Les dimissions més sonades de la segona era de Joan Laporta han estat la precoç i matinera de Jaume Giró, l’electe vicepresident econòmic, el càrrec del qual va comprar a canvi d’un aval milionari José Elias per col·locar en la junta un testaferro, Eduard Romeu -d’altra banda incapaç de conviure molt més temps amb el monstre presidencial-; també la significativa sortida cames ajudeu-me de Jordi Llauradó per la indecent gestió de l’Espai Barça; i, finalment, la defecció de Juli Guiu pel reiterat escàndol de les comissions de Darren Dein, que constitueixen l’avantsala d’una altra possible ejecció directiva.
Les expectatives mediàtiques se centren ara en la figura de Joan Soler, responsable del futbol formatiu que ha desaparegut de l’escena -és a dir, de l’escorta pretoriana del president-, indigest i cabrejat perquè -un altre ingenu- es va creure la promesa o els rumors que Laporta el nomenaria vicepresident esportiu en substitució de Rafael Yuste en l’última reunió ordinària de la junta, a finals del gener, a la primera en la qual Juli Guiu va estar absent després de la seva dimissió.
La jugada havia de ser un transvasament de competències internes de manera que Yuste passés a ocupar la vicepresidència de màrqueting vacant, la cadira encara calenta de Guiu, i Joan Soler ascendís al minitro de la parcel·la esportiva que, bàsicament, és la gestió del primer equip. Almenys de cara a la galeria, perquè és sabut, notori i indiscutible que manar, manar de debò, ja només ho fa el president.
Joan Soler es va creure el conte o bé va pensar, en un error infantil per part seva, que el seu ascens era una prioritat per a Laporta. Soler s’havia cregut de veritat que per haver-se convertit en un dels favorits del president després del pas enrere de Yuste, acompanyant i teloner en els viatges a Orient Mitjà i substitut de facto de la figura el vicepresident esportiu, ocupar el seu lloc només era qüestió de dies.
Laporta, no obstant això, no sols va incomplir aquesta remodelació que Joan Soler va donar per feta. També li va mostrar aquesta altra cara del seu personatge totalitari, egocèntric i napoleònic -en el pitjor sentit del qualificatiu- en el qual s’ha convertit, oposant a aquesta vanitat i ambició precipitada de Soler el valor de la lleialtat i la discreció d’un amic de la infància com Yuste, l’hereu en aquesta segona etapa d’Alfons Godall, al qual no li va agradar en absolut la idea de ser formalment apartat del càrrec de vicepresident esportiu per a ser el recanvi de Juli Guiu.
Rafa Yuste hauria preferit que Laporta l’hagués convidat a dimitir abans que ser rebaixat a vicepresident de màrqueting, una actitud que a Laporta li va convenir per baixar-li els fums a Soler i, en el fons, veure i sentir com engreixava el marcat absolutisme de la seva figura castrista i dictatorial sense personatges que volten, com Joan Soler, amb ànsies de protagonisme i de poder amb massa impaciència.
La frenada a aquesta nominació hagués estat impròpia d’algú que, per conducta, ha preferit canibalitzar les funcions dels directius i alts càrrecs dimitits o cessats. En aquest cas, s’ha estimat més perfeccionar aquesta companyia silenciosa de Rafael Yuste, que es va inhibir de les seves funcions i visibilitat després de la rocambolesca i ridícula moguda entorn de Xavi, prèvia a l’aterratge de Hansi Flick. Yuste ja no va viatjar a la gira d’estiu amb el primer equip i ha optat per momificar-se en vida fins a convertir-se en un element decoratiu de la llotja, encara que sense perdre el que més valora Laporta del seu amic: els galons de vicepresident primer que, per estatuts, li confereixen la prevalença de la successió directa en cas d’una crisi aguda o absència del president. Laporta sap que si Yuste ha de cobrir-li l’esquena en una emergència defensarà l’essència del seu mandat. És a dir, els seus veritables interessos personals, per sobre de la vanitat i la desmesurada ambició d’uns altres.
A Laporta també li convé que la resta de les vicepresidències supervivents, Elena Fort, cada vegada més intranscendent i amb un historial de falsedats inigualable com a cap institucional, i la d’Antonio Escudero, inexistent com a responsable de l’àrea social, només estiguin disponibles per a quan ell els necessiti, obedients, submisos i poc sorollosos.
Així, la reacció de Joan Soler ha estat la de desaparèixer de sobte, deixant de formar part del nucli dur de Laporta en els desplaçaments de l’equip i també en la llotja per a mostrar el seu disgust i cabreig.
Per descomptat, si creu que aquesta és la via de pressió perquè Laporta pugui reconsiderar la seva decisió provisional de no introduir canvis en la junta de govern del club, sembla estar bastant equivocat i desconèixer profundament a Laporta.
Joan Soler s’ha ficat ell sol en un problema del qual, segur, no sortirà reforçat ni com a nou vicepresident esportiu. O torna capcot, penedit i arrossegant-se a la casella de sortida com a vocal invisible i sense cap prerrogativa ni favoritisme per part del president, sabent que li tocarà purgar per aquesta rebequeria infantil, o presentarà la seva dimissió ben aviat si és que li queda una mica de dignitat i de personalitat. Una decisió que, d’altra banda, no li causarà a Laporta el menor disgust ni malestar.
