Ara toca el cruixir de dents i molts s’emporten les mans al cap, atònits davant les ocurrències de l’amo del món que vol fer fora els gazatís dels seus pobles per construir un resort al Mediterrani oriental. Això no és menys alarmant que el desmantellament decidit de l’estat al seu propi país, amb l’eliminació de funcionaris, la reducció de serveis públics i la guerra cultural contra els drets humans, la igualtat i qualsevol indici de justícia social. Ho va dir el senyor Milei: la justícia social és una aberració. La democràcia s’extingeix davant dels nostres ulls. Quan només en quedi l’acte de votar de tant en tant, una vegada desposseïda de tot el seu contingut social, ens adonarem del que vam perdre. Potser ja és tard.
Tanmateix, a Catalunya vivim fa uns anys un assaig d’autoritarisme disfressat de democràcia que alguns anomenen “procés”, un aixecament de les elits i del populisme de dretes que, amb el suposat objectiu d’aconseguir la independència de la regió catalana, va aconseguir captivar centenars de milers d’ingenus i els va convèncer que l’Estat és el dimoni i, per tant, s’ha de desmantellar. Avui, els seus tristos hereus segueixen amb la mateixa tesi, encara que per sort han estat expulsats del poder autonòmic. Si acceptem que el “procés” català va ser un assaig de l’autoritarisme suposadament democràtic, podrem pensar que ens queda alguna esperança: se’l pot vèncer.
Els eslògans de l’independentisme català parlaven constantment de llibertat i de democràcia, i s’esforçaven moltíssim a assimilar la democràcia al votisme: el resultat de les urnes (com a expressió lliure d’un poble) està per sobre de les lleis. I aquesta idea els va autoritzar a violar la Constitució, a situar-se per sobre de qualsevol ètica i a aplicar la majoria parlamentària com el corró que tot ho arrasa. No hi va haver mai cap proposta social en l’independentisme: se suposava que la llibertat era l’objectiu que tot ho resoldria. ¡Llibertat, carall!, va dir el senyor Milei. O: llibertat! van dir els líders independentistes. Llibertat, crida la senyora Díaz Ayuso sempre uns metres per darrere del model processista català que tant imita.
Tots els moviments per a la llibertat del món són moviments autoritaris als quals la democràcia i la llibertat els importa això, un carall. A quina mena de llibertat pot aspirar qui no té recursos per portar una vida digna? El seu únic projecte és augmentar la llibertat als poderosos suprimint regulacions i drets socials, el seu propòsit és superar els límits molestos de la democràcia liberal i despullar-la de tot contingut social. No ens oblidem que un dels líders de l’independentisme és l’estrafolari Puigdemont, un senyor molt de dretes que, quan va ser alcalde de Girona, va decretar el tancament dels contenidors d’escombraries amb cadenats per impedir que els miserables hi furguessin buscant aliments: aquesta era la seva idea de la lluita contra la misèria.
El partit de Puigdemont, avui dia, exigeix a l’Estat el control de les fronteres regionals i la potestat per expulsar immigrants indesitjats: aquesta és, de nou, la seva única proposta social coneguda. Ho fan a través d’un polític trist i gris com Jordi Turull, un paio sense carisma ni verb que va inserint les idees des de la seva fosca caserna. Hom diria que Donald va estar d’Erasmus uns mesos a la Catalunya del 2017 i es va quedar fascinat veient com les masses sortien a aclamar les idees autoritàries, ingènues i alegres, incloent-hi els joves suposadament trotskistes de la CUP, que van acudir entusiasmats a la crida de les elits nacionalistes hereves de la burgesia més identitària i rància. Increïble però cert.
El 2024, a Catalunya, un resultat electoral ajustadíssim va permetre que la socialdemocràcia fes fora del poder regional el nacionalisme burgès, però va ser tan ajustat que a la socialdemocràcia catalana no se li acudeix res millor que flirtejar amb el nacionalisme i caure-li simpàtic. O el menys antipàtic possible. Sembla una feina d’amor perduda. Als Estats Units, al senyor Biden tampoc se li va ócorrer res millor que practicar polítiques acceptables per als que van votar Trump, amb la pretensió de congraciar-s’hi: el resultat d’aquesta opció és a la vista de tothom. En resum: si l’onada del populisme autoritari va triomfar a la Catalunya del 2017 però va ser derrotada el 2024 per la socialdemocràcia, això significa que se la pot derrotar. Però, compte!: la socialdemocràcia ha d’actuar com a tal i redoblar el contingut social de la democràcia. Si no ho fa així, tornarà l’onada autoritària nacionalista i, aquesta vegada, no hi haurà qui l’aturi.
