la primera pedra del nou Palau es col·locaria aquest mes de febrer. És veritat que no va precisar en quin planeta.
Els acudits de la junta de Laporta sobre l’Espai Barça fa temps que han deixat de tenir gràcia.
