Catedràtic d’Història Contemporània a l’UPF. Director de la Càtedra Josep Fontana. Entre les seves publicacions hi ha Valentí Almirall i el federalisme intransigent i La revolució de 1909: Un intent fallit de regenerar Espanya. Ara surt a les llibreries La Dictadura de Primo Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX.
D’on surt la iniciativa de dedicar un llibre a Miguel Primo de Rivera?
Aquest llibre és resultat de la jornada sobre Primo de Rivera organitzada per la Càtedra Josep Fontana. En aquest sentit, no és un a l’ús sobre la dictadura, sinó obra de diferents autors. Ens vam decidir a organitzar l’acte i a publicar el llibre perquè ens semblava un tema molt interessant, i acabava de fer un segle d’aquell fet. Quan es parla de dictadura, a tothom li ve al cap el franquisme, i pocs saben que aquesta va ser la segona dictadura del segle XX. El mateix Franco presentava la de Primo de Rivera com a precedent de la seva. En qualsevol cas, la de Primo de Rivera no va ser la de Franco. Per començar, no va haver-hi una guerra civil, la repressió no va ser equiparable, el tarannà era molt diferent…
Com s’estructura el text?
El llibre està dividit en tres parts. La primera fa referència al pronunciament del que podríem anomenar “El último espadón”, amb treballs de Manuel Luzón, Eduardo González Calleja, un de Joan Pubill, i el meu. La segona part tracta d’un tema poc estudiat de la dictadura, que és la seva vinculació amb el corporativisme i el sindicalisme, amb diferents col·laboracions, entre les quals una de Soledad Bengoechea. La tercera part es refereix a les diferents respostes del catalanisme a la dictadura, amb treballs de Frederic J. Porta, Jordi Sabaté, Fermí Rubiralta, Joan Esculies, David Martínez Fiol, etc.
Com s’explica en quatre traços, si és possible, la caiguda del règim de la Restauració i el pronunciament de Primo de Rivera?
Per què cau el règim del 76? Perquè patia un desgast considerable. Encara que hi ha qui sosté que el rei Alfons XIII no va tenir res a veure amb el pronunciament, terme que defineix una forma, diguem-ne, bastant espanyola de cop d’Estat. En un pronunciament, alguns militars signen un manifest i aconsegueixen el poder. Cosa que va passar bastantes vegades al segle XIX. Primo de Rivera, llavors capità general de Catalunya, va llançar un manifest la nit del 12 al 13 de setembre del 1923, en el qual, en altres coses, deia: “Aquest moviment és d’homes, el que no senti la masculinitat completament caracteritzada, que s’esperi en un racó, sense pertorbar els dies bons que per a la pàtria preparem. Visca Espanya, Visca el Rei”. El règim tenia alguns problemes greus, com el de la representativitat política. Va ser liberal, sí, però no democràtic.
Va ser rellevant la, diguem-ne, inestabilitat social en el pronunciament de Primo de Rivera? S’estenia la por entre, per exemple, els industrials?
Sí, especialment a Catalunya, on hi havia una guerra social, de baixa intensitat. A València, els anarquistes van matar el comte de Salvatierra, que havia estat governador de Barcelona. Va ser el període del pistolerisme, del 1918 al 1923. Entre els motius del pronunciament, que Primo cita en el seu manifest, hi ha acabar amb “la vergonya dels partits polítics de la Restauració” (per solucionar la Guerra del Rif, en la qual està implicat directament el monarca) i per acabar amb el conflicte social, que afectava fonamentalment Barcelona. Hi ha una novel·la de Joan Oller, Quan mataven pels carrers, que descriu el terrorisme anarcocomunista de l’època, al qual la patronal va respondre amb mètodes semblants.
Què es pot dir de les relacions entre les diferents famílies catalanistes, el pronunciament i el dictador?
El que se sabia és que la Lliga va donar suport al pronunciament. També ho van fer altres, com Indalecio Prieto. Els que, des d’un principi, van impulsar els moviments per fer fora Primo van ser els separatistes catalans, bàsicament Macià i els anarquistes. Després s’hi van sumar liberals i conservadors del règim de la Restauració. Els que no li van donar suport s’hi van posar de perfil. Perquè Espanya estava en una situació de crisi política, social, amb atemptats… Hi havia molta gent, no solament de dreta i d’extrema dreta, partidària d’un “cirurgià de ferro”, que arreglés les coses. A més, Primo va dir que serien quinze dies, que ho arreglaven, i se n’anaven. Van ser anys, i se’n va anar perquè el van fer fora. Tothom sabia que allò del 23 de setembre havia sigut un cop d’Estat. En les seves memòries, Romanones explica com Primo li va dir el que volia fer, encara que no immediatament. Al Parlament hi havia constància que s’estava preparant un cop d’Estat a Barcelona, i que el capità general hi estava al darrere.
