La dinàmica dels entorns mediàtics al voltant de la figura de Deco, el director tècnic blaugrana, revela sense misteris ni secrets que el seu estatus continua sent inestable i complicat, massa subjecte i dependent d’un president com Joan Laporta que improvisa molt més que planifica i que continua actuant per lliure en assumptes de mercat, fitxatges, comissions i estratègies.
Deco ja va estar a punt de dimitir el mes de desembre passat absolutament decebut i frustrat perquè en realitat, es digui el que es digui, s’ha convertit en un altre d’aquests càrrecs decoratius que Laporta usa a la seva conveniència i interès, en el seu cas concret com la tapadora dels tripijocs entre el president el seu excunyat i mà dreta, Alejandro Echevarria, figura amb bastant més comandament i autoritat que la totalitat dels càrrecs executius i la directiva junts. Deco feia anys que treballava per a Echevarria en negocis d’intermediació i projectes en el món del futbol i va ser gràcies a la influència d’Echevarria que va acabar a la secretaria tècnica del Barça quan l’excunyat va poder desfer-se de Jordi Cruyff i de Mateu Alemany.
Deco va ser qui, externament, va representar a Raphinha en l’operació del seu fitxatge pel Barça i qui es va assegurar de cobrar per endavant les comissions anuals pactades amb el futbolista al llarg dels seus anys de contracte abans de signar com a director de futbol.
Com a tal, des d’agost de 2023, el seu treball com a responsable dels fitxatges s’ha limitat a tancar les operacions de Vitor Roque i de Dani Olmo, la primera com una gran aposta personal i la segona perquè, en la pràctica, el president no va ser capaç de convèncer a Nico Williams i d’altres jugadors de què disposava de prou diners per a fitxar-los. Només Olmo es va creure les falsedats del president i va acabar signant convençut que a ell Laporta no l’estava enganyant fins que, un cop anunciat oficialment el seu fitxatge, va descobrir la farsa i va forçar la inclusió d’una clàusula de plena vigència per la qual quedaria lliure per a fitxar per qualsevol altre equip si abans del 30 de juny es revoqués la seva llicència, ara provisional gràcies a una mesura cautelar del Consell Superior d’Esports.
Deco, d’altra banda, no pot sentir-se massa orgullós d’haver estat el geni de l’ampolla que va descobrir a Roque i que, gràcies a la mediació d’André Cury, el va portar al Barça per 30 milions fixos i 31 milions en variables compromesos i en procés de pagament. Inscrit per decret presidencial fa un any de la forma més incongruent i inexplicable per la lesió de Gavi, a l’estiu va haver de ser camuflat i enviat per la porta de darrere al Betis que a penes li ha costejat el salari i que ja té previst retornar-lo al final d’una cessió més que estranya.
I fins aquí el depriment i discutible rol de Deco al qual, no obstant això, de sobte han enaltit els columnistes del laportisme com si hagués estat l’heroi del mercat d’hivern blaugrana que s’ha tancat sense novetats, més enllà que l’únic nom posat en circulació, el de Marcus Rashford (Manchester United) va ser finalment descartat perquè, segons la versió més fiable, només era una jugada del president per a ocultar en aquesta operació una comissió als qui haurien fet possible que el Clàssic de maig, mancant un estadi on jugar-se, s’hagués disputat a Aràbia Saudita.
Com el retorn a la regla 1:1 només era en realitat un tràmit obligat, urgent i al cèntim per a acreditar davant LaLiga prou recursos per a inscriure a Olmo, els volàtils diners per la venda dels seients VIP només va servir per a aquesta precisa validació de la llicència i per a augmentar a crèdit la massa salarial amb mitja temporada de cost de la fitxa i amortització d’Olmo. També per a tancar d’una vegada per sempre la vergonyosa situació d’Araujo, Gavi i Pedri, les actualitzacions de contracte dels quals feia més d’un any que estaven pendents i retardades. Laporta ha d’aconseguir ara més diners extra abans del 30 de juny per a aquest excés i per a assumir el nou contracte d’Íñigo Martínez, d’algun jugador del planter més, de la millora de contracte pendent de Balde i de Cubarsí i el cost de Hansi Flick i del seu ajudant, també a l’espera de nous ingressos que, a la força, només poden procedir d’operacions de venda de jugadors.
A Deco se li pondera en aquests articles que hagi ‘convençut’ a Araujo per a quedar-se, quan és sabut que se li ha concedit la possibilitat de sortir a l’estiu per la clàusula que ja tenia, i també d’haver prioritzat la conservació del talent de casa amb la posada al dia de l’uruguaià, de Pedri i de Gavi. En canvi, fonts solvents asseguren que el vestuari va amenaçar d’armar-la quan van començar a circular els rumors sobre Rashford, sabent que era un fitxatge tapadora, estant tan calent el drama d’Olmo -resolt només provisionalment- i farts d’excuses i retards en els tres jugadors ara amb el contracte actualitzat per fi.
Deco, per tots aquests motius, i perquè en realitat les decisions esportives són solament un reflex de la precarietat econòmica que encara serà més aguda quan toc ampliar en gran el contracte de Lamine Yamal, torna a sentir aquesta sensació d’inutilitat i de falta d’horitzons més enllà que, per sort i per la necessitat d’un mercat en el qual el Barça està fora, la Masia li ha salvat la papereta a Laporta via Hansi Flick.
El seu protagonisme s’ha reduït, doncs, a vendre jugadors de casa que, fins i tot sense debutar en alguns casos, han anat deixant diners en la caixa de la supervivència de Laporta, que en bona part servirà per al fitxatge indescriptible de Roque. Tal és el fanatisme mediàtic promogut des de la junta que a Deco se li atribueixen més de cent milions en traspassos de futbolistes de casa que, des de molt abans de la seva arribada, el club ja realitzava amb la fórmula de guardar-se una opció de compra o d’un futur traspàs. El mèrit continua sent, en tot cas, dels qui han format tan bons jugadors des de fa anys, entre ells a la nova generació d’or heretada del treball de l’anterior junta.
De Deco s’esperava guanyar diners amb operacions de venda amb Lenglet, Umtiti, Frenkie de Jong, Ansu Fati i ara, com més urgent, intentar perdre el menys possible amb Roque. Per això és tan imprescindible que Deco no senti, de nou, el furor intern de fer les maletes i de tornar-se al Brasil. D’aquí aquesta campanya d’exaltació del balanç del mercat d’hivern, després de tot reduït al frustrant descobriment que el benefici pel traspàs de Nico González del Porto al City no ha estat de 24 milions com filtrava la directiva, sinó de 13,5 milions, i que el club portuguès sí que ha guanyat nets 40 milions gràcies a l’encert d’apostar per ell en el seu moment.