Quina va ser la relació de Miguel Primo de Rivera amb Benito Mussolini, que ja estava governant a Itàlia?
Sobre aquesta qüestió hi ha un llibre rellevant: El fascio de Las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, d’Enric Ucelay-Da Cal i Xavier Casals Meseguer. Ve a dir que va ser a Barcelona on comença a sorgir el feixisme espanyol, al mateix temps que a Itàlia. De fet, hi ha alguns articles de Gramsci, quan Mussolini està creant el seu partit nacional-feixista, que associen el que estava passant a Milà amb el que passava a Barcelona. Per què la majoria dels catalanistes donen suport al pronunciament? La Mancomunitat, en la qual no només hi havia la Lliga, sinó també altres corrents catalanistes, va fer un comunicat recolzant Primo. Uns dies abans del cop, l’11 de setembre, s’havien produït disturbis a Barcelona. Primo els promet que farà la “regionalització autoritària” d’Espanya. Cosa que es va concretar en un decret, completament redactat, punt per punt, començant per l’abolició de les províncies, que serien substituïdes per una estructura regional. L’últim article establia un sistema de finançament per contingent a tots els territoris. Finalment el decret no va prosperar.
Què es va adduir perquè aquesta iniciativa no tirés endavant?
Tothom es va assabentar per la premsa, literalment, que el decret no s’aprovaria. Entre els documents de la Mancomunitat et trobes retalls, subratllats… Han dit això o allò altre… I adverteixen que allò no podria ser. Coincidint amb una visita del dictador i el rei a Benito Mussolini, li fan una entrevista a Primo, per més inri, un cubà, i la notícia surt al Diario del Comercio, de l’Havana. El titular diu: “Les regions no seran mai autònomes, els municipis sí”. Per què el dictador va cridar dos tècnics de la Mancomunitat i un polític per redactar el reial decret, si no hi creia? Una cosa que havia de signar el rei…
De totes maneres, és una cosa molt típica de la naturalesa d’un dictador…
Igual que el decret de regionalització, hi va haver una Constitució corporativista completament escrita que no va entrar en vigor. El monarca, en realitat, mai havia volgut ficar-se en aquells vespers. El que volia Alfons XIII, una vegada pacificat el Rif i amb la crisi social canalitzada, era tornar a la Constitució del 1876. De fet, quan se celebren les eleccions del 12 d’abril del 1931, està seguint la legalitat del 1876. En el moment en què catalanistes i separatistes veuen que el que els han promès no és possible, intenten salvar el màxim. Un detall rellevant és que Primo de Rivera no dissol la Mancomunitat el 1923, sinó el 1925. Puig i Cadafalch, que la presidia i era molt bon arquitecte, ja havia instal·lat les quatre columnes a la plaça d’Espanya de Barcelona, que simbolitzaven les quatre barres, per a l’Exposició Universal del 1929. Cambó, que sens dubte estava al cas de tot, curiosament va dimitir de la seva acta de parlamentari el març del 1923, se’n va anar de viatge a Grècia, en el seu iot, i va tornar amb el cop ja consumat.
Un tarannà, el de Primo de Rivera, que també se significa pel seu estil mundà, el seu populisme…?
A diferència de Franco, que era molt catòlic, Primo tenia fama de faldiller, jugador, bevedor… Alejandro Quiroga, autor de la millor biografia sobre Miguel Primo de Rivera, sosté que el dictador va ser, sobretot, un populista. Un nacionalista espanyol, populista. No tant un feixista. Va fer el seu cop d’Estat per salvar la monarquia. Quan va començar a tenir problemes amb el rei, que en va tenir, aquest el pressiona perquè dimiteixi, i acaba fent-ho. Però abans es va plantejar molt seriosament proclamar la República. Cosa que no va fer perquè la majoria dels capitans generals eren monàrquics. Se’n va anar a l’exili a París, on va morir el 16 de març del 1930.
